-
624 BCE
Tales de Milet (va néixer al voltant del 624 a.C. a Milet, Grècia, i va morir al voltant del 546 a.C., també a Milet)
És considerat un dels primers filòsofs de la història i pare de la filosofia grega. Va proposar que l'aigua era el principi fonamental de tot el que existeix (arjé), establint així una explicació racional del món basada en un element físic comú, en lloc de mites. Va observar la importància de l'aigua per la vida i els cicles naturals. Tales és recordat per la seva influència en la ciència i la filosofia, iniciant una tradició de recerca basada en l'observació i el raonament. -
570 BCE
Pitàgores (va néixer al voltant del 570 a.C. a Samos, Grècia, i va morir al voltant del 495 a.C. a Metapont, Itàlia)
Creia que els nombres eren el principi fonamental de la realitat, afirmant que l’univers era matemàtica. Va fundar una escola on el coneixement, especialment els nombres i la geometria, es consideraven sagrats i essencials per entendre l'ordre còsmic. La seva influència és evident en el famós teorema de Pitàgores. També va creure en la transmigració de les ànimes i va establir una comunitat amb normes de vida estrictes, combinant filosofia, ciència i misticisme en una mateixa recerca de saviesa. -
Period: 500 BCE to 499
Filosofia antiga
La filosofia antiga, del segle VI a.C. al VI d.C., busca la veritat i el coneixement. Filòsofs grecs com Sòcrates, Plató i Aristòtil tracten l’ètica, la política i la realitat. Sòcrates promou el diàleg, Plató proposa idees com a realitats superiors i Aristòtil analitza la lògica. A Roma, el estoicisme de Sèneca i Epictet destaca la virtut i l’autodisciplina. Aquesta tradició filosòfica influeix profundament en el pensament occidental. -
490 BCE
Protàgores va néixer al voltant del 490 a.C. a Abdera, Grècia, i va morir al voltant del 420 a.C., a l'estranger. Gòrgies va néixer al voltant del 485 a.C. a Leontin, Sicília, i va morir al voltant del 380 a.C. a Calcis, Eòlia (actual Grècia).
Protàgores és conegut per la frase "L'home és la mesura de totes les coses," que reflecteix el seu relativisme, afirmant que el coneixement és subjectiu i varia segons la persona, sense veritats absolutes.
Gòrgies va portar aquest relativisme a l'extrem, afirmant que "res existeix" o que, si existeix, no pot ser conegut ni comunicat. Així, Gòrgies qüestionava la possibilitat del coneixement absolut i la capacitat del llenguatge per transmetre la realitat. -
470 BCE
Sòcrates (va néixer al voltant del 470 a.C. a Atenes, Grècia, i va morir el 399 a.C. a Atenes)
Sòcrates defensava la recerca de la veritat a través del diàleg i la introspecció per conèixer el bé i viure virtuosament, creient que "només sé que no sé res". La seva metodologia, la maièutica, buscava fer aflorar la veritat amb preguntes.
En canvi, els sofistes eren mestres de la retòrica que relativitzaven la veritat, sostenint que el coneixement depenia de les percepcions individuals i prioritzant l’eficàcia per sobre de l’ètica. -
427 BCE
Plató va néixer a Atenes, Grècia, al voltant de l'any 427 a.C. i va morir a la mateixa ciutat l'any 347 a.C.
Plató defensava un món d’Idees o Formes eternes, considerant-lo la veritable realitat en contraposició al món sensible, que és només una còpia imperfecta. Creia que el coneixement autèntic s’aconsegueix mitjançant la raó, ja que els sentits només perceben aparences. A "La República," Plató descriu l’Al·legoria de la Caverna per il·lustrar l’ascens cap al coneixement i proposa que la societat sigui governada per filòsofs, els únics capaços de comprendre el Bé i liderar justament. -
384 BCE
Aristòtil va néixer a Estagira, una ciutat de Macedònia, Grècia, l'any 384 a.C. i va morir a Eubea, Grècia, l'any 322 a.C.
Aristòtil sostenia que la realitat es compon de substàncies concretes, amb matèria i forma, i posava èmfasi en l'observació i la lògica. Creia que les idees existien dins les coses, i que la felicitat s'assolia mitjançant la virtut i l'equilibri.
