eix cronològic

Filosofia antiga (S.VI a.C)

625 BCE

Aquest període comença amb els filòsofs presocràtics i passant per la tradició iniciada per Sòcrates, i continuada per Plató i Aristòtil.

Tales de Milet

625 BCE

Va ser el primer filòsof presocràtic. Ell pensava que l'aigua era l'element principal perquè la vida existeixi.

Presocràtics

625 BCE

Constitueix l'inici de la filosofia i intenta explicar l'origen de la naturalesa de l'univers.

Pitàgores

569 BCE

Filòsof presocràtic. Va crear el Pitagorisme que és un moviment filosòfic, matemàtic i místic. A més a més, és l'autor de la famosa fórmula de Pitàgores, utilitzat en l'àmbit matemàtic.

Heràclit

535 BCE

Filòsof grec presocràtic. És l'autor d'un llibre escrit en prosa que tractava fonamentalment de ser l'exposició d'una doctrina nova, la qual parlava sobre l'autoconeixement de si mateix.

Parmènides

530 BCE

Filòsof presocràtic. Després de llegir l'obra d'Heràclit, ell va fer un poema amb 154 versos, i dues parts "la via de la veritat" i "la via de l'opinió".

Sofistes

500 BCE

S'interessen per l'ètica i la política des de posicions relatives. Els sofistes eren relativistes i deien que depèn el context els valors morals eren d'una forma o d'un altre, ja que no eren universals.

Protàgores

481 BCE

Filòsof grec sofista. En el pensament de Protàgores s'observa que, al igual que Heràclit, considerava que tot flueix i res roman, del que concloïa que no existeix cap veritat absoluta, la qual cosa permetia identificar l'ésser amb l'aparença, o millor amb el mateix aparèixer.

Sòcrates

470 BCE

Filòsof clàssic grec. Crític del relativisme i defensor de la universalitat del Bé, el qual guia les nostres decisions i accions. Mestre de Plató i representant fonamental de la filosofia de la Grècia antiga.

Plató

427 BCE

És un dels filòsofs més importants de l'antiguitat. Afirma l'existència d'idees objectives (idealisme) i desconfia dels sentits com a font de coneixement. TEORIA DE LES IDEES (realitat dualista).

Aristòtil

384 BCE

És un dels filòsofs més importants de l'antiguitat. Afirma el valor del coneixement empíric (empirisme), aquell que es genera a partir dels instints. TEORIA HILEMÒRFICA (matèria i forma)

Epicur

341 BCE

Filòsof grec fundador d'una escola amb el seu nom, del jardí d'Epicur i l'epicureisme (corrent filosòfic). Aquest filòsof va dividir la filosofia en tres parts: l'Ètica, la Física i la Canònica (lògica i teoria del coneixement).

Hel·lenisme

300 BCE

Diverses escoles i perspectives s'interessen per l'ètica i desenvolupen una filosofia més individualista (epicureisme, estoïcisme i neoplatonisme). Sovint continuen la tradició aristotèlica o platonista adaptant-la al seu moment històric.

Agustí d'Hipona

354

Filòsof més important de la filosofia cristiana. Aquest adapta el pensament de Plató al cristianisme. La seva teoria diu que l'amor i l'esforç de l'ànima sencera cap a la saviesa i la veritat.

FILOSOFIA MEDIEVAL (S.IV-S.XIV)

500

La filosofia se centra en la relació entre fe i raó. Diferents autors adapten les tesis principals de filòsofs com Plató i Aristòtil al pensament cristià.

Tomàs d'Aquino

1225

Filòsof de major relleu dins de la filosofia escolàstica. La raó la seva pròpia autonomia en totes aquelles coses que no es deguin a la revelació. Déu com el ser subsistent, o simplement l'ésser mateix.

Guillem d'Occam

1285

Uns dels filòsofs més representatius de l'escolàstica tardana. La filosofia d'Occam és un empirisme epistemològic que el porta a exercir una crítica radical a tot element innecessari que constitueix la filosofia.

