Els matemàtics

Tales de Milet

624 BCE

Tales argumentava que l'aigua és l'origen i essència de totes les coses, en la que potser és la primera explicació significativa del món físic sense fer referència al sobrenatural. Creia que la Terra era un disc que surava sobre el mar i la Lluna reflectia la llum del Sol. També va especificar que un any dura 365 dies i un quart, fet que després es corregiria amb els anys bixests.

Pitàgores

570 BCE

A Pitàgores se li atribuïen molts descobriments matemàtics i científics, inclosos el teorema de Pitàgores, l'afinació de Pitàgores, els cinc sòlids regulars, la Teoria de les Proporcions, l'esfericitat de la Terra i la identitat de les estrelles del matí i del vespre, com el planeta Venus. Es va dir que va ser el primer home a dir-se filòsof ('amant de la saviesa') i que va ser el primer a dividir el globus en cinc zones climàtiques.

Euclides

330 BCE

La seva obra més famosa són els Elements, considerat sovint el llibre de text de més renom de la història de les matemàtiques, en el qual es dedueixen les propietats dels objectes geomètrics i dels nombres naturals a partir d'un petit conjunt d'axiomes.
Del nom d'Euclides, deriven en particular l'algorisme d'Euclides, la geometria euclidiana (i geometria no-euclidiana), i la divisió euclidiana. També va escriure sobre perspectiva, seccions còniques, geometria esfèrica i teoria de nombres.

Arquimedes

287 BCE

És considerat un dels més grans matemàtics de la història, i el més gran de l'antiguitat. Usà el mètode d'esgotament per a calcular l'àrea sota l'arc d'una paràbola amb la sumatòria d'una sèrie infinita, i va donar una aproximació extremadament precisa del nombre pi. També va definir l'espiral, fórmules per als volums de les superfícies de revolució i un enginyós sistema per a expressar nombres molt llargs.

Hipàtia d'Alexandria

355

Hipàcia és la primera dona matemàtica de la qual hi ha un coneixement raonablement segur i detallat.
Es va interessar per la mecànica i va construir un astrolabi pla, millorant el disseny dels instruments més primitius. Amb ajuda d'astrolabis Hipàcia va cartografiar diversos cossos celestes i va confeccionar un planisferi. Va construir un hidròmetre i un hidroscopi, i va inventar l'aeròmetre, un tipus de densímetre.

Muhàmmad ibn Mussa al-Khwarazmí

779

El seu treball científic es va desenvolupar entre els anys 813 i 833 dins de les institucions fundades pel califa.
El tractat d'àlgebra Hissab al-jabr wa-l-muqàbala va ser dedicat al califa al-Mamun. En aquesta obra, escrita amb finalitats pràctiques de resoldre problemes de repartiment d'herències i obres d'enginyeria, es resolen matemàticament i aplicant la lògica d'equacions lineals i quadràtiques. Ensenyà, per exemple, com multiplicar l'expressió (a + b x) (c + d x), expressat en paraules,

Leonardo de Pisa "Fibonacci"

1180

L'any 1202, a l'edat de 32 anys, va publicar el Liber Abaci (Llibre de l'àbac o Llibre de càlcul), amb el qual es va introduir la numeració indoaràbiga a Europa. Al Liber Abaci, Leonardo mostra per primer cop, amb exemples per a cada cas, la superioritat de la numeració aràbiga sobre el sistema romà preexistent.

Niccolo Fontana "Tartaglia"

1498

Va ser el descobridor d'un mètode per a resoldre equacions de tercer grau, estant ja a Venècia, el 1535, un conegut del Fiore, deixeble de Scipione del Ferro, de qui havia rebut la fórmula per resoldre les equacions cúbiques, li proposa un duel matemàtic amb trenta equacions de tercer grau, que Tartaglia accepta. A partir d'aquest duel i en el seu afany de guanyar-lo, Tartaglia desenvolupa la fórmula general per resoldre les equacions de tercer grau.

René Descartes

1594

És responsable, entre altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l'ús del mot idea amb el significat de 'contingut de la ment humana', la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència cogito ergo sum ('penso, aleshores existeixo' o 'penso, aleshores soc'), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.

Pierre de Fermat

1606

Amb René Descartes, aplicà l'àlgebra a la geometria i, amb Blaise Pascal, fundà la teoria de la probabilitat. Aplicà el concepte de les variables infinitesimals als problemes de quadratura, de càlcul de màxims i mínims i a la construcció de tangents. El 1679 el seu fill Samuel publicà Varia opera mathematica, en què es recull bona part de l'obra de Fermat.
A més, és conegut per l'últim teorema de Fermat, així com pel petit teorema de Fermat.

