-
Period: 640 BCE to 489 BCE
Filòsofs Presocràtics
-
625 BCE
Tales de milet (2)
Al llarg de la seva vida va ser:filòsof, matemàtic, geómetra, físic i legislatiu grec. El més important que tales va arribar a plantejar, va ser el primer problema de la filosofia: “Quin és el primer principi de la naturalesa”, el principi arkhé. Gràcies a aquest principi va inaugurar una nova forma de pensament que no es basava en la intervenció d’éssers sobrenaturals per a explicar la naturalesa. Tales va basar la seva teoria de que l'origen és l’aigua
→Naixement: 625 a.C
→Defunció: 546 a.C -
625 BCE
Tales de milet (1)
Va ser un filòsof grec considerat el fundador de l’escola de Milet de filosofia, va ser l’iniciador de la filosofia occidental. Forma part del moviment de la filosofia presocràtica i és considerat com el pare del pensament racional o filosòfic, com el primer que va efectuar l’anomenada transmissió del mite al logos. Tales de Milet és presentat com un gran savi i se li van atribuir grans i prodigiosos coneixements en múltiples sabers. -
580 BCE
Pitàgores (2)
Pitàgores va fundar la seva segona escola a Crotona, al sud d’Italia. La seva escola de pensament, afirmava que l'estructura de l'univers era aritmètica i geomètrica. A partir de tot això, les matemàtiques es van convertir en una disciplina fonamental per a tota investigació científica. El lema de l'escola pitagòrica era el de "tot és nombre". -
580 BCE
Pitàgores (3)
Pitàgores va descobrir el teorema de Pitàgores; per a un triangle rectangle, la suma dels dos catets al quadrat era igual a la hipotenusa al quadrat: “a2 = b2 +c2 “. Va originar un ampli moviment filosòfic d'origen presocràtic basat en les doctrines atribuïdes a Pitàgores i els seus deixebles.
→Naixement: 580 a.C.
→Defunció: 495 a.C. -
580 BCE
Pitàgores (1)
Va ser un filòsof presocràtic i matemàtic grec. Va ser el gran impulsor de les matemàtiques i el fundador d’una importat germandat de caràcter religiós. Ell va concloure que totes les coses estan envoltades amb els nombres i aquesta relació s’observava en l’astronomía i la música. Sent molt jove, va viatjar a Egipte i a l'Índia, on va rebre els seus estudis bàsics i on va fundar la seva primera escola. Durant aquests viatges va anar adquirint coneixements matemàtics, astronòmics i religiosos. -
535 BCE
Heràclit (1)
Va ser un filòsof (presocratic). Es creu que descendia d'una família noble d'Efes, probablement de la dels mateixos reis. Heràclit és considerat autodidacte i pioner de la saviesa. Els fragments que es conserven són sovint enigmàtics i les seves idees deriven de l'escola jònica de filosofia grega. Per la seva vida solitària i per com eren les seves filosofies, va ser anomenat el “l’Obscur d'Efes”. -
535 BCE
Heràclit (2)
També va ser conegut com el filòsof ploró, probablement per la seva personalitat trista i malenconiós. Heràclit sol ser considerat un dels primers filòsofs naturals o físics a creure que totes les coses van començar de manera material. Heràclit va identificar aquest principi com a foc, però a la pràctica s'ha d'interpretar metafòricament en lloc de literalment. El foc, com la mateixa naturalesa, està en constant moviment i canvi.
→Naixement: 535 a.C.
→Defunció: a la década del 470 a.C. -
515 BCE
Parmènides (1)
Va ser un filòsof grec presocràtic. Es diu que va ser deixeble de Xenòfanes de Colofó i Anaxímenes i va mantenir contacte amb els pitagòrics, sent també deixeble d'Aminias i de Dioquetes. Parmènides va ser un pitagòric que va decidir abandonar l’escola de Pitàgores i fundar la seva pròpia escola. La gran influència de Parmènides permet dividir la filosofia presocràtica en dues: posterior a Heràclit, i post-parmenidis (Empèdocles, Anaxàgores, Leucip i Demòcrit). -
515 BCE
Parmènides (2)
El proemi descriu com Parmènides va ser raptat per ens divins que li condueixen mitjançant un carro tirat per egües i guiat per les filles del Sol cap a la presència d'una deessa benevolent, aquest poemi pot interpretar-se de diverses maneres complementàries. Totes les interpretacions del poema de Parmènides xoquen amb l'ambigüitat de l'ús del terme és en les expressions «el que és és, el que no és no és». -
515 BCE
Parmènides (3)
De vegades s'ha contraposat la filosofia de Parmènides amb la d'Heràclit, assenyalant que mentre el primer destaca el caràcter immutable de l'ésser, el segon elabora una filosofia del pur esdevenir.
