Eix cronològic de l'història de la filosofia (Ainara Piñero i Gabriela Sancho - 1bC)

Tales de Milet (624a.C. - 545 a.C.)

624 BCE

Filòsof grec presocràtic al que es considera el fundador de l'escola de Milet. Se li van atribuir grans i prodigiosos coneixements en múltiples sabers.

Pitàgores (586 a.C. - 490 a.C.)

586 BCE

Amb Pitàgores apareix una nova tradició en la filosofia que va marcar les anomenades escoles itàliques, i apareix també una nova vinculació entre l'especulació filosòfica i els ideals de purificació moral.

Heràclit (535 aC - 470 aC)

535 BCE

Filòsof grec presocràtic. El pensament d'Heràclit va jugar un paper decisiu en l'estoïcisme, que reinterpreta i reelabora les seves tesis, i és especialment a través d'aquesta escola que l'heracliteísme va ser conegut durant el període hel·lenístic i posteriorment.

Parmènides (515 aC - 470 aC)

515 BCE

Filòsof grec presocràtic. La seva filosofia no podia ser ignorada i va marcar decisivament el pensament posterior engendrant l'ontologia i la metafísica.

Protàgores (490 aC - 420 aC)

490 BCE

Filòsof grec. Sofista. Protàgores defensa que si bé la naturalesa humana posseeix la possibilitat del progrés moral, la realització efectiva d'aquest depèn de l'educació.

Gòrgies (485 aC - 380 aC)

485 BCE

Filòsof sofista grec. Li va marcar decisivament la influència de l'escola eleàtica, que va fer entrar en crisi les seves conviccions, conduint-li a mantenir tesis nihilistes, que va exposar en la seva obra principal. En la seva obra Sobre la naturalesa o sobre el no-ser ataca la postura eleàtica, i defensa l'escepticisme.

Sòcrates (469 aC - 15 de febrer 399 aC)

468 BCE

Filòsof grec. Sòcrates identifica el coneixement d'aquests conceptes ètics amb la pràctica de la virtut i la consecució de la felicitat. Identifica «saber» amb «virtut», fins al punt d'afirmar que «ningú fa el mal voluntàriament» , però vincula a més la felicitat en obrar bé, o a viure bé; a la primera doctrina l'anomena intel·lectualisme ètic i a la segona, eudemonisme.

Plató (427 aC - 347 aC)

427 BCE

Hel·lenisme. Per a Plató hi ha dos mons: el primer que es físic, material i canviant, que es en el que vivim, però al mateix temps n’hi ha un altre fora de l’espai i el temps de caràcter perfecte i immutable. En aquest altre món les nostres ànimes ja van habitar per això el nostre coneixement consisteix en arribar a idees en un estat de perfecció.

Aristòtil (384 aC - 322 aC)

384 BCE

Hel·lenisme. Probablement el de major importància juntament amb Plató. El seu pensament va abastar des de la lògica, de la qual és considerat fundador, fins a la metafísica, l'ètica, la psicologia, la cosmologia i les ciències de la naturalesa. De fet, va ser també un notable estudiós de la zoologia, àmbit on va desenvolupar importants coneixements.

Epicur (341 aC - 270 aC)

341 BCE

Hel·lenisme. Filòsof grec fundador del Jardí i de l'epicureisme. El context històric en el qual s'emmarca la filosofia d'Epicur és l'anomenat període hel·lenístic, marcat per grans modificacions socials sorgides de les conquestes de Magne, que van comportar la fi de l'ideal de la polis tal com havia estat entesa. Va aparèixer la necessitat de teoritzar més l'espai privat. En aquest ambient, sorgeixen les noves escoles morals i el nou ideal del savi del que la filosofia epicúria n'és un exemple

Sèneca (8 aC - 1dC)

8 BCE

Sèneca fou un filòsof estoic i escriptor llatí. Concep la filosofia com un consol i un mitjà per l'aspiració a la felicitat, caracteritzada per la pau, la consecució de la virtut i la tranquil·litat de l'esperit. En aquest sentit segueix les directrius fonamentals de l'ideal del savi pròpies de l'estoïcisme, com la necessitat d'aconseguir l'apatia, la resignació davant l'esdevenir marcat pel destí i la providència, l'autodomini i la recerca de la veritat en un mateix.

