-
Què s'utilitzava abans del segle XIX?
Abans del segle XIX ja s’utilitzaven polímers (plàstics) però dels que es troben a la natura. Aquests podien ser des de cotó, ivori (el material de les banyes dels elefants), perles marines, cautxú i molts més. Aquests tenien l’inconvenient del fet que alguns eren molt difícils d’aconseguir i, per conseqüència, molt cars. Per aquesta raó, a partir del segle XIX es van començar a buscar alternatives sintètiques. Podríem dir que aquí és on inicia la història dels polímers. -
Vulcanització
La vulcanització és un procés químic mitjançant el qual el cautxú cru (polímer natural) s’escalfa per tal de millorar les seves propietats (resistència, elasticitat, durabilitat…) Descobert per Charles Goodyear el 1839, quan, accidentalment, va vessar una mescla de cautxú i sofre sobre una estufa escalfada, descobrint un material resistent i impermeable. Aquest procés va ser essencial en la fabricació de productes com pneumàtics, mànegues i altres objectes de goma, que també són plàstics. -
Cel·luloide
A la dècada del 1860, la falta d’ivori (material extret de les banyes dels elefants) per fer boles de billar va portar John Hyatt a buscar alternatives. El 1868 va descobrir el cel·luloide, un material derivat de la cel·lulosa. Tot i que aquest era massa lleuger per al billar, es podia tenyir i estampar, cosa que el feia útil com a substitut d'altres materials. A part es començà a utilitzar en carrets de fotos. Així, Hyatt va crear el primer plàstic, encara que molt inflamable. -
Emmotllament per injecció
John Hyatt (el creador del qual considerem el primer plàstic), juntament amb el seu germà Isaiah van crear la màquina d'emmotllament per injecció. Consistia en un pistó que empenyia plàstic per un tub metàl·lic escalfat cap a un motlle, on el plàstic adquiria la forma desitjada, refredant-se ràpidament. Aquesta en els anys pròxims, sobretot amb la invenció dels diferents plàstics esdevindrà clau en els processos industrials. -
Baquelita
El 1907, en la recerca de nous plàstics per substituir el cel·luloide, un químic va provar de mesclar fenol (un compost que surt d'un residu del quitrà d'hulla) amb formaldehid. Aquesta combinació va crear un fort polímer anomenat Baquelita. Aquest era molt menys inflamable que el cel·luloide, utilitzava materials que estaven més a l’abast i a part era una mica més resistent. La baquelita la podíem trobar especialment en electrònica de principis del segle XX, com telèfons, ràdios i altres. -
Poliestirè (PS)
Eduard Simon va descobrir l'estirè per accident gràcies a la resina d’un arbre turc en el 1839 intentant crear un medicament. Més tard el 1920 es va perfeccionar i començar a produir. És un plàstic de baix cost, transparent, té alta rigidesa, baixa densitat i resistència a la radiació gamma. El podem trobar a gots de cafè, envoltoris, embalatges… Aquest plàstic també va ser el desencadenant de la producció de molts altres. -
Policlorur de vinil (PVC)
El PVC és un plàstic que sʼobté de la polimerització del cloroetilè. La seva composició química es de clor, hidrogen i carboni. Va ser descobert per accident el 1838 per Henri Victor Regnault i el 1872 per Eugen Baumann. No va ser fins al 1926 que es va perfeccionar i produir. És molt versàtil; pot ser rígid i a la vegada flexible, s'adapta a qualsevol color, és poc inflamable i dura molts anys. El trobem a discs, canonades, sabates, targetes… -
Polietilè de baixa densitat (PEBD)
Creat el 1933 per Eric Fawcett i Reginald Gibson, el PEBD va ser el plàstic que va impulsar més la indústria del plàstic a causa que aquest tenia una densitat molt baixa, però a la vegada era flexible, resistent a impactes, a temperatures altes i a les substàncies químiques. El trobem a les bosses de tot tipus: congelats, brossa... -
II Guerra Mundial
Els científics esperaven que el plàstic, aquest nou material econòmic, fes que els productes, abans inviables, fossin accessibles per a més persones. En canvi, els plàstics van ser posats en servei en la II Guerra Mundial. La producció de plàstics en els EUA es va quadruplicar durant la guerra. Els soldats vestien amb cascs de plàstics impermeables de vinil. Els pilots tenien cabines de plexiglàs, un plàstic inestellable, i depenien de paracaigudes fets de Niló resistent. -
Politereftalat d'etilè (PET)
El PET és un tipus de plàstic que prové del petroli, com la majoria, i que pertany al grup dels polièsters. És creat el 1940 per Rex Winfield i James Dickson. És un plàstic molt resistent dur i rígid, lleuger, transparent, innocu, fàcil de reciclar (encara que no biodegradable) i pot estar en contacte amb aliments. El 1941 es va produir per primera vegada i el trobem a les ampolles d’aigua, a tèxtils, a safates, etc. -
L’enfocament en els béns de consum i l’inici de la producció en massa
Després de la II Guerra Mundial, les fàbriques de plàstic es van centrar en produir béns de consum. Els plàstics van substituir materials com la fusta, el vidre o la tela en mobles, roba o electrònica. També van revolucionar l’embalatge, mantenint aliments frescos més temps. Es van crear bosses, embolcalls, ampolles, contenidors i molt més, molts encara presents avui en les nostres vides. És així com va començar la producció massiva i el que es coneix com a “el segle dels plàstics”. -
Polipropilè (PP)
El PP (no el partit polític...) és el segon plàstic més utilitzat avui dia i s'obté de la polimerització del propilè. Va ser creat per J. Paul Hogan i Robert Banks el 1951, però no va ser fins al 1957 que es va començar a comercialitzar. Té resistència mecànica i química, elevat punt de fusió, baixa absorció d'humitat, gran versatilitat, lleugeresa i serveix com a aïllant elèctric. El podem trobar a bolquers, tuppers o gots i plats -
Polietilè d’alta densitat (PEAD)
Va ser descobert el 1953 per Karl Ziegler i Erhard Holzkamp. És un plàstic molt rígid i resistent als impactes, tracció i altes i baixes temperatures. És reciclable, i al ser opac i incolor es pot pintar i és fàcil d'enganxar. El trobem també a molts objectes com ampolles de suc i llet, envasos de productes de neteja, tanques… -
Què passa actualment?
El plàstic es va començar a produir massivament per ser un material econòmic i versàtil com ja hem dit abans a partir del 1950, però això ha causat i continua causant greus problemes ambientals. Molts provenen de recursos no renovables i, tot i ser d’un sol ús, poden trigar segles a descompondre's. El repte és reduir l’ús, crear plàstics biodegradables i millorar el reciclatge d'aquests. La producció no para de créixer i cal actuar abans que el plàstic ens acabi menjant, si no ho ha fet ja.