-
625 BCE
Tales de Milet (625-547 aC)
Considerat el primer filòsof i el primer en buscar l'arkhé (principi rector de la naturalesa) -
470 BCE
Sòcrates (470-399 aC)
Centra la filosofia en l'ésser humà i en les qüestions d'ètica i política, diferenciant-se dels primers filòsofs naturals. El primer en fer baixar la filosofia del cel a la ciutat - Ciceró En diàleg crític amb els sofistes, que eren mestres de retòrica. -
436 BCE
Plató (427-347 aC)
Primer filòsof del qual es conserva la seva obra de manera gairebé íntegra. Deixeble de Sòcrates -
384 BCE
Aristòtil (384-322 aC)
Tracta temes com la naturalesa, la política i l'ètica. Deixeble de Plató -
323 BCE
Època Hel·lenística (S. IV aC - S. III dC)
Escoles filosòfiques: neoplatònics, estoics, epicuris i cínics.
Es centren en la felicitat i el lloc de l'ésser humà en una època de canvis polítics, decadença i declivi de les póleis gregues. -
Period: 50 BCE to 476
Edat Antiga
Primers filòsofs grecs (s. VII-V aC), filòsofs de la “naturalesa”.
Es pregunten: quin és el principi rector (arkhé) de la naturalesa (phýsis)? Inici:
- Aparició de l'escriptura (Segons les proves arqueològiques actuals, l'escriptura va aparèixer a Mesopotàmia i Egipte a la vegada, aproximadament un segle abans de l'any 3000 aC) Final:
- 476 dC: Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident -
354
Agustí d’Hipona (354-430)
Aportació més rellevant:
La seva obra "Confessions", on explora la seva vida, la naturalesa de Déu i la relació entre fe i raó. D'Hipona, desenvolupa la idea de la gràcia divina com a font de salvació i defensa la importància de la interioritat i l'experiència subjectiva en la fe.
Fusiona la raó i la fe. -
475
Filosofía Cristiana (476 dC en endavant)
Neix la filosofia Cristiana, es centra en la relació entre la fe i la raó. Filòsofs destacats: Agustí d’Hipona (354-430), Tomàs d’Aquino (1225-1274) i Guillem d’Occam (1287-1347). -
Period: 476 to 1453
Edat Mitjana/Època medieval
Neix la filosofia cristiana, i es centra en el problema de Déu, el problema dels universals, i el problema de la relació entre la fe i la raó. Inici:
- 476 dC: Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident Final:
- Caiguda de l'imperi Romà Oriental - 1453
- Descobriment Amèrica - 1493
- Reforma protestant - 1517 -
1225
Tomàs d’Aquino (1225-1274)
Aportació més rellevant:
La seva obra "Summa Theologiae", on presenta cinc vies per demostrar l'existència de Déu i defensa la idea que la fe i la raó són compatibles.- Idea principal per demostrar l'existència de Déu: Déu, encara que és invisible i infinit, pot ser demostrat a través dels seus efectes, els quals sí que són visibles i finits.
-
1287
Guillem d’Occam (1287-1347)
Principi d'Occam: Entre diverses explicacions per a un fenomen, la més senzilla és la millor. Idea d'Occam sobre la moral: Occam defensa que la moral pot ser natural i racional, no només d'autoritat. La raó pot conèixer els valors morals, i la voluntat, essent un lliure arbitri, pot actuar segons aquests valors. Ide d'Occam sobre la raó i la fe: Sosté que la raó no serveix la fe i que la fe depèn només de la revelació divina, sense necessitar aclariments ni aportacions de la raó. -
Period: 1449 to
Edat moderna
Inici:
- 1453: Caiguda de l'Imperi Romà d'Orient
- 1492: Descoberta d'Amèrica
- 1517: Reforma protestant Final:
- 1789: Revolució Francesa Es busca el saber, del dret i de la moral en l'individu. Ja no es cerca el coneixement en la natura ni en Déu. Autors destacats: Maquiavel (1469-1527), Bacon (1561-1626), Descartes (1596-1650), Spinoza (1632-1677), Leibniz (1646-1716), Locke (1632- 1704), Hume (1711-1776), Kant (1724-1804), Hegel (1770-1831), Marx (1818- 1883), Nietzsche (1844-1900) -
1469
Maquiavel (1469-1527)
La idea principal de Màquiavel és que la política és una disciplina autònoma que ha de basar-se en la realitat i la pràctica, no en ideals morals. En la seva obra "El Príncep", argumenta que els governants han de ser pragmàtics, utilitzant qualsevol mitjà necessari, incloent l'engany i la força, per aconseguir i mantenir el poder. Sosté que el fi pot justificar els mitjans, i que entendre la naturalesa humana, considerada egoista, és fonamental per a una governança efectiva. -
1559
Bacon (1561-1626)
En la filosofia de Bacon es destaca la importància del mètode científic i l'observació empírica com a mitjans per adquirir coneixement. En "Novum Organum", critica les metodologies filosòfiques tradicionals i proposa un nou enfocament basat en l'experimentació i la inducció. Ell creu que a través de l'estudi de la natura i l'ús de la raó, la humanitat pot dominar el món i millorar les condicions de vida, establint les bases del que avui coneixem com a mètode científic. -
Descartes (1596-1650)
Introducció del pensament sobre el subjecte com a fonament del coneixement, abandonant l'antic focus en la naturalesa o en Déu. -
Spinoza (1632-1677)
La filosofia de Spinoza ofereix una visió del món integrada, racional i coherent, en què Déu, la natura i la humanitat estan interconnectats, amb un fort èmfasi en el coneixement, la raó i l'ètica com a mitjans per assolir la felicitat i la llibertat. -
Locke (1632- 1704)
Locke, afirma que la ment humana és una "taula en blanc" en néixer i que el coneixement prové de l'experiència (la tabula rasa).