L'hel·lenisme va promoure filosofies com l'Estoïcisme i l'Epicureisme, enfocades en la tranquil·litat i el control emocional, buscant la pau interior i una vida equilibrada. -
341 BCE
Epicur va néixer a Samos, Grècia, l'any 341 a.C. i va morir a ňicàpolis, Grècia, l'any 270 a.C.
La filosofia d'Epicur es basa en la recerca del plaer i l'evitació del patiment com a clau per a una vida feliç. Defensava que el plaer més alt prové de la tranquil·litat de l'ànima i la satisfacció dels desitjos simples. Epicur valorava la amistat, el coneixement i l'autosuficiència, i creia que la por als déus i a la mort eren fonts d'angoixa que calia superar per aconseguir la felicitat. En resum, la seva filosofia proposa viure una vida equilibrada, centrada en la modèstia i la reflexió. -
4 BCE
Séneca, per la seva banda, va néixer a Còrdova, Hispània (actual Espanya), al voltant de l'any 4 a.C. i va morir a Roma, l'any 65 d.C.
La filosofia de Séneca es basa en l'estoïcisme, destacant la raó, la virtut i l'autocontrol. Creia que la felicitat prové de viure d'acord amb la natura i acceptar el destí. Promovia la gestió de les emocions i afrontar les adversitats amb serenitat, valorant també l'amistat com a font de suport. En resum, la seva filosofia defensa una vida de virtut i equilibri, independent de les circumstàncies externes. -
354
Agustí d'Hipona ( 13 de novembre de 354 a Tagaste, actual Algèria, i va morir el 28 d'agost de 430 a Hipona)
Va combinar filosofia i cristianisme, afirmant que la veritat i la felicitat només es trobaven en Déu. Va defensar que el món sensible és imperfecte i que el coneixement veritable ve de la Il·luminació divina. En "Les Confessions," va explorar la introspecció i la lluita entre el bé i el mal dins l’ànima. A "La Ciutat de Déu," va oposar la ciutat terrenal, basada en l’amor propi, amb la ciutat celestial, basada en l’amor a Déu, proposant així una visió teològica de la història humana. -
Period: 400 to 1400
Filosofia Medieval
La filosofia medieval, que va del segle V al XV, busca unir la fe i la raó, influenciada pel cristianisme i l'Islam. Filòsofs com Sant Agustí i Sant Tomàs d'Aquino integren pensament grec amb teologia cristiana, abordant temes com l'existència de Déu, la moralitat i la naturalesa de l'ànima. La filosofia medieval estableix les bases per al pensament modern, influenciant el Renaixement i la filosofia posterior. -
534
Heràclit va néixer al voltant del 535 a.C. a Efes, Grècia, i va morir al voltant del 475 a.C., també a Efes. Parmènides va néixer al voltant del 515 a.C. a Elèa (actualment Velia, Itàlia) i va morir al voltant del 450 a.C.
Heràclit d’Efes, sostenia que el canvi constant era la base de la realitat: "tot flueix" i res roman igual. Veia el foc com a principi universal i defensava la dualitat entre oposats, com a font d’harmonia i equilibri. Parmènides d’Elea, afirmava que l’ésser era etern, immòbil i únic, i que el canvi i la multiplicitat eren il·lusions dels sentits. Va separar el coneixement racional, que considerava infal·lible, de les percepcions, proposant una realitat immutable i eterna. -
1225
Tomàs d'Aquino (va néixer entre el 1225 i el 1227 a Roccasecca, Itàlia, i va morir el 7 de març de 1274 a Fossanova, Itàlia)
Va unir la filosofia aristotèlica amb el cristianisme, defensant que la raó i la fe són vies complementàries per arribar a Déu. A la seva obra "Summa Theologica," va exposar les "cinc vies" per demostrar racionalment l'existència de Déu, com el principi del moviment. Creia que el coneixement racional podia comprendre el món natural, però que algunes veritats (com la Trinitat) només es coneixen per la fe. Per a ell, la felicitat última s’assolia en la contemplació de Déu en la vida eterna. -
1285
Guillem d'Ockam (va néixer al voltant del 1285 a Ockham, Anglaterra, i va morir el 10 d'abril de 1347 a Munic, Alemanya)
Guillem d'Ockam va ser un filòsof i teòleg anglès conegut per la seva regla d'economia, la "Navalla d'Ockam," que indica que no s'han de multiplicar les entitats sense necessitat, preferint explicacions simples. Va defensar el nominalisme, rebutjant les Idees platòniques com a realitats separades i afirmant que els noms són només convencions per referir-se a objectes particulars. La seva obra va influir en la filosofia moderna i la teologia, promovent un enfocament més empíric i crític. -
Period: 1400 to
Filosofia Moderna
La filosofia moderna neix com un trencament del pensament establert a l'Edat Mitjana amb l'aparició dels humanistes i dels moviments renaixentistes. És un període caracteritzat per una sèrie de canvis significatius a la filosofia, la ciència i la cultura occidental en general. -
Descartes (31 de març del 1596 França, -11 de febrer de 1650, Suècia)
La filosofia de Descartes, centrada en el dubte metòdic, és fonamental per a l’epistemologia moderna. Això condueix a la certesa del «cogito, ergo sum» , que estableix la consciència de pensar com la veritat irrefutable i el fonament del coneixement.
