Història de la filosofia

Filosofia antiga (s.VI a.C.)

626 BCE

Comença amb els presocràtics i passant per Sòcrates i continuada per Plató i Aristòtil, arriba fins la filosofia Hel·lenística.

Els presocràtics

625 BCE

Els primers filòsofs presocràtics buscaven diferents teories per explicar la creació de la natura i de l'univers que no fos a través de déus.
Constitueixen l'inici de la filosofia.

Tales de Milet

625 BCE

Es considera el fundador de l'escola de Milet i iniciador de la filosofia occidenal. Es considerava que posseïa grans coneixements astronòmics, com l'ús de l'Óssa Menor com a guia per a navegants o la fabulosa predicció de l'eclipsi de sol.
Ell deia que la natura s'havi format a aprtir de l'aigua.

Pitàgores

569 BCE

Filòsof presocràtic. Va crear el Pitagorisme que és un moviment filosòfic, matemàtic i místic. A més a més, és l'autor de la famosa fórmula de Pitàgores, utilitzat en l'àmbit matemàtic.

Heràclit

535 BCE

Filòsof grec presocràtic. És l'autor d'un llibre escrit en prosa que tractava fonamentalment de ser l'exposició d'una doctrina nova, la qual parlava sobre l'autoconeixement de si mateix.

Permèides

530 BCE

Filòsof presocràtic. Després de llegir l'obra d'Heràclit, ell va fer un poema amb 154 versos, i dues parts "la via de la veritat" i "la via de l'opinió".

Sofiestes

500 BCE

S'interessen per l'ètica i la política des de posicions relatives. Els sofistes eren relativistes i deien que depèn el context els valors morals eren d'una forma o d'un altre, ja que no eren universals.

Protàgores

481 BCE

Filòsof grec sofista. En el pensament de Protàgores s'observa que, al igual que Heràclit, considerava que tot flueix i res roman, del que concloïa que no existeix cap veritat absoluta, la qual cosa permetia identificar l'ésser amb l'aparença, o millor amb el mateix aparèixer.

Sòcrates

470 BCE

Filòsof clàssic grec. Crític del relativisme i defensor de la universalitat del Bé, el qual guia les nostres decisions i accions. Mestre de Plató i representant fonamental de la filosofia de la Grècia antiga.

Plató

427 BCE

És un dels filòsofs més importants de l'antiguitat. Afirma l'existència d'idees objectives (idealisme) i desconfia dels sentits com a font de coneixement. TEORIA DE LES IDEES (realitat dualista).

Aristòtil

384 BCE

És un dels filòsofs més importants de l'antiguitat. Afirma el valor del coneixement empíric (empirisme), aquell que es genera a partir dels instints. TEORIA HILEMÒRFICA (matèria i forma)

Epicur

341 BCE

Filòsof grec fundador d'una escola amb el seu nom, del jardí d'Epicur i l'epicureisme (corrent filosòfic). Aquest filòsof va dividir la filosofia en tres parts: l'Ètica, la Física i la Canònica (lògica i teoria del coneixement).

Hel·lenisme

300 BCE

Diverses escoles i perspectives s'interessen per l'ètica i desenvolupen una filosofia més individualista (epicureisme, estoïcisme i neoplatonisme). Sovint continuen la tradició aristotèlica o platonista adaptant-la al seu moment històric.

Agustí d'Hipona

354

Filòsof més important de la filosofia cristiana. Aquest adapta el pensament de Plató al cristianisme. La seva teoria diu que l'amor i l'esforç de l'ànima sencera cap a la saviesa i la veritat.

Gòrgies

485

Filòsof sofista grec. Va viatjar per tota Grècia, de ciutat en ciutat, com a sofista, ensenyant i practicant la retòrica.
Deia que si alguna cosa existís, hauria de ser eterna o bé no se-ho. Si fos eterna, hauria de ser infinita i, si fos infinita, no podria estar en res. Però, allò que no està en res no existeix.

Filosofia medieval (s.lV - s. XIV)

500

La filosofia se centra en la relació entre fe i raó. Diferents autors adapten les tesis principals de filòsofs com Plató i Aristòtil al pensament cristià.

Tomàs d'Aquino

1225

Filòsof de major relleu dins de la filosofia escolàstica. La raó la seva pròpia autonomia en totes aquelles coses que no es deguin a la revelació. Déu com el ser subsistent, o simplement l'ésser mateix.

Guillem d'Ockam

1285

Uns dels filòsofs més representatius de l'escolàstica tardana. La filosofia d'Occam és un empirisme epistemològic que el porta a exercir una crítica radical a tot element innecessari que constitueix la filosofia.

Filosofia moderna (s.XV - s.XVIII)

1400

Descartes

1596

René Descartes va ser conegut com el pare del racionalisme, ja que ell va ser el que va plantejar la idea principal que els racionalistes afirmaven. Ell deia que el coneixement s'ha de fonamentar per la RAÓ, no en informació que ens aporten els sentits, és a dir el fonamentem en les idees innates.

Locke

1632

Hume

1711

David Hume és al igual que Locke un filòsof empirista britànic. Hume va estar molt influït tant per Locke com per Descartes i va ser un dels pensadors de major influència en l'època posterior.
Hume va voler posar en pràctica al món humà el mètode experimental i va intentar investigar l'enteniment humà amb mètodes totalment oposats amb els que plantejaven els racionalistes.

Kant

1724

Immanuel Kant va ser un filòsof il·lustrat que va desenvolupar la filosofia crítica. Això implica que agafa idees del racionalisme i de l'empirisme i les sintetitza fent així una tesis.

Filosofia contemporània (s.XIX - XXI)

1800

Marx

1818

Karl Marx va ser un revolucionari, filòsof, economista, historiador i periodista alemany.
Marx va ser el pensador polític que més hi ha influït en els últims cent anys en la teoria social, però també en concepcions filosòfiques com l'existencialisme, que fa que entenem per existència, no el simple fet de que existeixi, sinó allò que constitueix l'essència mateixa de l'home, o l'estructuralisme el qual definim com a corrent metodològic que té com a nucli l'estructura.

Nietzsche

1844

Friedrich Nietzsche és un filòsof alemany considerant un dels pensadors més importants dels S.XX.
El conjunt de la filosofia que mostra aquest autor és d'una banda una crítica radical als fonaments occidentals basats en la metafísica, la moral i la religió. I d'altra banda és l'intent de superació d'aquesta cultura que qualifica de producte el ressentiment de la vida.

Freud

1856

Sigmund Freud va ser metge, neuròleg i inventor de la psicoanàlisi.
A dins de la psicoanàlisi Freud va desenvolupar la teoria Psicosexual, la qual explicava que hi havia tres components fonamentals a dins de la personalitat: el allò, el jo i el súper jo. Així Freud estipulava que hi havia una part inconscient en l'individu, una part conscient i una part moral.

Heidegger

1888

Filòsof existencialista. Heidegger va escriure una obra on ens presenta el plantejament de la pregunta per l'ésser com a pregunta fonamental i fundacional de la filosofia, pressuposa una certa manera d'entendre què és ser.