Història de la filosofia

  • 624 BCE

    Tales de Milet

    Tales de Milet
    Tales de Milet (c. 624 a.C - 546 a.C.), ell va voler trobar un principi bàsic de totes les coses; una cosa que pogués explicar el que existeix.
    Tales va crear les bases per al càlcul de les distàncies dels vaixells en alta mar i, per primera vegada, va elaborar una geometria teòrica i no merament empírica
  • 569 BCE

    Pitàgores

    Pitàgores
    Pitàgores (569 a.c - 490 a. C. ), Pitàgores creia que totes les relacions es podien expressar mitjançant números. Va platejar la teoria de que la suma dels quadrats dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa, és a dir a²=b²+c².
  • 535 BCE

    Heràclit

    Heràclit
    Heràclit (c. 535 a. C - 470 a. C.), deia que res a la vida és permanent, ni ho pot ser, perquè la pròpia naturalesa de l'existència és el canvi.
    Una de les grans tesis d'Heràclit, és l'harmonia és producte de la lluita dels contraris. Però per a ell l'harmonia no és, com per als pitagòrics, fruit d'una reconciliació, sinó que és pròpiament la lluita o la tensió.
  • 530 BCE

    Parmènides

    Parmènides
    Parmènides (530 a. C. - 460 a. C.), Parmènides diu que els nostres sentits no ens mostren la veritable realitat. En canvi, hi ha una cosa perfecta que és el principi de tot, i només ho podem entendre a través del raonament.
    Deia que l'ésser és únic, l'ésser és etern i que Igualment ha de ser immòbil i immutable.
  • Period: 501 BCE to 300

    Filosofia antiga

    • Tales de Milet
    • Pitàgores
    • Heràclit
    • Sòcrates
    • Sofistes
    • Plató
    • Aristòtil
    • Epicur
    • Séneca
  • 481 BCE

    Protàgores

    Protàgores
    Protàgores ( c. 481 a. C- c. 411 a. C.), deia que no hi ha veritats absolutes perquè tot està condicionat pel context, pel temps i el lloc on cada esdeveniment succeeix.
    En el pensament de Protàgores s'observa una forta influència de la filosofia d'Heràclit ja que, considerava que tot flueix, del que concloïa que no existeix cap veritat absoluta, la qual cosa permetia identificar l'ésser amb l'aparença.
  • 469 BCE

    Sòcrates

    Sòcrates
    Sòcrates ( 469 a.C. - 399 a. C.), La filosofia principal de Sòcrates gira al voltant de la idea de l'autoconeixement i la cerca de la veritat i la virtut, creía que tot vici és el resultat de la ignorància i que cap persona no desitja el mal.
    Sòcrates construeix diàlegs metodològicament construïts en dues parts fonamentals: la ironia i la maièutica. Sòcrates identifica el coneixement de conceptes ètics amb la pràctica de la virtut i la consecució de la felicitat.
  • 427 BCE

    Plató

    Plató
    Plató (427 a. C- 347 a. C. ), En la teoria de les formes, Plató afirmava que només podem entendre la realitat a través de la comprensió racional d'idees o formes universals abstractes.
    La motivació inicial de la seva filosofia va ser fonamentalment política i moral, motivació que es va veure reforçada per la influència del seu mestre Sòcrates.
  • 384 BCE

    Aristòtil

    Aristòtil
    Aristòtil ( 384 a. C - 322 a. C.), admet que la realitat és canviant, el veritable coneixement és saber identificar la substància de cada cosa, obra de l'entesa.
    És una crítica a la teoria de les idees platòniques i un intent de substituir la visió idealista platònica per una especulació de signe realista basada en el sentit comú i l'experiència.
    Diu que el saber és múltiple i no es funda en principis únics.
  • 341 BCE

    Epicur

    Epicur
    Epicur ( 341 a. C - 270 a. C. ), La filosofía epicúrea no era teòrica, sinó més aviat pràctica, que buscaba sobretot procurar la calma necessària per a una vida feliç i plaent en què els temors al destí, els déus, o la mort, quedessin definitivament eliminats.
    Concep la filosofia com un consol, que es caracteritzada per la pau, la consecució de la virtut i la tranquil·litat de l'esperit.
  • 4 BCE

    Séneca

    Séneca
    Séneca ( 4 a. C - 65 d. C.), La filosofia de Sèneca se centra en millorar la vida de les persones. Ell busca, entre les preocupacions diàries, la base de l'harmonia, és a dir, recuperar el control sobre un mateix per gaudir de la tranquil·litat interior.
    Concep la filosofia com un consol i com un mitjà per a aconseguir la plenitud del bon viure, que es caracteritzada per la pau, la consecució de la virtut i la tranquil·litat de l'esperit.
  • Period: 301 to 1400