→Naixement: 515-510 a.C.
→Defunció: 470 a.C. -
490 BCE
Protàgores (1)
Va ensenyar en diverses ciutats gregues, especialment a Atenes. En el seu pensament, hi havia una forta influència de la filosofia d'Heràclit, i com ell creia que tot fluïa i res quedava, es permet identificar-se amb la Doxa que ho feia. Per a Protàgores, tot ésser humà determina les coses de la seva naturalesa a partir del seu estat d'ànim particular. D'aquí deriva el relativisme epistemològic complet i la negació de l'existència de la falsedat absoluta. -
490 BCE
Protàgores (2)
Però també és expressió d'una idea que és de fet relativista, no només declarant que l'home és la mesura de la veritat, la bondat, la bellesa i la justícia, sinó que rebutja qualsevol pretensió d'absolutisme, cosa que sembla una crítica a tot dogmatisme. La seva tesi va tenir una gran influència en els pirronics -
490 BCE
Protàgores (3)
Al camp de la moral, però, la seva posició va ser menys relativista que al camp de l'epistemologia, argumentant que dos actes eren millors i altres pitjors, segons la seva utilitat per a la vida social.
→Naixement: 490 a.C.
→Defunció: 420 a.C. -
Period: 490 BCE to 65
Sofistes
-
485 BCE
Gòrgies (1)
Va ser un filòsof sofista grec. Va viatjar per tota Grècia, de ciutat en ciutat, com a sofista, ensenyant i practicant la retòrica. Va tenir una llarga vida. Encara que va ser contemporani de Protàgores i deixeble d'Empèdocles, és evident que la influència de l'escola eleàtica hi va influir decisivament, i va posar en perill les seves creences, i el va portar a sostenir una tesi nihilista. A la seva obra principal, i l’única completament filosòfica: Sobre la naturalesa i sobre el no-ser. -
485 BCE
Gòrgies (2)
Va ser mestre de filòsofs coneguts. Plató el fa aparèixer com a interlocutor de Sòcrates en un diàleg que porta el seu nom.
En la seva obra Sobre la naturalesa o sobre el no-ser ataca la postura eleàtica, i defensa l'escepticisme. Les seves idees poden resumir-se en tres tesis: “Res no existeix”, “si existís alguna cosa no podria ser coneguda” i “si alguna cosa existent pogués ser coneguda, no es podria comunicar amb el llenguatge”.
→Naixement: 485/490 a.C.
→Defunció: 391/388 a.C. -
469 BCE
Sòcrates (2)
El tema principal de la seva filosofia va ser la justícia, l'amor i la virtut, així com els efectes de la ignorància sobre el mal i els vicis humans. Sòcrates va descartar les preocupacions cosmològiques que havien ocupat els seus predecessors des de l'època de Tales de Milet, deixant un gir fonamental en la història de la filosofia grega, inaugurant l'anomenat període antropològic. La qüestió moral del bon coneixement està al cor dels ensenyaments socràtics. -
469 BCE
Sòcrates (1)
Va ser un filòsof grec, a qui és considerat el fundador de la filosofia occidental. Abans de dedicar-se per complet a la filosofia, va treballar com a paleta i escultor al costat del seu pare i fins i tot va servir com a hoplita contra Esparta durant la guerra del Peloponès. Només n'ha arribat informació per mitjà dels seus deixebles. En particular, els diàlegs de Plató ofereixen la font d'informació més fiable sobre Sòcrates que hi ha actualment. -
469 BCE
Sócrates
El primer pas per adquirir coneixements consisteix a acceptar la pròpia ignorància, i el coneixement té un paper fonamental en el seu camp de reflexió ètica. Sòcrates creu que si les persones no es coneixen a si mateixes, és a dir, no tenen el concepte i l'estàndard per jutjar les persones, no poden fer el bé.
