Historia del cine timeline.

La idea de capturar, crear i reproduir el moviment és molt antiga. Va haver molts invents, com la cambra fosca, el taumàtrop, la llanterna màgica o el fusell fotogràfic. Thomas Edison va patentar el kinetoscopi creat en el seu laboratori per William Dickson, el qual, però, només permetia funcions molt limitades, encara que va estar molt prop d’inventar el cinema. Inspirant-se en aquest i integrant-a diversos invents i descobriments de l'època, els germans Lumière van crear el cinematògraf.

El cinematògraf permetia la presa, projecció i fins al copiat d'imatges en moviment. La primera presentació al públic va ser el 28 de desembre de 1895, a París, i va consistir en una sèrie d'imatges documentals, de les quals es recorden aquella en què apareixen els treballadors d'una fàbrica i la d'un tren que semblava abalançar-se sobre els espectadors, davant d'aquestes imatges les persones s'espantaven, creient que el tren les atropellaría.

Al principi el cinema era considerat un nombre de fira. L'espentó per a realitzar històries i experimentar recursos narratius visuals va ser quan Alice Guy, l'il•lusionista, va usar el cinematògraf als seus espectacles, i després els desenvolupà en el cinema, creant simples, però eficaços, efectes especials. Els novells realitzadors van vore les grans possibilitats de l'invent i així, en la primera dècada del segle XX van sorgir molts petits estudis fílmics, tant als Estats Units com a Europa.

Va ser un cineasta molt important a l'época de Alice Guy. Prolífic innovador en l'ús d'efectes especials, va popularitzar tècniques com el truc d'aturar i va ser un dels primers cineastes en utilitzar exposicions múltiples, la càmera ràpida, les dissolucions d'imatges i la pel·lícula en colors. Va ser també pioner en l'ús de guions gràfics. Gràcies a la seva habilitat per manipular i transformar la realitat a través de la cinematografia es recordat com "el mag del cinema".

Sol parlar de cinema mut, de l'època silent o muda, i això no és del tot exacte, encara que és cert que les projeccions no podien per si mateixes mostrar imatges en moviment amb so. Les projeccions a les sales anaven acompanyades de la música tocada per un pianista o una petita orquestra i a més comentada per la veu d'un explicador, imprescindible figura que feia possible que multituds analfabetes o immigrants desconeixedores de l'idioma entenguessin la pel·lícula.

Per la seva patent sobre el kinetoscopi, Thomas Edison va intentar prendre el control dels drets sobre l'explotació del cinematògraf. per aixó, els productors independents van emigrar a un petit poblat anomenat Hollywood, on hi habia condicions ideals per rodar: dies assolellats tot l'any, diverses localitzacions, i la proximitat amb la frontera de Mèxic, en el cas que haguessin de escapar de la justícia. Així Hollywood es va transformar en el més important centre cinematogràfic del món.

Els directors van aprendre tècniques, com moure la càmera o utilitzar-la endiferents angles, que van ser idees revolucionàries. També es va passar a l'escenari tridimensional. Dos cineastes van ser claus en aquest procés: David Griffith, que va canviar el cinema per sempre, fins al punt que es diu que amb ell neix el llenguatge cinematogràfic, i Sergei Eisenstein, al que se li deu el anomenat muntatge d'atraccions. Per ells, el llenguatge fílmic aconsegueix la seva maduresa en la dècada de 1920.

Els grans estudis miraven al cinema més com un negoci que com un art. Així, van contractar a directors i actors com si fossin mers empleats a sou, sota contractes abusius. Era comú la pràctica de prestar-se directors i actors entre si, sense que ningú poguera dir res sobre això. Açò va marcar l'aparició del star-system, en el qual els actors eren promocionats en sèrie. Sols Charles Chaplin, Douglas Fairbanks i Mary Pickford es van rebel•lar contra això, i lvan crear l'estudi United Artists.

L'invent definitiu va sorgir en 1923, el Phonofilm, creat per l'enginyer Lee de Forest, qui va resoldre els problemes de sincronització i amplificació de so, ja que ho gravava sobre de la mateixa pel•lícula. No obstant això, per falta de finançament l'invent es va postergar fins a 1925, quan la companyia Western Electric va apostar per ell. La primera gran pel•lícula sonora exitosa va ser "El cantant de jazz" (1927). Aviat tots els grans estudis van muntar les seves pròpies pel•lícules sonores.