    Filosofia medieval

    • Agustí d'Hipona
    • Tomàs d'Aquino
    • Guillem d'ockam
  • 354

    Agustí d'Hipona

    Agustí d'Hipona
    Agustí d'Hipona (354-430 dC) fusiona el pensament platònic amb el cristianisme, buscant conciliar fe i raó, amb la fe com a fonament de la raó (Credo ut intelligam).
    Sosté que el coneixement resideix dins de l'ànima, que reflecteix Déu, i que l'accés a la veritat prové d'una il·luminació interior.
    Aquesta perspectiva lineal és essencial per entendre l'esperança i la salvació, dirigides cap a un final definit per Déu.
  • 1225

    Tomàs d'Aquino

    Tomàs d'Aquino
    Tomàs d'Aquino (1225-1274 dC) uneix la fe cristiana amb la filosofia d'Aristòtil en la seva obra "Summa Theologica". Proposa la "doble veritat", on la raó i la fe es complementen. Desenvolupa cinc vies per demostrar l'existència de Déu, basades en l'observació del món. En ètica, sosté que la moralitat depèn de la natura humana i del seu fi en la unió amb Déu, promovent virtuts teologals (fe, esperança, caritat) i cardinals (prudència, justícia, fortalesa, templança) com essencials per a un.
  • 1287

    Guillem d'Ockam

    Guillem d'Ockam
    William d'Ockham (1287-1347 dC) és un filòsof destacat de l'Escolàstica tardana i representant del nominalisme. Va defensar l'emperador Lluís de Baviera davant el papa Joan XXII. Ockham proposa un empirisme que rebutja elements innecessaris amb la "navalla d'Occam". Distingeix entre noms absoluts i connotatius, i crítica la sobirania papal, defensant la separació entre fe i raó. Les seves idees marquen el final de l'Escolàstica tardana i influencien el pensament modern i la ciència.
  • Period: 1401 to

    Filosofia moderna

    • Descartes
    • Locke
    • Hume
    • Kant
  • Descartes

    Descartes
    Descartes (1596 - 1650 dC). El nucli de la filosofia cartesiana és l'estudi del fonament del coneixement humà. Això fa que l'epistemologia, o teoria del coneixement, esdevingui el tema central de la filosofia moderna.
    Rebutjant la filosofia escolàstica i aristotèlica com a incapaç de donar resposta a les exigències científiques de la seva època, la època moderna.
    Descartes s'inspira en les matemàtiques per crear un mètode que ofereixi certesa a l'ésser humà en totes les qüestions.
  • Locke

    Locke
    Locke (1632-1704 dC), igual que Descartes, sosté que coneixem idees, no objectes, però a diferència del primer afirma que aquelles procedeixen només de l'experiència, interna o externa.
    Locke sostenia que la ment humana adquiria coneixements per mitjà de l'observació i és una de les figures principals de l'empirisme.
  • Hume

    Hume
    Hume (1711- 1776 dC), el que sosté Hume definitivament, enfront de les pretensions del racionalisme, és que el coneixement de la naturalesa ha de fundar-se exclusivament en les impressions que d'ella tenim. D'aquesta conclusió, en sentit estricte, es deriva el fenomenisme i l'escepticisme. Tambè deia que tot coneixement sobre el món es basava en l'experiència i aquest coneixement era fal·lible
  • Immanuel Kant

    Immanuel Kant
    Kant (1724 - 1804 dC). La hipòtesi que Kant es planteja, és doncs, si existeixen judicis sintètics a priori.
    Però ja que les matemàtiques i la física es consideren veritable coneixement, la pregunta es transforma en com són possibles els judicis sintètics a priori en aquestes dues ciències.
    Kant crítica la raó pura. Sostenia que l'experiència, els valors i el significat de la vida serien totalment subjectius si no estiguessin guiats per la raó pura.
  • Period: to

    Filosofia contemporània

    • Marx
    • Nietzsche
    • Freud
    • Existencialisme: - Heidegger - Sartre
    • Hermenèutica: - Gadamer
    • Escola de Frankfurt: - Habermas - Hannah Arendt - Ortega y Gasset - Maria Zambrano
  • Karl Marx

    Karl Marx
    Karl Marx (5/5/1818 - 14/3/1883) proposa que les condicions econòmiques impulsen la història a través del materialisme històric. Critica l'aliació, que desconnecta els treballadors del seu treball. La lluita de classes és el motor del canvi social, amb un conflicte entre explotadors i explotats. Formula la teoria del valor-treball, on el valor d'un bé depèn del treball necessari per produir-lo, busca un canvi cap al comunisme.
  • Friedrich Nietzsche

