-
Carles IV
Carles IV, rei d'Espanya (1788-1808), era conegut per la seva poca implicació política, delegant moltes decisions al seu favorit, Manuel Godoy. Durant el seu regnat es va signar el Tractat de Fontainebleau (1807), que va permetre l'entrada de tropes franceses al país. La seva abdicació forçada a favor del seu fill Ferran VII i les intrigues familiars van contribuir a la crisi que va portar a la Guerra del Francès. -
Tractat de Fontainebleau
Aquest acord secret entre Espanya i França permetia el pas de tropes franceses pel territori espanyol per envair Portugal. Va ser una de les causes de la Guerra del Francès, ja que Napoleó va aprofitar-lo per ocupar Espanya. La presència de tropes franceses va provocar descontentament popular, que es va convertir en una revolta massiva amb el Motí d'Aranjuez (1808), un esdeveniment que va accelerar la caiguda de Carles IV. -
Josep Bonaparte
Germà de Napoleó Bonaparte, Josep Bonaparte va ser imposat com a rei d'Espanya (1808-1813) després de la renúncia de Carles IV i Ferran VII. Conegut com a "Pepe Botella" pels seus detractors, va intentar modernitzar el país amb reformes liberals però va enfrontar-se a una forta resistència dels espanyols, que van iniciar la Guerra del Francès. -
Motí d'Aranjuez
El 17 de març de 1808, el poble d'Aranjuez es va aixecar en protesta contra el regnat de Carles IV i l'ampli poder de Manuel Godoy, el seu primer ministre. La revolta va forçar Carles IV a abdicar en favor del seu fill Ferran VII, tot i que la crisi dinàstica va facilitar la intervenció de Napoleó Bonaparte. Aquest esdeveniment va ser fonamental per desestabilitzar la monarquia espanyola i obrir pas a la invasió francesa i la Guerra d'Independència. -
Capitulacions de Baiona
Les Capitulacions de Baiona es van signar el 5 de maig de 1808 entre Napoleó Bonaparte i Carles IV. Aquest acord implicava l'abdicació de Carles IV a favor del seu fill Ferran VII, sota pressió de Napoleó, qui volia col·locar el seu germà, Josep Bonaparte, al tron d'Espanya. La firma d'aquest document va desencadenar una sèrie d'esdeveniments que van permetre la imposició de l'Imperi francès a Espanya i va donar inici a la Guerra d'Independència Espanyola. -
Guerra del Francès
Conflicte entre Espanya i França, iniciat per la invasió francesa i l'imposició de Josep Bonaparte. La resistència espanyola va incloure guerrilles i la intervenció de forces britàniques, liderades per Wellington. Va culminar amb el retorn de Ferran VII al tron. La guerra va tenir un alt cost humà i econòmic, amb una devastació generalitzada que va endarrerir el progrés d'Espanya durant dècades. -
Corts de Cadis
Les Corts es van reunir a Cadis durant la Guerra del Francès i van redactar la primera constitució espanyola, coneguda com la Constitució de Cadis de 1812. Va establir principis liberals com la sobirania nacional i la separació de poders. Tot i la seva curta aplicació, aquesta constitució es va convertir en un símbol per als liberals espanyols i va influir en els moviments constitucionals d'altres països europeus i llatinoamericans. -
Constitució de Cadis
Primera constitució espanyola, proclamava principis liberals com la sobirania nacional, la divisió de poders i la limitació de la monarquia. Era avançada per la seva època, però va ser derogada amb el retorn de Ferran VII. Tot i la seva derogació, la Constitució va marcar un precedent que es recuperaria en moments claus del segle XIX, com en el Trienni Liberal (1820-1823) i durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). -
Ferran VII (Absolutisme)
Rei d'Espanya en diverses ocasions (1808 i 1814-1833), Ferran VII va restaurar l'absolutisme després de la derrota de Napoleó. Va abolir la Constitució de Cadis de 1812 i va governar de manera autoritària. La seva decisió d'instaurar la Pragmàtica Sanció (1830) va desencadenar les Guerres Carlines. El seu regnat també va estar marcat per les persecucions als liberals, conegudes com la "dècada ominosa" (1823-1833), on va reprimir qualsevol moviment que qüestionés el seu poder absolut. -
Pragmàtica Sanció