En 1916, va arribar el technicolor. La primera peça audiovisual que es va realitzar amb aquesta tècnica va ser el curt de Walt Disney "Flowers and Trees", 1932. No obstant això, el primer llargmetratge que es realitzarà amb aquesta tècnica serà "La fira de les vanitats "(1935), de Rouben Mamoulian. Després, el technicolor es va estendre sobretot en l'àmbit musical com el "Mag d'Oz" o "Cantant sota la pluja", en pel•lícules de l'època com "Les aventures de Robin Hood" o en l'animació.

En els 30s sorgeix el cinema de gàngsters i el negre, amb films com Scarface i més avant El falcó maltès. Un director i un actor claus van ser Howard Hawks i Humphrey Bogart. El cinema fantàstic i de ciència ficció es va desemvolupar per el desenvolupament dels efectes especials. La gran pel•lícula del cinema mut de ciència ficció va ser Metrópolis, de Fritz Lang (1927). L'arribada del so va permetre també el desenvolupament de la comèdia musical amb pel•lícules com Cantant baix la plutja.

Un gènere típic dels Estats Units va ser el Western, en particular gràcies al treball de cineastes com John Ford i l'actor John Wayne. El cine còmic va anar de la mà amb Charles Chaplin, amb llargmetratges com The Kid (1921). Un altre còmic important va ser Buster Keaton. Més tard van arribar El gros i el flac, Els Tres Chiflados i Jerry Lewis. En l'animació l'impulsor va ser Walt Disney, amb els llargmetratges Blancaneus i els set nans (1937) i Fantasia (1940) .

Les sèries de televisió van arribar amb les sèries de matinée, i els noticiaris televisius van reemplaçar als cinematogràfics. Es pensaba que la televisió acabaria amb el cinema. Hollywood va respondre reforçant els aspectes en els quals la televisió no podia competir, concretament l'espectacularitat. Així, el gènere èpic va experimentar un nou auge, amb films com Sinuhé l'egipci o Ben-Hur. A més es van beneficiar d'avanços tècnics com la pantalla panoràmica, per innovacions com el cinemascope.

En les dècades de 1960 i 1970 es van formar una sèrie de nous cineastes, que van redefinir el cinema hollywoodense. Tots tenien en comú el donar una mirada personal a les seves pel•lícules. Es sol considerar com el pioner d'aquest moviment a John Cassavetes, al costat d'altres com Shirley Clarke o Paul Morrissey . Directors com Woody Allen, Martin Scorsese o Francis Ford Coppola també van contribuir a aquest pas del cinema americà, però sempre amparats per la indústria.

En 1977, George Lucas, amb "La guerra de les galàxies", va canviar el negoci. Lucas va tractar amb la Fox que aquesta se'n portava els guanys per la pel•lícula, i Lucas la mercadotècnia. Els estudis van entendre que les pel•lícules podien ser molt més explotades. Va sorgir així el concepte de blockbuster, una pel•lícula que es ven com "estrena de la temporada" i té un fort màrqueting. Alguns dels primers van ser “Trobades en la tercera fase” de Steven Spielberg o “Superman” de Richard Donner.

segons part de la crítica, el cinema entrà a la dècada de 1980 en el postmodernisme. Fites d'aquest "cinema postmodern" serien Blade Runner (1982) o Pulp Fiction (1994), fets a partir de la recreació de vells codis fílmics que han perdut vigència com a tals. Contribueix a aquesta impressió, la dilució que les pel•lícules han anat experimentant per el fenomen del blockbuster. Aquest cinema
ha fet que veure un film a la fi del segle XX o principis del segle XXI, siga molt diferent a com era abans.

L'abanç de les tecnologies relacionades amb l'ordinador va canviar al cinema per sempre. Els antics efectes especials van passar a ser fets per ordenador. La primera pel•lícula amb efectes digitals va ser Tron (1982), i des d'aquí es va desenvolupar fins al punt que el 1995 la companyia Pixar va fer el primer llargmetratge íntegrament realitzat per ordinador (Toy Story), i el 2004, la pel•lícula Sky Captain i el món del matí era completament virtual, sent reals només els actors protagonistes.