→Naixement: 469 a.C.
→Defunció: 399 a.C. -
427 BCE
Plató (1)
Va ser un filòsof grec nascut a Atenes, creador d'un sistema filosòfic i d'un mètode d'exposició de la filosofia que li converteix, probablement, en el filòsof més influent de tota la història. El veritable nom de Plató era Aristocles, però se'l coneixia com Plató pel seu front alt i ample. Com a descendent d'una família noble, va rebre una educació acurada en totes les àrees del saber. -
427 BCE
Plató (2)
El seu veritable mestre va ser Sòcrates, però ocasionalment va rebre la seva educació filosòfica del filòsof heraclità Kratil. La influència de Sòcrates sobre el pensament platònic va ser molt important, fins al punt que en les seves obres Plató sempre li va retre homenatge. D'altra banda, a través de les seves obres, es pot constatar que Plató tenia un ampli coneixement dels filòsofs presocràtics i que va rebre una gran influència d'Heràclit i de Parmènides. -
427 BCE
Plató (3)
La influència del pitagorisme és especialment important en el pensament platònic, fins al punt que Aristòtil considera el platonisme com una variant de la filosofia pitagòrica. Plató va afirmar que hi havien dos mons, els va anomenar, món intel·ligible o món de les idees i món sensible, on un era conegut per la Raó i l'altre pels sentits. Afirma l’existència d’idees objectives (idelisme) i desconfia dels sentitis com font de coneixement.
→Naixement: 427 a.C.
→Defunció: 347 a.C. -
384 BCE
Aristòtil (2)
Aristòtil era conegut com “la ment” i com “el filòsof”, per la seva capacitat, i també com “el lector” per la seva afició a la lectura, que practicava sense l’ajuda d’un esclau lector, com era la costum. Durant els seus vint anys a l'Acadèmia d'Atenes, va ser deixeble de Plató i d'altres pensadors com Eudox de Cnidus. Poc després de la mort de Plató, Aristòtil va deixar Atenes per treballar com a mestre d'Alexandre el Gran al regne Macedoni durant gairebé 5 anys. -
384 BCE
Aristòtil (1)
Va ser un filòsof grec de molta importància durant tota la història de la filosofia. El pensament d’Aristòtil va abastar des de la lògica, de la qual és considerat el fundador, fins a la metafísica, l’ètica, la psicologia, la cosmologia i les ciències de la naturalesa. La seva influència, i la de l'aristotelisme en general, va dominar durant molts segles i, de fet, l'interès per l'estudi de les seves idees no ha decaigut mai. -
384 BCE
Aristòtil (3)
En l'última etapa de la seva vida, va fundar el Liceu d'Atenes, on va ensenyar fins un any abans de la seva mort. Contràriament al platonisme, Aristòtil va desenvolupar una filosofia en la qual l’experiència és la font del coneixement. Segons Aristòtil, l’ésser humà és un animal racional constituït per un cos i ànima, i l’última finalitat és l’activitat intel·lectual mitjançant la raó, arribant al benestar.
→Naixement: 384a.C.
→Defunció: 322a.C. -
341 BCE
Hel·lenisme
Epicur i Séneca (Estoïcisme). Aristòtil va ingressar als 17 anys a l’acadèmia de Plató, rebutjant a l’escola del sofista sòcrates. -
341 BCE
Epicur (2)
En el 306 a.C se'n va anar a Atenes fins la seva mort. A Atenes, va fundar la seva escola anomenada el Jardí, en una petita propietat dels afores, en direcció al Pireu, no lluny de l'Acadèmia platònica. A causa de l'existència d'un jardí en aquesta propietat, que era el lloc favorit de trobada dels seus membres, l'escola d'Epicur va prendre aquest nom, que enllaçava amb l'ensenyament epicuri segons el qual el savi ha d'estimar el camp i la naturalesa.
→Naixement: 341 a.C.
→Defunció: 270 a.C. -
341 BCE
Epicur (1) Hel·lenisme
Va ser un filòsof grec fundador del Jardí i de l'epicureisme.
