-
Els precedents
-Cants de treball: eren cants entonats per esclaus africans, eren interpretats a cappella i de forma responsorial.
-Els espirituals: es tractava d'himnes i salms de caràcter religiós cantats a cappella i responien cantant paraules com ''aleluia''.
-El blues: eren cants de caràcter profà on la població negra reflectia la tristesa, solia estar acompanyat d'un banjo o una guitarra.
-El ragtime: és una barreja d ritme sincopat afroamericà i la música clàsica, és interpretada amb el piano. -
Estil Nova Orleans
Al 1865 quan finalitza la Guerra de Secessió Nord-americana, s'ha aboleix l'esclavitud i molts esclaus es desplacen a diferents ciutats,com per exemple Nova Orleans.
Les peculiaritats eres les següents:
-Els instruments estaven adquirits de bandes militars.
-Bandes formades per un nombre reduït de músics.
-No sabien solfeig ni coneixien la tècnica.
-Feien improvisacions col.lectives o petites improvisacions solistes.
Destaca: Brown Skinned Babies -
Dixieland
Dixieland (dixie=sud, land=terra), és un subgènere musical del jazz tradicional del sud dels Estats Units.
Diferencies amb l'estil de Nova Orleans:
-Es desenvolupen les improvisacions.
-Tempos més ràpids.
-Estil menys expressiu però amb més recursos tècnics.
-Melodies més polides i harminies més clares.
Destaquen: Original Dixieland Jazz Band i Papa Jack Laine -
Chicago
Nova Orleans és clausurat definitivament per la policia, aleshores, molts músics es quedaren sense treball i hagueren d'abandonar la ciutat; ací sorgeix l'Estil Chicago, caracteritzat per una claretat més gran y on el paper soliste té major importància.
Destaquen: Joe ''King'' Oliver i Luis Armstrong. -
El Swing i les Big Bands
Es produeix una nova emigració, aleshores molts músics s'anen a Nova York; el swing i representarà el major èxit comercial del jazz.
Poc després es desenvolupà la tendència a formar bandes cada vegada més nombroses, ací apareixen les Big Bands, algunes característiques són:
-Grans orquestres uniformades i amb faristols de xou.
-Interpreten melodies enganxoses.
-Actuacions dirigides especialment per a ballar.
-Són fidels a la partitura.
Destaca: Big Band de Benny Goodman -
El Bebop
Eren grups reduïts de músics, la bateria adquireix una gran importància com solista, s'usen ritmes complexos i interpretacions virtuoses, desenvolupen una gran tècnica instrumental i fan improvisacions molt ràpides y complexes, alteravan les seqüències d'acords habituals i emocionalment transmetia sensacions diferents. Destaquen: Dizzy Gillespie i Billie Holiday. -
Hard-bop
El hard-bop (hard=dur) és el símbol de la reacció d'un grup de joves músics negres, davant l'equilibri i el control que caracteritza al cool-jazz. Els ritmes són estimulats i sincopats.
Destaquen: John Coltrane i Sonny Rollins -
Cool jazz
El cool jazz (cool=fresc) sorgeix per a reemplaçar la nerviosa intranquil·litat del bebop. Transmet una sensació de suavitat, relaxació, amb ritmes tranquils i amb contrastos tímbrics moderats.
Destaquen: Miles Davis i Gerry Mulligan -
Free-jazz
El gran descontentament social que es reflecteix a través del free-jazz, aquest nou estil planteja el retorn als anys 20. En les interpretacions plantegen unes línies melòdiques i rítmiques d'una gran llibertat creativa, utilitzen una harmonia atonal i usen les polirítmiques.
Destaquen: Ornette Coleman
A Espanya el jazz comença a ressorgir i sorgeixen músics. Tete Montoliu (pianista) i el primer que va transcendir les fronteres i va aconseguir ser conegut a nivell internacional -
Jazz-rock
És la convinacio del jazz i elements de rock; el guitarra o/i el baix elèctrics són els instruments amb més popularitat. Això va donar a lloc a una nova revolució en el so.
Miles Davis obrí aquest nou camí amb el seu disc Bitches Brew. -
Smooth-jazz
L´smooth jazz es va formar partint d'una part més comercial del jazz i es caracteritza per un ritme lleuger i sense complexitat. Les seues melodies eren populars en bars i locals on es vol una música ambiental, semblant al chill-out.
Destaquen: George Benson i Chuck Mangione. -
Jazz fusió
Ala anys 70 es produeix una explosió d'estils, el jazz fusió mostra la fusió de distints elements al jazz, com el rock, el flamenc, la salsa, el pop, etc.
L'escàs suport institucional que va tindre el jazz espanyol durant els 70, van sorgir músics com Juan Carlos Calderón i José Nieto. El jazz va trobar nous impulsos als 90. -
Jazz llatí
La denominació de jazz llatí sol incloure musiques diferents, com la música afrocubana i porto-riquenya, on destaquen les improvisacions i els ritmes de la percussió llatinoamericana; els instruments principals són la trompeta, el saxo, el clarinet, i la percussió.
Els músics destacats són Egberto Gismonti i Claudio Roditi. -
Neotradicionalisme
Amb totes les fisions que es van fer als 70 el jazz cada velada s'allunyà cada vegada més dels seus orígens.
Scott Hamilton i Herbie Hancock van fer una música inspirada en els principis. Mentre que Wynton Marsalls i la seua banda es van dedicar a preservar la identidad musical del jazz afroamericà. -
Jazz a Espanya
El camí de Paco de Lucía es continuat per molts que porten la fusió del flamenc amb el jazz a un nou idioma.
Destaquen: Jorge Pardo (saxofonista i flautista), Chano Domínguez (pianista), i Carles Benavent (baixista).
En l'any 2001 Michel Camilo i Tomatito van aconseguir en Latin Grammy Award al millor àlbum de jazz pel seu treball Spain.