Hannah Arendt

9

Agustí d’Hipona (3 de novembre 354 - 28 d’agost 430)

354

La figura més important de la filosofia cristiana de l'antiguitat. Va afirmar que Fe i Raó no son incompatibles i que només existeix una veritat que Déu ens ha donat. Si acaba afirmant que l'ésser humà no és lliure, afirma que l'ésser humà no és responsable dels seus actes i per tant no pot ser jutjat i castigat per les seves faltes, podria arribar a ser un problema, però Agustí ho soluciona dient que Déu sap des de l'inici dels temps quina serà la meva lliure elecció.

Agustí d’Hipona (3 de novembre 354 - 28 d’agost 430)

354

La figura més important de la filosofia cristiana de l'antiguitat. Va afirmar que Fe i Raó no son incompatibles i que només existeix una veritat que Déu ens ha donat. Si acaba afirmant que l'ésser humà no és lliure, afirma que l'ésser humà no és responsable dels seus actes i per tant no pot ser jutjat i castigat per les seves faltes, podria arribar a ser un problema, però Agustí ho soluciona dient que Déu sap des de l'inici dels temps quina serà la meva lliure elecció.

Tomàs d’Aquino (25 gener 1225 - 7 març 1274)

Jan 25, 1225

Serà l'encarregat de convertir la Filosofia d'Aristòtil al cristianisme, però les dues qüestions més importants de la seva visió seran la separació entre essència i existència i les demostracions a posteriori de l'existència de Déu.

Guillem d’Occam (1285 - 9 abril 1349)

1285

Al segle XIV apareix una polèmica que girarà al voltant de l'existència o no dels universals. El pensament de Guillem d’Occam, màxim exponent del nominalisme, va criticar un dels principis bàsics de l’escolàstica, l’existència real dels universals. Segons Occam, els conceptes genèrics són creacions humanes que ens permeten ordenar el món, però no té sentit atribuir-los-hi una autèntica entitat. Només exixteix els individus particulars, tota la resta son convencions humanes.

Descartes

1596

Resol la qüestió fonamental de la filosofia, la de la relació entre el pensament i l'ésser. Admet dues substàncies: la del cos l'atribut del qual és l'extensió, i la de l'ànima l'atribut de la qual és el pensament. D'on surten dos principis independents: l'u material, i l'altre espiritual.

Locke (29 d’agost de 1632 - 28 d’octubre de 1704)

Oct 29, 1632

Filòsof empirista anglès. La filosofia de Locke s'orienta menys cap a l'especulació que cap a la pràctica; i pràctic és analitzar fins a on arriba la capacitat de l'enteniment per a conèixer, cosa plenament consistent amb el tipus de ciència que es desenvolupa en el s. XVII, sobretot a Anglaterra. Segons les seves pròpies paraules, pretén «investigar els orígens, l'abast i la certesa de l'enteniment humà». A ell es deu la formulació clàssica de l'empirisme anglès.

Hume (26 d'abril 1711 - 25 d'agost de 1776)

Apr 26, 1711

Filòsof empirista escocès, figura màxima de la Il·lustració anglesa i de l'empirisme britànic, i un dels pensadors de major influència en la filosofia posterior.

Kant ( 22 d’abril de 1724- 12 de febrer de 1804)

1724

Fílosof il·lustrat.
La filosofia de Kant no nega l'existència de Déu, ni un ordre moral, ni la realitat pensable d'un món físic. El que nega, excepte en el moral, és que la raó humana pugui transcendir i arribar a aquests ens en si mateixos: siguin el «món», «Déu» o l'«ànima».

Marx (1818-1883)

1818

Revolucionari, filòsof, economista, historiador i periodista alemany. Es va relacionar amb el cercle dels filòsofs pertanyents a l'anomenada esquerra hegeliana, la que més tard va criticar. Durant tota la seva vida un profund respecte per l'altura intel·lectual de Hegel i per la seva concepció de la dialèctica.