Aquestes últimes són clares i distintes i serveixen com a criteri de veritat.
El seu dualisme proposa la pensant i l'extensa , amb una visió mecanicista de la natura, on els fenòmens es poden explicar mitjançant lleis mecàniques. -
Locke (29 d’agost del 1632, Wrington, - 28 d’octubre del 1704, Essex, Regne Unit)
A diferència de Descartes, que defensa la idea de principis innats, Locke afirma que l'enteniment humà és una «tabula rasa» i que les idees es formen a través de la percepció sensorial i la reflexió. Distingeix entre idees simples, que són passives, i idees complexes, que es generen per combinació i abstracció de les primeres. En el seu tractat sobre el llenguatge, Locke explica que les paraules són signes d'idees, no d'objectes, i que la seva funció és representar idees generals. -
Hume (7 de maig del 1711- 25 d’agost del 1776 Edimburg, Regne Unit)
Defensa l'empirisme, afirmant que el coneixement prové de les impressions sensorials i rebutjant les idees innates. Planteja el problema de la inducció, on no podem inferir lleis generals a partir d'observacions particulars. També rebutja la idea d'un "jo" permanent, basant la identitat personal en memòria i percepcions canviants. Sosté que les accions morals es fonamenten en sentiments universals i la simpatia, subratllant la importància de les emocions en la conducta humana. -
Kant (22 d’abril del 1724- 12 de febrer del 1804, Königsberg)
Kant distingeix entre coneixement sensible i intel·lectual. El coneixement sensible s'obté a través dels sentits, mentre que l'altre es basa en conceptes. En la seva "Crítica de la raó pura" explora com certs judicis sintètics són possibles en disciplines com la matemàtica i la física, concloent que hi ha veritats universals derivades de les estructures de la ment humana. En l'ètica, a la "Crítica de la raó pràctica", defensa que la moralitat es fonamenta en la raó pura i no en els desitjos. -
Period: to
Filosofia Contemporània
Es dividida principalment en dues tradicions: la filosofia analítica, que investiga el llenguatge i la ciència, i la filosofia continental, que tracta temes com l'existència i la història. Figures com Marx, Nietzsche i Sartre exploren qüestions de societat, moral i llibertat. A més, aquesta filosofia incorpora estudis polítics, feministes i mediambientals, abordant els dilemes de la modernitat i la postmodernitat amb una perspectiva plural i crítica. -
Marx (5 de maig del 1818, Trèveris, Alemanya- 14 de març del 1883, Londres, Regne Unit)
Karl Marx, una figura central en el pensament modern, va desenvolupar una visió revolucionària centrada en l'emancipació humana i la superació del capitalisme. Influenciat per Hegel i l’esquerra hegeliana, Marx va crear el materialisme històric, que explica la història a través de la lluita de classes i els conflictes materials. A "El Capital", Marx analitza l’economia capitalista amb la teoria del valor-treball, demostrant com la plusvàlua genera explotació. -
Nietzsche (15 d’octubre del 1844, Röcken, Lützen, Alemanya- 25 d’agost del 1900, Weimar, Alemanya)
La filosofia de Nietzsche és una crítica radical a la cultura occidental, que considera marcada per la decadència i el ressentiment. A través de la seva obra, busca superar els valors tradicionals de la metafísica, la religió i la moral:
1a) Nietzsche explora la cultura amb les categories apol·línia i dionisíaca, criticant Sòcrates per degradar l'art grec. Segona etapa: Desmantella el cientisme i la metafísica.