Filosofia moderna (S.XV)

1400

Aquest període que sorgeix a Gran Bretanya es divideix entre els racionalistes i els empiristes.
El que influeix en els diferents autors d'aquesta època és el renaixement, l'humanisme, la revolució científica i la il·lustració.
El factor comú d'aquests autors és l'interès per la teoria del coneixement.

Descartes

1596

René Descartes va ser conegut com el pare del racionalisme, ja que ell va ser el que va plantejar la idea principal que els racionalistes afirmaven. Ell deia que el coneixement s'ha de fonamentar per la RAÓ, no en informació que ens aporten els sentits, és a dir el fonamentem en les idees innates.

Hume

1711

David Hume és al igual que Locke un filòsof empirista britànic. Hume va estar molt influït tant per Locke com per Descartes i va ser un dels pensadors de major influència en l'època posterior.
Hume va voler posar en pràctica al món humà el mètode experimental i va intentar investigar l'enteniment humà amb mètodes totalment oposats amb els que plantejaven els racionalistes.

Kant

1724

Immanuel Kant va ser un filòsof il·lustrat que va desenvolupar la filosofia crítica. Això implica que agafa idees del racionalisme i de l'empirisme i les sintetitza fent així una tesis.

Filosofia contemporània (S.XIX)

1800

A la filosofia contemporània conflueixen diferents corrents que remarquen taramà crític. Les filosofies més significatives que van sorgir en aquest període van ser la filosofia analítica i la continental, i altres corrents com el positivisme lògic, la fenomenologia, l'existencialisme, el postestructuralisme i el materialisme filosòfic.

Marx

1818

Karl Marx va ser un revolucionari, filòsof, economista, historiador i periodista alemany.
Marx ha estat el pensador polític que més hi ha influït en els últims cent anys en la teoria social, però també en concepcions filosòfiques com l'existencialisme, que fa que entenem per existència, no el simple fet de que existeixi, sinó allò que constitueix l'essència mateixa de l'home, o l'estructuralisme el qual definim com a corrent metodològic que té com a nucli l'estructura.

Nietzsche

1844

Friedrich Nietzsche és un filòsof alemany considerant un dels pensadors més importants dels S.XX.
El conjunt de la filosofia que mostra aquest autor és d'una banda una crítica radical als fonaments occidentals basats en la metafísica, la moral i la religió. I d'altra banda és l'intent de superació d'aquesta cultura que qualifica de producte el ressentiment de la vida.

Freud

1856

Sigmund Freud va ser metge, neuròleg i inventor de la psicoanàlisi.
A dins de la psicoanàlisi Freud va desenvolupar la teoria Psicosexual, la qual explicava que hi havia tres components fonamentals a dins de la personalitat: el allò, el jo i el súper jo. Així Freud estipulava que hi havia una part inconscient en l'individu, una part conscient i una part moral.

Heidegger

1888

Filòsof existencialista. Heidegger va escriure una obra on ens presenta el plantejament de la pregunta per l'ésser com a pregunta fonamental i fundacional de la filosofia, pressuposa una certa manera d'entendre què és ser.

Hans Georg Gadamer

1900

Desenvolupa la teoria hermenèutica. La seva teoria és requerida per a la comprensió que realitza un subjecte històric, que parteix d'unes condicions espai temporals donades, i d'unes estructures prèvies. És a dir, que en tot procés de comprensió es parteix des de prejudicis o pressupòsits.

Jürgen Habermas

1929

És considerat el membre més destacat de la segona generació de l'escola de Frankfurt. Renova la teoria crítica de Horkheimer i Adorno, manté la perspectiva d'oposició al cientisme positivista i d'intent de transformació de la societat mitjançant la reflexió crítica.

Locke

1932

Jhon Locke filòsof empirista francès va ser un dels iniciadors del liberalisme polític.
Igual que Descartes aquest filòsof sosté que coneixem idees, no objectes, però a diferència d'aquest, ell creu que el coneixement està fonamentat per l'experiència, és a dir en les dades que aporten els sentits. Locke critica el racionalisme i creu que les idees innates no existeixen.

Sartre

1980

Filòsof existencialista. Aquest afirma que l'home està habitat des del principi pel no-res, de manera que la condició humana està composta a l'hora de ser i de no ser. Es fixa en els estudis de la fenomenologia de Heidegger.