El seu primer mestre de filosofia, encara a Samos, va ser el platònic Pàmfil. Va exercir de mestre a Mitilene, on va fundar una escola. A l'any següent es va traslladar a Làmpsac, on va impartir classes durant quatre anys. Allí va conèixer als seus deixebles Idomeneo, Metrodor, Leontès i, la seva dona, Themista, Hedeira, Colotes, Timòcrates i Hermarc, que va ser qui, posteriorment, el va succeir en la direcció de la seva escola. -
8 BCE
Sèneca (3)
Hi trobem tres característiques més específiques sobre el pensament de Sèneca, “el fet de destacar la voluntat com a facultat ben diferenciada de l'enteniment”, “la insistència en el caràcter consubstancialment pecador de l'home” i “la seva ferma oposició a l'esclavitud i la seva afirmació de la plena igualtat de tots els homes: l'única noblesa és la que procedeix de l'esperit i que pot forjar-se cada home”.
→Naixement: 8 a.C. ↔ 1 d.C.
→Defunció: 12 abril 65 d.C. -
8 BCE
Sèneca (1)
Va ser un filòsof estoic i escriptor llatí. És un dels representants del corrent de l'estoïcisme tardà de l'època imperial romana, encara que en la seva filosofia hi ha un fort component neopitagòric, neoplatònic i religiós. No obstant això, i malgrat l'absència d'autèntica novetat en els plantejaments teòrics, l'obra de Sèneca és reconeguda com una de les més representatives de l'ètica estoica. -
8 BCE
Sèneca (2)
Però, com en tota l'ètica estoica, el seu fonament es troba en les concepcions físiques que, alhora, són de tipus teològic: el cosmos és una gran unitat penetrada pel pneuma diví que li atorga, de manera que tots els éssers formem un gran cos. D'aquí ve la necessitat de ple respecte a tots els éssers vius. D'altra banda, la física és concebuda com la font de coneixement capaç d'eliminar els temors irracionals que dominen a l'home, ja que la causa d'aquests és la ignorància que la física combat. -
Period: 301 to 1453
Filosofia Medieval
-
354
Agustí d'Hipona (2)
Desencantat de la secta, es va dirigir a Roma, on es va adherir a l'escepticisme de l'Acadèmia nova i a l'epicureisme, i on va ensenyar retòrica, per a passar després a Milà. La característica interna pròpia del pensament d'Agustí d'Hipona és el caràcter de convers que manifesta en tot moment: és a partir de la fe que tot ha d'explicar-se; la fe, que no requereix cap justificació exterior a ella mateixa, és el fonament natural de la raó, feble pel pecat.
→Naixement: 354
→Defunció: 430 -
354
Agustí d'Hipona (1)
És una de les figures més importants en el desenvolupament del cristianisme, considerat de fet com un dels pares de l'Església. La seva influència posterior és enorme, i ultrapassa l'àmbit de la teologia. És considerat un dels pensadors fonamentals de la història occidental. En la seva joventut va ser seguidor del maniqueisme, en el qual inicialment li va semblar trobar resposta als seus dubtes sobre el mal en el món. -
1225
Tomàs d'Aquino (1)
Considerat el filòsof i el teòleg de major relleu dins de la filosofia escolàstica. El gran mèrit que s'atribueix a Tomàs d'Aquino és el d'haver aconseguit la millor síntesi medieval entre raó i fe o entre filosofia i teologia. Les seves obres són eminentment teològiques, però, a diferència d'uns altres escolàstics, concedeix, en principi, a la raó la seva pròpia autonomia en totes aquelles coses que no es deuen a la revelació. -
1225
Tomàs d'Aquino (2)
Per a expressar aquesta autonomia i naturalitat de la raó recorre a la filosofia aristotèlica com a instrument adequat i, així, per a combatre l'averroisme llatí, utilitza les seves pròpies armes: els textos mateixos d'Aristòtil. En la labor d'harmonització de l'aristotelisme amb el cristianisme, algunes de les qüestions que ha de tractar de diferent manera són: Déu primer motor d'un món etern, l'ànima mera forma del cos i la preexistència de les essències.
