-
2000 BCE
EGIPTE I MESOPOTAMIA
Tant a Egipte com a Mesopotamia trobem pintures ornamentals que s'aproximen a l'aquarel·la actual: una solució de pigments amb una base de gomes o resines vegetals. Trobem aquest procediment tant a murs com a sarcòfags, encara que també sobre papir, en tractats il.lustrats sobre religió i medicina.
Tot i així, la consistència de la pintura s'aproxima més a un gouache i no pas a una aquarel·la, i per tant considerem que els vertaders orígens d'aquesta són bastant posteriors. -
206 BCE
ORÍGENS ORIENTALS
La primera mostra d'aquarel·la tal com la coneixem avui en dia data de l'any 206 aC. Es tracta d'unes pintures pertanyents a la dinastia Han a Xina, considerada l´època daurada de l'antiguitat xinesa. Es feia servir la goma arabiga com a aglutinant, i es pintava sobre paper d'arròs, seda o pergamí. Posteriorment, al segle VII dC, durant la dinastia Tang, ja s'utilitza extensament una barreja molt diluida de tinta i aigua (" shuimo hua "). -
1300
EVIDÈNCIES MEDIEVALS
La goma arabiga no destaca massa com a aglutinant durant l'Edat Mitjana. Tanmateix, cal remarcar la presència i importància de les miniatures fetes amb aquarel·la opaca ( barrejada amb blanc de plom, que li donava més cos a la pintura ). Els manuscrits europeus, fets amb pergamí tractat amb cal, proporcionaven un suport crucial per al desenvolupament d'aquest procediment, extenent-se la tendència fins arribar al Renaixement. -
1500
ESTUDIS D'ALBRECHT DÜRER
Al Renaixement, l’aquarel·la comença a ser emprada en esbossos, encara que no de manera massificada. Els primers indicis d'esplendor de l'aquarel.la a Occident són atribuits a l'alemany Albrecht Dürer. És considerat el pare de l'aquarel·la: dins la seva obra catalogada destaquen meravelloses i detallades il.lustracions botàniques i zoològiques, que acompanyen anotacions de caire científic. -
PRIMERES ESCOLES
Amb el Neoclassicisme arriba la redescoberta de l'antiguitat grecorromana, fet que requereix estudis i il.lustracions ràpides "in situ". Parlem doncs, de l'entrada definitiva de l'aquarel·la en el món de l'art: sorgiràn les primeres escoles. L'aquarel.la destacarà a Anglaterra dins l'anomenada "Societat de Diletants" i en cèlebres vedutistes com Canaletto i Samuel Prout.
Tot i així, durant el segle XVIII és encara considerada una tècnica auxiliar. -
AQUAREL·LISTES ANGLESOS
Els pintors anglesos desenvolupen un gust especial per els paisatges d'aquarel·la; que acaba formant part de la quotidianetat britànica. Es sol parlar de Paul Sandby com a pare d'aquesta tendència, que inicia el camí de reconeixement de l'aquarel·la com a tècnica independent. Els seus paisatges són considerats les primeres "aquarel·les modernes", estilísticament parlant. Aconsegueix una precisió i uns jocs de llum admirables, però el seu tractament és encara molt proper al gouache. -
WILLIAM TURNER
El Romanticisme a Anglaterra va contribuir notablement al desenvolupament tècnic de l'aquarel·la. William Turner es mereix una menció especial. Utilitza l'aquarel·la en grans formats per primera vegada i aconsegueix una rapidesa i espotanietat sorprenents. La seva tècnica combinava l'ús de rentades diluïdes i barreges semiopaques, resultant en obres cromàticament riques i lluminoses. Crea uns efectes atmosfèrics i de textura completament contemporanis, gairebé impressionistes. -
ROMANTICISME I ORIENTALISME
L'Orientalisme, molt lligat al Romanticisme tardà, impulsa de nou als artistes a viatjar i documentar les seves troballes. És el cas de pintors com David Roberts, que marxa a Egipte i elabora místiques aquarel·les, a gran escala i molt detallades. Ara ja sí que parlem d'una aquarel.la treballada amb transparències, emprant gammes de colors que ens recorden als pergamins egipcis decorats. -
SEGLE XX
Després de la revolució impressionista de finals del segle XIX, les tècniques introduïdes per Turner es posen molt de moda. L'aquarel·la se segueix utilitzant per fer esbossos preparatoris, però no tindrà un paper protagonista dins les Avantguardes europees. És cert, tot i així, que adquireix cert prestigi entre els pintors abstractes, que aprofitaran la seva lluminositat i fluïdesa. Els principals representants al segle XX seràn: Vassili Kandinsky, Cézanne, Paul Klee i Emil Nolde.