2n) Tracta la mort de Déu, el superhome i el retorn etern. -
Freud (6 de maig del 1856, Příbor, Txèquia- 23 de setembre del 1939, Hampstead, Londres, Regne Unit)
Freud es centra en la comprensió de la ment humana a través de la divisió en tres parts: "Id" (instints primaris), "Ego"(mediador entre desitjos i realitat) i "Super-ego" (consciència moral). Introduïx la idea de" l'inconscient", que influeix en el comportament, i destaca la importància de la "sexualitat" en el desenvolupament de la personalitat. Les seves idees han tingut un gran impacte cultural, però també han estat objecte de controvèrsia per la seva falta de suport empíric. -
Ortega y Gasset (9 de maig del 1883- 18 d’octubre del 1955, Madrid)
La seva idea central és "jo sóc jo i la meva circumstància", destacant la importància de la relació entre l'individu i el context. Ortega defensa que l'humà és un ésser en constant construcció, i que les decisions que pren estan influenciades per la seva situació. A més, critica el racionalisme excessiu i subratlla la importància de la vida concreta i les experiències individuals en la formació del coneixement. La seva obra també explora temes com la llibertat, la cultura... -
Heidegger (26 de setembre del 1889- 26 de maig del 1976, Messkirch, Alemanya)
La teoria filosòfica de Heidegger ens exposa l'ésser humà i la seva comprensió. Introduïx el concepte d'Dasein, que es refereix a l'existència humana com a ser-conscient de si mateix i del món. Explora la noció de l'autenticitat, que implica viure genuïnament enfront de les influències externes. També examina la temporalitat i la mort com elements centrals de l'experiència humana. La seva obra ha influït profundament en l'existencialisme i la fenomenologia. -
Gadamer (11 de febrer del 1900, Marburg an der Lahn, Alemanya- 13 de març del 2002, Heidelberg, Alemanya
Gadamer és conegut per la seva obra en hermenèutica, la qual se centra en la interpretació i la comprensió. La idea principal és la comprensió d'un procés dialògic en què el significat emergeix de la interacció entre l'intèrpret i el text.
Gadamer argumenta que la nostra experiència i preconcepcions influeixen en com interpretem, i que el diàleg és essencial per arribar a una veritable comprensió. També destaca la importància de la tradició en la formació del coneixement i la comprensió humana. -
Maria Zambrano ( 22 d’abril del 1904, Vélez-Málaga- 6 de febrer del 1991, Madrid)
Maria Zambrano és una filòsofa que combina filosofia i poesia, centrant-se en la introspecció i la subjectivitat. La seva obra explora temes com la raó poètica, que defensa la importància de la intuïció i l'experiència emocional en la comprensió del món. A més, reflexiona sobre la història, la identitat i la condició femenina, subratllant la importància del diàleg amb el món i amb els altres com a camí cap a la veritable comprensió. -
Sartre (21 de juny del 1905-15 d’abril del 1980, París, França)
La teoria filosòfica de Sartre es fonamenta en l'existencialisme, que sosté que l'existència precedeix l'essència; els humans no tenim una natura predeterminada i creem el nostre propi significat a través de les nostres accions i eleccions. Destaca la idea de la llibertat, afirmant que estem condemnats a ser lliures, cosa que implica responsabilitat per les nostres decisions.
Aborda temes com l'angoixa, l'absurd i la relació amb els altres, posant èmfasi en la subjectivitat i l'autenticitat. -
Hannah Arendt (14 d’octubre del 1906, Linden- Mitte, Hannover, Alemanya- 4 de desembre del 1975, Nova York, Nova York, Estats Units)
Hannah Arendt analitza la naturalesa del totalitarisme, destacant la importància de l'espai públic i la participació política. La seva obra "La banalitat del mal" explora com les accions dels individus poden esdevenir horrors en contextos socials, subratllant la responsabilitat moral de cadascú. A través del seu pensament, promou una reflexió profunda sobre la llibertat, la responsabilitat i el poder del pensament crític. -
Habermas 18 de juny del 1929 (edat: 95 anys), Düsseldorf, Alemanya
Habermas es centra en la comunicació racional i el diàleg com fonaments per a la democràcia i la construcció del consens social. Defensa l'entendiment mutu mitjançant la deliberació en espais públics. També explora la importància de la raó en la vida pública i la necessitat de condicions justes per a la participació democràtica. A més, analitza la relació entre la modernitat i la societat, destacant els riscos de la racionalitat instrumental i la seva influència en la vida quotidiana.