Decret promulgat per Ferran VII que permetia l'accés al tron de dones en absència de descendència masculina. Va assegurar la successió d'Isabel II, però va desencadenar les Guerres Carlines. La decisió va dividir la societat espanyola entre els que defensaven el dret dinàstic de Carles i els que recolzaven Isabel, portant a un llarg conflicte armat que va afeblir encara més el país. -
Guerres Carlines
Conjunts de conflictes entre carlins (defensors de l'absolutisme i els drets dinàstics de Carles, germà de Ferran VII) i liberals (que recolzaven Isabel II). Hi va haver tres guerres principals, marcant l'enfrontament entre tradició i modernitat. Els carlins també van trobar suport en regions rurals i conservadores com el País Basc i Catalunya, on la defensa dels furs regionals va ser un dels elements clau de la seva lluita. -
Espartero
Baldomero Espartero, militar i polític progressista, va tenir un paper destacat en la primera guerra carlina i es va convertir en regent durant la minoria d’edat d’Isabel II. Era un defensor del liberalisme i va promoure reformes per limitar el poder de la monarquia. Durant el seu mandat com a regent, Espartero va patir constants revoltes i descontentament per les seves polítiques de centralització i pel seu ús freqüent de la força militar per mantenir el control. -
Desamortització de Mendizábal
Aquest procés, promogut per Juan Álvarez Mendizábal durant la regència de Maria Cristina, va consistir a expropiar les terres de l'Església per posar-les a la venda. L'objectiu era reduir el deute públic i modernitzar l'economia. No obstant això, les terres no van anar a parar als pagesos sinó a burgesos, fet que va agreujar les desigualtats socials i va mantenir les tensions en el camp. -
Mendizábal
Juan Álvarez Mendizábal, polític liberal i ministre d'Hisenda, és conegut per la seva desamortització (1835-1837), que va consistir en la venda de terres de l'Església per finançar l'Estat i reduir el poder eclesiàstic. Va ser una figura clau en la modernització econòmica i política. A més de la desamortització, Mendizábal va ser un defensor de la llibertat de comerç i les reformes administratives, veient la modernització com un mitjà per impulsar el creixement econòmic. -
Isabel II (Liberalisme)
Isabel II va accedir al tron com a nena després de la mort de Ferran VII, gràcies a la Pragmàtica Sanció. El seu regnat (1833-1868) va estar marcat per la transició cap al liberalisme, les lluites entre moderats i progressistes, i l'inici del bipartidisme. Va abdicar el 1868 durant la Revolució de La Gloriosa. -
Crisi del 1867
La crisi econòmica, social i política que es va desencadenar en els darrers anys del regnat d’Isabel II va ser clau per al seu destí. Econòmicament, Espanya patia endarreriment industrial i un alt percentatge de població rural. Socialment, les desigualtats i la corrupció generalitzada minaven la confiança en el govern. Això va culminar en una revolta popular que es convertiria en la Revolució de 1868. -
“La Gloriosa”
Aquesta revolució va ser el moviment que va posar fi al regnat d’Isabel II. Va ser liderada per progressistes, com el general Prim, i moderats descontents amb la monarquia. Isabel II va marxar a l'exili a França. Es va proclamar un govern provisional que buscava modernitzar Espanya i es va iniciar una etapa de recerca d'un nou monarca parlamentari. -
Joan Prim i Prats
Joan Prim i Prats (1814-1870) va ser un destacat militar i polític espanyol, líder de la Revolució de 1868. Va ser clau en l'expulsió d'Isabel II i en l'elecció d'Amadeu de Savoia com a rei. Va intentar modernitzar Espanya, però va ser assassinat el 1870, just abans que Amadeu assumís el tron. Prim era conegut per la seva personalitat forta i el seu lideratge progressista. -
Amadeu de Savoia (Amadeu I d'Espanya)
Va regnar entre el 1871 i el 1873, després de ser proclamat rei el 2 de gener de 1871, en el marc del Sexenni Democràtic. Va ser escollit per les Corts després de la Revolució de 1868 (“La Gloriosa”), que va expulsar Isabel II. El seu regnat va estar marcat per la inestabilitat política i social, incloent-hi la Tercera Guerra Carlina i les tensions a Cuba. Va abdicar l'11 de febrer de 1873, donant pas a la Primera República -
La Primera República