Defensava drets naturals com la vida, la llibertat i la propietat.
Per Locke els governs han de basar-se en un contracte social i en el consentiment dels governats, i que els ciutadans poden rebel·lar-se si els seus drets no són protegits.
La seva obra més coneguda, "Assaig sobre l'enteniment humà". -
Leibniz (1646-1716)
Principi de raó suficient: que afirma que tot esdeveniment o veritat té una causa o raó que explica la seva existència. Aquesta idea implica que l'univers està estructurat de manera racional i que no hi ha res que ocorri sense una justificació. Leibniz també introdueix el concepte de monades, que són unitats immaterials i indivisibles que reflexen l'univers, i que operen en una harmonia preestablerta dissenyada per Déu -
Hume (1711-1776)
Hume, sosté que el coneixement prové exclusivament de l'experiència sensorial, rebutjant la noció d'idees innates. A més que les accions humanes estan més motivades per les emocions que per la raó, i que la moralitat és una qüestió d'emocions i sentiments, no de raó. -
Kant (1724-1804)
És conegut per la seva ètica basada en l'imperatiu categòric, que afirma que les accions morals han de seguir principis universals, aplicables a tothom sense excepció. -
Hegel (1770-1831)
Teoria de la dialèctica: procés en què les idees es desenvolupen a través de la contradicció i la seva resolució. Consta de tres fases: tesi (idea inicial), antítesi (idea oposada) i síntesi (resolució). Filosofia de l'idealisme absolut: sosté que la realitat és essencialment racional i espiritual. Segons aquesta idea, tot el que existeix forma part d'un procés global de desenvolupament de l'Esperit o la Idea, que és la força central que dona forma al món. -
Filosofia Contemporània (S.XX)
Gir lingüístic: Reflexió sobre la narrativitat, el simbolisme i el llenguatge Autors destacats: Cassirer (1874-1945), Wittgenstein (1889- 1951) o Heidegger (1889-1976) -
Period: to
Edat Contemporània
Inici:
- 1789: Revolució Francesa -
Marx (1818- 1883)
-
Nietzsche (1844-1900)
-
Gottlob Frege (1848-1925).
-
Edmund Husserl (1859-1938)
-
George Edward Moore (1873-1958)
-
Bertrand Russell (1872-1970)
-
Cassirer (1874-1945)
Aportació més rellevant:
La seva obra "Filosofia de les formes simbòliques", on diu que els éssers humans entenen el món a través de símbols com el llenguatge, l'art i la ciència. Aquests símbols estructuren la nostra experiència i són fonamentals per a la cultura humana. -
Wittgenstein (1889- 1951)
Aportació més rellevant:
La seva obra "Tractatus", diu que els límits del llenguatge són els límits del pensament. Posteriorment, en les "Investigacions Filosòfiques", Wittgenstein canvia de perspectiva i desenvolupa la idea dels jocs de llenguatge, on afirma que el significat de les paraules prové del seu ús en contextos específics, i no d'una connexió directa amb la realitat. -
Heidegger (1889-1976)
Aportació més rellevant:
La seva obra "Ser i temps" (1927), pn replanteja la pregunta sobre el ser. Heidegger introdueix el concepte de Dasein (ser-en-el-món) per descriure l'existència humana com una experiència situada, marcada per la temporalitat, la preocupació i la mortalitat. -
Max Horkheimer (1895-1973)
-
Hans-Georg Gadamer (1900-2002)
-
Theodor Adorno (1903-1969)
-
Hannah Arendt (1906-1975)
-
Simone de Beauvoir (1908-1986)
-
John Langshaw Austin (1911-1960)
-
Elizabeth Anscombe (1919-2001)
-
Jürgen Habermas (1929)
