-
624 BCE
Tales de Milet (624 aC- 548 aC)
Tota la vida depèn de l'aigua: elimini l'aigua d'una planta i mor; priven als animals d'aigua i moren.
Totes les llavors no són més que humitat: La calor en forma de sol i lluna es genera a partir de la humitat i es manté viu. Aquesta última idea es va basar en la relació entre els cossos celestes i els oceans. -
600 BCE
FILOSOFIA ANTIGA (S.VI ac - S.III d.c)
Aquest període comença amb els filòsofs presocràtics i passant per la tradició iniciada per Sòcrates, i continuada per Plató i Aristòtil, arriba fins a la filosofia Hel·lenística. -
586 BCE
Pitàgores (586 aC-490 aC)
Pitagoras es desenvolupa en una doble vessant: una místic-religiosa i una altra matemàtic-científica.- Pel que respecta a la primera, l'eix central està representat per la teoria de la trasmigración de les ànimes i la conseqüent afirmació del parentiu entre tots els éssers vius.
- No sabem si es concebien els números com a entitats físiques o si, per contra, s'afirmava que el principi de la realitat era una mica de caràcter formal, és a dir, no material .
-
544 BCE
Heràclit (544 aC-475 aC)
Com amb altres presocràtics, l'únic coneixement que ens ha arribat de la seva filosofia són petits fragments i cites mencionades en obres d'altres autors posteriors. Per aquest motiu, i per la forma enigmàtica en què s'expressa en les cites que n'han quedat, és conegut amb el sobrenom de l'Obscur i també. El seu sistema va quedar escrit en el llibre Sobre la natura, del qual només es conserven fragments. -
515 BCE
Parmènides (515 aC- 470 ac)
Parmènides, pare de la teoria de l'U immòbil, és un dels autors més complexos del període arcaic però, al mateix temps, imprescindible per a la comprensió de la maduresa del pensament clàssic grec. El pare de l'escola eleàtica ha passat a la història de la filosofia a causa de la proposta en els versos del seu cèlebre Poema d'un joc lògic que va posar contra les cordes al materialisme fisicalista dels filòsofs de la naturalesa que li van precedir. -
490 BCE
Protàgores (490 aC - 420 aC)
Plató l'acredita com a l'inventor del paper del sofista professional o professor de "virtut" entesa no com a "bondat", sinó com a coneixement i habilitat per tenir èxit mundà. -
469 BCE
Socrates (469 aC- 15 de febrer 399aC)
Sòcrates va posar en dubte la doctrina dels sofistes, que deien que el areté podia ser ensenyada. Sòcrates deia que l'excel·lència moral era una qüestió més lligada al llegat diví que en l'educació paterna. Sòcrates sovint diu que les seves idees no són realment seves, sinó dels seus professors. Havelock, a més, diu que l'associació de Sòcrates amb els partidaris d'Anaxàgores és una evidència de la separació filosòfica entre Plató i Sòcrates. -
427 BCE
Plató 7 de maig 427 aC - 347 aC)
Desenvolupà un sistema filosòfic, el platonisme, de gran persistència, i un centre de formació, l'Acadèmia, que gaudiren de gran popularitat entre les elits grecoromanes. Va ser deixeble de Cràtil i de Sòcrates, i mestre d'Aristòtil. En comparació amb altres socràtics, és anomenat el socràtic major. -
384 BCE
Aristòtil (384 aC - 322 aC)
Aristòtil va dominar el coneixement de la seva època, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. No sols va estudiar gairebé tots els àmbits del coneixement existents en el seu temps, sinó que, a més, va fer contribucions significatives en la majoria d'aquests. -
300
FILOSOFIA MEDIEVAL (S. IV - S XIV)
La filosofia es centra en la relació entre fe i raó. Diferents autors autors adapten les tesis dels principals filòsofs (Plató i Aristòtil) al pensament cristià. -
342
Epicur (342 aC- 270 aC)
Va elaborar una doctrina moral hedonista, basada en una filosofia natural d'inspiració atomista. La seva obra més important conservada és la Carta a Meneceu. -
354
Agustí d'Hipona (354-430)
Agustí intenta demostrar que es deu agafar la llibertat humana amb l'intervenció de Deu, que no coacciona a l'individu, sinó que l'ajuda. L'acció de l'individu exerceix amb llibertat, emmarcant la moral individual a una moral comunitaria. -
Jan 25, 1225
Tomàs d'Aquino (1225-1274)
Tomàs accepta del aristotelisme que la felicitat és el fi últim de l'home, i que el coneixement de la naturalesa humana permet especificar un conjunt de normes morals que constitueixen la ley natural. Aquino es torna a un anàlisi de la naturalesa humana. -
1285
Guillem d'Ockam (1285-1349)
En l’escolàstica, Guillem d’Ockham defensava la reforma tant en mètodes com en continguts, l’objectiu era la simplificació. William va incorporar gran part de l'obra d'alguns teòlegs anteriors, especialment Duns Scot, per exemple les seves conviccions ètiques. -
1400
FILOSOFIA MODERNA (S. XV - S XVIII)
El Renaixement, l’humanisme, la revolució científica i finalment la Il·lustració influeixen en els diferents autors d’aquesta època.