Durant aquests 11 mesos, Espanya va intentar establir una república sense rei, però els enfrontaments entre republicans unitaris (centralistes) i federals (autonomistes) van provocar el fracàs del sistema. La inestabilitat i l'absència de suport social van fer que la república acabés amb el cop d'estat del general Pavía, que va preparar el camí per a la Restauració Borbònica. -
Alfons XII
Rei d'Espanya que va restaurar la monarquia borbònica després del fracàs de la Primera República. Després del "Manifiesto de Sandhurst" (1874), es va proclamar rei gràcies al pronunciament de Martínez Campos. Va governar sota el sistema de torn pacífic entre conservadors i liberals, garantint estabilitat amb la Constitució de 1876. Va posar fi a la Tercera Guerra Carlina (1876) i va signar la Pau de Zanjón (1878) a Cuba. Morí jove de tuberculosi, deixant el tron al seu fill pòstum, Alfons XIII. -
Bipartidisme
Es basava en el torn pacífic entre dos partits polítics, els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta, pactant l’alternança al poder per garantir estabilitat política. Aquest sistema, sustentat en tupinades i caciquisme, pretenia evitar conflictes com els viscuts durant el Sexenni Revolucionari. Tot i la seva aparent estabilitat, va estar marcat per una democràcia limitada, falta de participació real de la ciutadania, sufragi censatari i frau electoral. -
Constitució de 1876
Aprovada durant la Restauració Borbònica amb Alfons XII, va establir una monarquia constitucional moderada i un sistema bipartidista conegut com a "turno pacífico", amb alternança pactada entre liberals i conservadors. Reconeixia alguns drets i llibertats, però sota control estatal. Estat catòlic que reconeixia la llibertat religiosa. El sufragi, inicialment censatari, es va ampliar a universal masculí el 1890. Flexible i vigent fins a la Segona República, va donar estabilitat política al país. -
Antonio Cánovas del Castillo
Polític conservador i ideòleg de la Restauració, va establir un sistema parlamentari basat en la Constitució de 1876 i el torn pacífic de partits. Va promoure l’estabilitat mitjançant pactes entre conservadors i liberals. A més, va ser clau en la recuperació del prestigi de la monarquia després del Sexenni Democràtic. Va morir assassinat per un anarquista el 1897, fet que va marcar el final d'una era política. -
Tupinades i caciquisme
Les tupinades, manipulació del cens electoral (pucherazo), i el caciquisme, control dels vots per líders locals, els cacics (molt influents ja que donaven feina als camperols), van ser essencials per mantenir el sistema polític de la Restauració. Aquests mecanismes garantien el triomf del partit designat en cada torn, evitant conflictes però limitant la legitimitat democràtica. Aquesta pràctica va començar a consolidar-se durant la crisi republicana del 1873 i va ser essencial durant dècades. -
Conservadors i liberals
Els conservadors defensaven l’ordre, el catolicisme i l’autoritat de l’Estat, mentre que els liberals advocaven per reformes progressistes com la llibertat d’expressió i certs drets socials. Ambdós partits es beneficiaven del sistema electoral manipulat per cacics i tupinades, mantenint el control polític a través d’una alternança pactada i no democràtica. -
Práxedes Mateo Sagasta
Líder del Partit Liberal i defensor de reformes progressistes dins del marc constitucional. Va alternar al govern amb Cánovas, impulsant mesures com la llibertat de premsa i l'educació pública. Va ser una figura essencial en el bipartidisme de la Restauració, mantenint l’equilibri polític malgrat les tensions socials i els fraus electorals del sistema. -
Guerra de Cuba
La Guerra de Cuba, dita Hispano-Estatunidenca, va ser un conflicte entre Espanya i els EUA motivat per la lluita independentista cubana. Espanya explotava el sucre, primer productor mundial, amb mà d’obra esclava i mantenia un monopoli comercial que beneficiava només els espanyols. L'explosió del vaixell Maine portà a la intervenció dels EUA, i les derrotes espanyoles a Cuba i Filipines van forçar el Tractat de París, cedint Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam i posant fi a l'Imperi ultramarí.