→Naixement: 1225
→Defunció: 1274 -
1285
Guillem d'Ockam (2)
El punt de partida de la nova proposta filosòfica d'Occam és un empirisme epistemològic que el porta a exercir una crítica radical a tot element innecessari de l'edifici filosòfic. La lògica d'Occam tracta dels termes en tant que formen part d'un sistema de signes lingüístics. Divideix el signe en escrit (scriptus), que pot distingir-se també com vox, oral i mental. El concepte és el signe mental que remet a les coses existents. -
1285
Guillem d'Ockam (1)
Filòsof anglès, és un de les figures més representatives de l'Escolàstica tardana, juntament amb Joan Duns Escot, de qui depèn en molts aspectes, i principal representant del nominalisme. La filosofia d'Occam s'inscriu en la crítica que els franciscans, per obra principalment de Duns Escot, dirigien a la síntesi entre cristianisme i aristotelisme, intentada per Tomàs d'Aquino. -
1285
Guillem d'Ockam (3)
En canvi, els termes escrits o parlats, que són convencionals, no poden ser naturalment universals. La seva referència als objectes individuals és el seu significat.
→Naixement: 1285
→Defunció: 10 d’Abril de 1347 -
Descartes (1)
Descartes és el filòsof francès més destacat, pare de la filosofia moderna, i iniciador del racionalisme. El novembre de 1619, a Ulm, va descobrir «els fonaments d'una ciència meravellosa». Va escriure llibres molt importants en matemàtiques, física i especialment filosofia. La afirmació del dualisme combina les teories de l'ànima, l'esperit, el cos i els elements en un sol concepte; Teoria dualista de la ment i la matèria. -
Descartes (2)
El nom llatí de Descartes era Cartesius. Per això, el seu pensament es diu cartesià. El dubte cartesià és un procés sistemàtic de romandre escèptic de la veritat de les creences fins que no s'estableix la veritat. Descartes es va esforçar per qüestionar tot allò que creia per determinar la veritat de les seves creences.
→Naixement: 1596
→Defunció: 1650 -
Locke
Va ser un filòsof empirista anglès, i un dels iniciadors del liberalisme polític. Va ser un pensador que va viure durant el segle XVII. Va mostrar interès per diverses disciplines com la filosofia, política, medicina i ciències experimentals. Desprès d’estar ensenyant grec i ètica, va morir el seu pare i va renunciar a la seva carrera així inclinant-se cap a la ciència, especialment la medicina. En la seva vida i en les seves obres va ser un “liberal”.
→Naixement: 1632
→Defunció: 1704 -
Hume
Va ser un Filòsof, historiador i economista escocès, reconegut com una de les figures més destacades de la filosofia occidental. A la seva obra filosòfica, Tractat de la naturalesa humana, argumenta que la ment humana és un producte dels sentits i que tot coneixement es basa en l'experiència. El que és conegut com a empirisme. Entre 1734 i 1737, Hume es va plantejar els problemes de la filosofia especulativa amb els que va escriure la seva obra més important.
→Naixement: 1711
→Defunció: 1776 -
Kant
Va ser el filòsof més gran d’Alemanya, que més gran influència ha tingut en la història del pensament, a la qual va donar un gir de 180 graus, metafòricament anomenat “revolució copernicana”. La principal aportació de Kant va ser la seva teoria deontològica. S'hi ressalta la primacia del deure sobre el desig, per la qual cosa l'home ha de fer les coses per deure i conveniència.
→Naixement: 1724
→Defunció: 1804 -
Period: to
Filosofia Contemporània
-
Marx (1)
Va ser un revolucionari, filòsof, economista, historiador i periodista alemany. Va ser el pare teòric del socialisme marxista i del comunisme i, junt a Friedrich Engels, és considerat un dels pensadors més influents de la història i figura clau en l'anàlisi de la història, la societat, la política i l'economia. Les seves idees van començar a experimentar una gran influència en el moviment obrer poc després de la seva mort. -
Marx (2)
Es va convertir en clau per entendre els processos socials i polítics més importants del segle XX i es convertí en el pare ideològic del comunisme. El marxisme sintetitza les propostes de Marx per pensar críticament sobre la societat capitalista i la seva superació mitjançant alternatives revolucionàries. Per això, proposa els avenços epistemològics com a paradigma científic per pensar i subvertir la societat.