Nietzsche (15 de octubre de 1844- 25 de agosto de 1900)

1844

Perspicaç crític i «psicòleg» que la seva filosofia, crítica radical als fonaments de la cultura occidental basada en una metafísica, una religió i una moral que han suplantat i invertit els valors vitals. D'altra banda, és un intent de superació d'aquesta cultura a la qual qualifica de producte del ressentiment contra la vida.

Freud (6 de mayo de 1856- 23 de septiembre de 1939)

1856

Es el pare de la psicologia moderna
Va concloure que el camí cap a la comprensió de la ment es trobava en l'anàlisi dels somnis. Va advertir que tots els somnis són el compliment encobert d'una fantasia o d'un desig reprimit i per a tenir accés a aquest és necessari mirar a través del seu contingut manifest i desentranyar el seu contingut latent.

Ortega y Gasset ( 9 de maig de 1883- 18 d’octubre de 1955)

1883

Filòsof i assagista espanyol. El filòsof espanyol contemporani més influent fins als anys setanta o vuitanta del segle XX.
Al 1923 va fundar i dirigir la prestigiosa «Revista de Occidente» —> a Espanya els moderns corrents de la filosofia alemanya.
En l'antropologia filosòfica és un ésser d'obertura, és un ésser dialògic, l'existència del qual requereix del concurs dels altres i del propi món. No existeix separació home i món sinó coexistència. No es dona l'u sense l'altre.

Heidegger (26 de septembre de 1889- 26 de maig de 1976)

1889

Del existencialisme (creença radical de la llibertat i el desemparament de l'ésser humà, així com per la convincció que la seva existència només tindrà el sentit que ell decideixi donar-li. Pensa que el pesament filosòfic ha olvidat la importància del no-res, la qual es la base en la qual es construeix l'ésser.
"Ser per a la mort" --> Tota obra humana està marcada pel fet inelucable de la finitud.

Hannah Arendt ( 14 d’octubre de 1906- 4 de desembre de 1975)

1904

Escola de Frankfurt En la teoria de Arendt, el cos es defineix a partir de les seves accions, és a través de la mundanitat del quotidià, que podem trobar allò que ens defineix com a humans, que ens separa d'altres espècies i que ens atorga sentit dins del món que habitem.

María Zambrano ( 22 d’abril de 1904 - 6 de febrer de 1991)

1904

Escola de Frankfurt El de Zambrano és un pensament interessat en la transformació que no nega, sinó que pressuposa la pertinença i que, per tant, concep la llibertat com una pràctica, un exercici de transcendència a realitzar en la vida diària, i en la convivència amb altres éssers humans als quals ens uneix la pertinença a l'Univers.

Sartre ( 21 de juny de 1905- 15 d’abril de 1980)

1905

Del existencialisme. considera que l'ésser humà està "condemnat a ser lliure", és a dir, llançat a l'acció i responsabilitat plena de la seva vida, sense excuses.
Concep l'existència humana com a existència conscient.

Gadamer ( 11 de febrer de 1900- 13 de març de 2002)

1905

Es de l’hermenèutica: Es caracteritza per reivindicar que els esdeveniments i els àmbits d'allò que és humà no es poden conèixer mitjançant una descripció objectiva, sinó que requereixen una comprensió o interpretació subjectiva. Sosté que no hi ha un horitzó en el qual estigui situat l'intèrpret, i un altre al qual es traslladi, sinó que existeix un horitzó únic. El trasllat de l'intèrpret a una altra situació, consisteix a posar-se a si mateix en la situació de l'altre.

Habermas ( 18 de junio de 1929)

1929

Escola de Frankfurt: Les prioritats eren exclusivament l'eficàcia i la productivitat, al cost que fos. Filòsof i sociòleg alemany. Formula, la seva doctrina de la «situació ideal de diàleg» com a nucli de la seva teoria. Es distingeixen tres formes d'interès i, per aquesta raó, tres classes de ciències: les ciències empíriques, les ciències històric-hermenèutiques i les ciències emancipatòries.