Un factor comú a la majoria d’autors és el seu interès per l’epistemologia, la teoria del coneixement: Com puc conèixer? Quin és el límit del pensament humà? -
René Descartes (1596-1650)
Descartes va tratar d'aplicar a la filosofía els procediments racionals de la ciència (matemàtiques). Abans de configurar el seu mètode, la filosofía había estat dominada pel mètode escolàstic (comparar i contrastar les opinions de autoritats reconescudes).
René va establir: "En nuestra búsqueda del camino directo a la verdad, no deberíamos ocuparnos de objetos de los que no podamos lograr una certidumbre similar a las de las demostraciones de la aritmética y la geometría". -
John Locke (1632-1704)
Era una de les principals figures de l'empirisme. La seva teoría filosòfica era que la ment humana era buida, que adquiría coneixements per mitjants de l'observació. Locke ho defensava dient: "La percepción de la conexión y acuerdo, o desacuerdo y repugnancia entre cualesquiera de nuestras ideas". -
David Hume (1711-1776)
Era una de les principals figures de l'empirisme.
Ell deia que quan naixem la nostra ment no poseeix cap contingut, és un full en blanc, i a partir de l'experiència adquirim els continguts amb els quals ha d'operar el nostre enteniment. -
Immanuel Kant (1724-1804)
Era un dels principals pensadors de l'ilustració.
La seva filosofía culmia les tres corrents filosòfiques principals de l'edat Moderna: al afirmar que el coneixement es limita a l'experiència, Kant s'aproxima al empirisme, i al afirmar que no tot el coneixement prové de l'experiència s'apropa al racionalisme. -
FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA (S XIX- S. XXI)
A la filosofia contemporània conflueixen diferents corrents amb un remarcat tarannà crític.
Així destaquen els anomenats filòsofs de la sospita
Tammateix s’han desenvolupat diferents escoles i perspectives més actuals com ara: La fenomenologia, la Filosofia Analítica, l’Existencialisme, l’Estructuralisme, l’Hermenèutica i l’Escola de Frankfurt. -
Karl Marx ( 5 de maig 1818 - 14 de març 1883)
Segons Marx, la filosofia teòrica ha de ser essencialment pràctica. Inseparable d'una transformació radical de la societat, la filosofia i contribueix converteix en praxi en la filosofia pràctica de l'energia humana i social hauria de fer possible el salt cap al regne de la llibertat. Marx va criticar als filòsofs anteriors a tenir un enfocament teòric que la filosofia. -
Friedrich Nietzsche (1844-1900)
Per Nietzsche, la vida no té un fudament exterior a ella, té valor en sí mateixa; i la vida entesa a la seva dimensió biològica, instintiva, irracional, com a creació i destrucció, com a àmbit de l'alegría i el dolor.
Per aquesta raó Friedrich va creure possible mesurar el valor de la metafísica, la epistemología i la ètica a partir de la seva negació o afrimació de la vida. -
Sigmund Freud ( 6 de maig 1856 - 23 setembre 1939)
Freud, psiquiatre i fundador de la psicoanàlisi pensadora austríac. Freud va explorar el continent de l'inconscient, encara poc coneguda a la fi del segle XIX i principis del XX. Ell va dissenyar l'inconscient com un sistema de l'aparell psíquic, que conté representacions reprimides. -
Hans-Georg Gadamer (11 de febrer de 1900 - 13 de març 2002)
Gadamer afirmava que és impossible assolir l'objectivitat, de manera que el significat d'allò que envolta l'ésser humà s'ha d'assolir per consens, comunicant l'experiència personal a altres per aconseguir una veritat. -
Jürgen Habermas ( 18 de juny 1929)
És el principal representant de la "Segona Generació" de l'Escola de Frankfurt i un dels exponents de la Teoria Crítica. s'endinsa en dos corrents de pensament que han marcat la seva obra: el marxisme i la psicoanàlisi.