→Naixement: 1818
→Defunció: 1883 -
Nietzsche (1)
Filòsof i filòleg alemany, considerat un dels pensadors més influents del segle XIX i que ha marcat profundament la filosofia dels últims cent anys. És conegut com un dels pensadors més influents de l'era moderna, reconegut pels escrits filosòfics, caracteritzat per un gran interès en qüestions morals, religioses i ètiques. -
Nietzsche (2)
En les seves obres, expressa idees i conceptes com la mort de Déu, el viewisme, l'Übermensch, l'eterna tornada i la voluntat de poder, continuen sent controvertides. "Jo no sóc un home, sóc un camp de batalla", és una de les frases més característiques de Nietzsche. Un dels fonaments principals de la filosofia de Nietzsche és la negació que l'ésser humà és un ésser racional. -
Nietzsche (3)
Per ell, per contra, és la irracionalitat la seva característica principal, per això menysprea gairebé tots els filòsofs anteriors.
→Naixement: 1844
→Defunció: 1900 -
Freud (2)
Va treballar a més la teoria de la transferència, procés pel qual les actituds emocionals, establertes originalment cap a les figures dels pares durant la infància, són transferides a la vida adulta a altres personatges.
→Naixement: 1856
→Defunció: 1939 -
Freud
Va ser un neuròleg austríac reconegut com el fundador de la psicoanàlisi. Va revolucionar l'estudi dels somnis amb la seva obra magna La interpretació dels somnis. Les teories de Freud sobre la ment i el comportament humà van ser extremadament influents a principis del segle XX, i les seves idees encara s'estudien i es debaten actualment. -
Ortega i Gasset
Va ser un assagista i filòsof espanyol.
→Naixement: 1883
→Defunció: 1955 -
Heidegger
Va ser un filòsof alemany que és àmpliament considerat com un dels filòsofs més importants del segle xx. És conegut sobretot per les seves contribucions a la fenomenologia, l'hermenèutica i l'existencialisme.
→Naixement: 1889
→Defunció: 1976 -
Period: to
Existencialisme (Heidegger, Sartre);
L'existencialisme és un moviment filosòfic que situa l'existència humana en el centre de la reflexió. No pas l'existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l'existència de les coses o realitats no humanes, sinó l'existència humana concreta. -
Gadamer
Va ser un filòsof alemany que va conrear l'hermenèutica i va realitzar comentaris sobre la filosofia antiga. Deixeble de Martin Heidegger, va estar tota la seva vida lligat al món universitari. Va posicionar-se activament contra el règim del nazisme i del comunisme.
→Naixement: 1900
→Defunció: 2002 -
Period: to
Hermenèutica: Gadamer
L'hermenèutica és l'art d'interpretar texts, especialment el d'interpretar els texts sagrats. -
Period: to
Escola de Frankfurt
Habermas, Hannah Arendt, Ortega y Gasset, Maria Zambrano.
És una tendència filosòfica representada per un grup de pensadors alemanys agrupats entorn de l'Institut de Recerca Social, de Frankfurt, creat el 1922. -
Maria Zambrano
Va ser una professora, filòsofa i assagista espanyola.
→Naixement: 1904
→Defunció: 1991 -
Sartre
Va ser un filòsof, professor, crític literari i escriptor (teatre, novel·la, periodisme) francès. Autor prolífic i hiperactiu, és més conegut per la seva obra, especialment pels seus paradigmes filosòfics agrupats sota l'existencialisme.
→Naixement: 1905
→Defunció: 1980 -
Hannah Arendt
Va ser una filòsofa, sociòloga i politòloga estatunidenca d'origen alemany.
→Naixement: 1906
→Defunció: 1975 -
Habermas
És un filòsof i sociòleg alemany reconegut en tot el món pels seus treballs en filosofia pràctica (ètica, filosofia política i de dret).
És el principal representant de la "Segona Generació" de l'Escola de Frankfurt i un dels exponents de la Teoria Crítica desenvolupada a l'Institut d'Investigació Social.
→Naixement: 1929