Blaise Pascal

1623

Va fer contribucions importants en diversos camps de les matemàtiques, entre les quals destaquen:

• El triangle de Pascal: Una representació de les combinacions binomials en forma triangular.
• El teorema de Pascal: Un teorema que relaciona els punts de intersecció de tres o més coniques.
• La llei de Pascal: Una llei de la física que descriu el comportament de fluids en vasos comunicants.
• La màquina Pascal: Una calculadora mecànica que va ser un dels primers dispositius d'aquest tipus.

Isaac Newton

1643

Newton és l'autor dels Principis Matemàtics de la Filosofia Natural. En ell descriu la llei de la gravitació universal i les tres lleis del moviment, base de la mecànica clàssica. Newton fou el primer que demostrà que les lleis naturals governen els moviments de la Terra i dels objectes celestes. També va crear un model matemàtic per a les lleis de Kepler del moviment dels planetes a partir de la llei de la gravitació universal.

Carl F. Gauss

1777

Gauss va ser un dels fundadors de la teoria de nombres, camp que estudia les propietats dels nombres naturals. També va ser important per a la resolució d'equacions diofàntiques, a la teoria de nombres primers de congruències. Va fer mètodes per resoldre equacions diferencials ordinàries i parcials. Va desenvolupar el concepte de curvatura, una propietat fonamental de les superfícies i va ser un pioner en el camp de la geodèsia, desenvolupant mètodes per mesurar la com és la Terra amb precisió.

Ada Lovelace

1815

Ada Lovelace va crear el document de Lovelace que descriu un algoritme per calcular els nombres de Bernoulli, que és un conjunt de nombres que s'utilitzen en matemàtiques i física. Aquest algoritme es considera el primer programa informàtic de la història. Lovelace va descriure en detall el funcionament de la màquina analítica, una màquina de càlcul mecànica que mai es va construir. Aquesta descripció va ser essencial per a la comprensió de la màquina analítica i el seu potencial.

Georg Cantor

1845

Fundador de la teoria de conjunts moderna. Va establir la importància del concepte de funció bijectiva entre els conjunts, va definir els conceptes de conjunt infinit i conjunt ben ordenat, va demostrar que el conjunt dels nombres reals és "més gran" que el conjunt dels nombres naturals, tot i ser infinits ambdós. També diu que en tot infinit hi ha un infinit més gran, per tant, hi ha una infinitat d'infinits. Va definir conceptes de nombre cardinal i nombre ordinal així com la seva aritmètica.

David Hilbert

1862

Hilbert va descobrir i desenvolupar un ample rang d'idees fonamentals en diverses àrees com la Teoria d'Invariants i els Axiomes de la Geometria. També va formular la Teoria de l'Espai de Hilbert, un dels fonaments de l'Anàlisi funcional. Hilbert va ser un ferm defensor de la Teoria de conjunts i dels Nombres transfinits postulats per Georg Cantor.

Julio Rey Pastor

1887

Rey Pastor va investigar en el terreny de la geometria algebraica sintètica, i geometria projectiva superior. En les memòries que va elaborar després de les seves estades a Berlín i Göttingen tractava l'estudi sintètic de corbes, incorporant grups de transformacions i axiomàtica. Amb la creació el 1915 del Laboratori i Seminari Matemàtica, va treballar sobre història de la matemàtica, geometria sintètica real i complexa, representació conforme, teoria de Galois i mètodes numèrics.

Pere Puig i Adam

1900

La seva obra "Curso de geometria métrica" (1947) va ser una de les elementals en l'ensenyament d'enginyeria a l'Estat Espanyol a la segona meitat del segle xx. El 1926 va obtenir la càtedra de matemàtiques de l'Institut San Isidro de Madrid on va tenir com a alumnes, entre altres, Joan de Borbó i els seus fills Joan Carles, després rei, i Alfons de Borbó-Dues Sicílies. Ocuparia aquesta càtedra fins a la seva mort. Va treballar amb Julio Rey Pastor en l'elaboració de textos per al Batxillerat

Alan Turing

1911

Algunes de les seves principals aportacions a la informàtica teòrica i a la intel·ligència artificial van ser la màquina de Turing, la computabilitat universal o el test de Turing. Al llarg de la Segona Guerra Mundial, va treballar a Bletchley Park, el centre de criptografia britànic, on va dirigir el Hut 8, la secció responsable de la criptoanàlisi naval alemanya. Va desenvolupar tècniques per desxifrar els codis alemanys.

J.F. Nash

1927

Nash va fer un treball pioner en l'àrea de la geometria algebraica rea, publicat en l'article "Real Algebraic Manifolds". Aquest treball en matemàtiques inclou el teorema de la incrustació de Nash.Nash treballava per demostrar un teorema amb equacions diferencials parcials el·líptiques. El 1956, va patir una gran decepció quan es va assabentar que un matemàtic italià havia publicat una prova tan sols uns mesos abans que Nash va descobrir la seva.