    Friedrich Nietzsche
    Nietzsche (15/10/1844-25/8/1900), és una crítica radical a la moral i la religió tradicionals, especialment al cristianisme.
    1. La voluntat de poder: expressa l'afirmació de la vida i la superació contínua de l'individu, manifestant-se com egoisme. 2. L'etern retorn: indica que si la vida és material i es basa en la voluntat de poder. 3.El superhome: és un individu que representa la voluntat de poder i supera els errors de l'Occident, abraçant la vida amb tota la seva força i instintivitat.
  • Sigmund Freud

    Sigmund Freud
    (6/5/1856- 23/9/1939). La teoria de Freud explora la psique humana, destacant l'inconscient i els desitjos reprimits que influeixen en el comportament. Divideix la ment en conscient, preconscient i inconscient, i defineix les estructures de la personalitat com id, ego i superego. També analitza la sexualitat i les experiències infantils, establint la psicoanàlisi com un mètode per resoldre conflictes interns i influència.
  • José Ortega y Gasset

    José Ortega y Gasset
    (9/3/1883-18/10/1955). La seva teoria filosòfica es basa en la interdependència entre l'individu i el seu context social i històric, reflectida en la seva frase "jo sóc jo i la meva circumstància".
    Afirma que la raó humana és activa i que les persones busquen significat a través de les seves experiències. Critica el racionalisme excessiu i proposa una filosofia que integri emocions i vivències, subratllant la importància de la cultura i l'educació.
  • Martin Heidegger

    Martin Heidegger
    Heidegger (26/9/1889-26/5/1976), la seva teoria filosòfica es centra en la pregunta de l'ésser i la condició humana
    Obra més destacada, Ser i Temps (SeiSein und Zeit).
    L'angoixa en la filosofia de Heidegger revela la llibertat i la responsabilitat de viure autènticament, mentre que el "llançament" (Geworfenheit) indica que vivim en un món no triat.
    També, critica la tecnologia moderna com un obstacle per a una relació autèntica amb l'ésser i el seu pensament convida a reflexionar sobre el signe.
  • Hans-Georg Gadamer

    Hans-Georg Gadamer
    (11/2/1900-13/3/2002). La seva teoria filosòfica es centra en l'hermenèutica, rebutjant l'objectivisme científic i afirmant que la interpretació és essencial per a l'experiència humana.
    Considera el "prejudici" (Vorurteil) com a positiu per facilitar la comprensió i sosté que la veritat és revela a través del diàleg.
    La comprensió és un procés dinàmic influït pel context, que implica un diàleg constant entre el passat i el present, afectant disciplines com els filos.
  • Maria Zambrano

    Maria Zambrano
    (22/3/1904-6/2/1991). La seva teoria filosòfica combina raó i intuïció a través del concepte de "raó poètica", que ressalta la importància de l'experiència emocional i espiritual.
    Defensa que la filosofia ha de considerar la racionalitat i les experiències subjectives, centrant-se en temes com la llibertat, l'amor i la identitat.
    També destaca el valor del diàleg intern i l'autoconeixement, amb una influència significativa en la filosofia i la literatura.
  • Jean-Paul Sartre

    Jean-Paul Sartre
    (21/6/1905-15/4/1980). La teoria de Sartre afirma que "l'existència precedeix l'essència", destacant la llibertat i la responsabilitat en la creació del si.
    Sartre defineix la "mala fe" com la tendència a enganyar-se a si mateix per evitar afrontar la llibertat i responsabilitat.
    La influència de Sartre s'estén més enllà de la filosofia, afectant el pensament polític, la literatura i les arts, i continua sent una figura central en les discussions sobre la llibertat i l'autenticitat.
  • Hannah Arendt

    Hannah Arendt
    (14/10/1906-4/4/1975). La seva teoria filosòfica explora la política, la llibertat i la condició humana. Distingeix entre la "vida activa" i la "vida contemplativa", destacant que l'acció política és clau per a l'expressió de la llibertat individual.
    També subratlla la importància del debat i l'espai públic per a una democràcia saludable, promovent la reflexió crítica per evitar ideologies extremes i reconeixent la política com un espai.
  • Jürgen Habermas

    Jürgen Habermas
    (18/6/1929- segueix viu). La seva teoria filosofica es centra en la comunicació i la racionalitat, destacant l'"esfera pública".
    Obra: Teoria de l'acció comunicativa (*TheLa teoria de l'acció comunicativa ).
    Critica les ideologies que impedeixen el diàleg autèntic i defensa que la veritat sorgeix de processos comunicatius on els individus arriben a acords. Considera que la racionalitat és tant instrumental com comunicativa i que la moral es basa en el consens.