LÍNIA DEL TEMPS timeline.

Carles IV va ser rei d'Espanya de 1788 a 1808, en un període molt convuls. Era fill de Carles III, un monarca il·lustrat que va modernitzar Espanya, però Carles IV no va tenir la mateixa capacitat política. De personalitat dèbil i sovint influenciat, va delegar gran part del poder en el seu favorit, Manuel Godoy, qui va exercir una gran influència sobre el rei i la cort.

Va ser un acord entre Carles IV i Napoleó Bonaparte pel qual Espanya permetia l’entrada de tropes franceses al seu territori per envair Portugal, un aliat tradicional de Gran Bretanya. Tot i això, Napoleó va aprofitar aquesta situació per ocupar Espanya i col·locar el seu germà Josep Bonaparte com a rei. Aquest tractat va ser un error estratègic que va conduir a la Guerra del Francès, ja que la presència francesa al país va provocar una gran resistència popular i una crisi de legitimitat.

Josep Bonaparte (1768-1844), germà gran de Napoleó Bonaparte, va ser rei d'Espanya entre 1808 i 1813. El seu regnat es va caracteritzar per intents de modernització inspirats en el despotisme il·lustrat, amb reformes progressistes en administració, educació i economia, però va enfrontar una resistència feroç del poble espanyol, que no acceptava un rei imposat pels francesos. Això va desencadenar la Guerra del Francès.

Revolta popular que va tenir lloc el 17 i 18 de març de 1808 a Aranjuez. Va ser provocada pel descontentament generalitzat amb el primer ministre Manuel Godoy i la política exterior de Carles IV, especialment per haver permès la invasió francesa. Els participants van assaltar el palau de Godoy, forçant la seva destitució i la posterior de Carles IV a favor del seu fill Ferran VII. Aquest fet va marcar l'inici d'una profunda crisi política i va deixar Espanya encara més vulnerable.

Acords signats entre Napoleó i Carles IV, així com Ferran VII, en els quals aquests renunciaven als seus drets al tron d'Espanya. Napoleó va aprofitar la situació de debilitat de la monarquia per imposar el seu germà Josep Bonaparte com a rei d’Espanya. Aquest acte va ser percebut com una traïció per la major part dels espanyols, que van iniciar una resistència armada contra el govern napoleònic, desencadenant així la Guerra del Francès.

La Guerra del Francès, es va iniciar quan Napoleó Bonaparte va ocupar Espanya després d'enganyar la família reial i col·locar el seu germà Josep Bonaparte al tron. Aquesta guerra es va caracteritzar per la resistència popular a través de guerrilles i per la intervenció de les tropes britàniques liderades pel Wellington. Finalment, la guerra va acabar amb la derrota de les tropes de Napoleó i el retorn de Ferran VII al tron espanyol.

Assemblea nacional reunida a Cadis durant la Guerra del Francès, considerada el primer pas cap a la modernitat política a Espanya. Les Corts, enmig del setge francès, van redactar la Constitució de 1812, coneguda com "La Pepa". Aquesta constitució establia la sobirania nacional, la divisió de poders i la llibertat de premsa, entre altres avenços liberals. Tot i que va ser derogada per Ferran VII, les seves idees van influir en el futur polític espanyol.

La Constitució de Cadis, promulgada el 19 de març de 1812 en plena Guerra del Francès, va ser la primera constitució liberal d'Espanya i una de les més avançades de la seva època. Inspirada en el liberalisme il·lustrat, va establir la sobirania nacional, la divisió de poders i una monarquia constitucional amb limitacions al poder reial. També va reconèixer drets com la llibertat d’expressió i el sufragi universal masculí indirecte, encara que mantenia el catolicisme com a religió oficial.

Ferran VII va ser rei d'Espanya en tres etapes 1808, 1814-1820, i 1823-1833. És recordat com un dels monarques més absolutistes i polèmics de la història espanyola. Després de la guerra contra Napoleó, va restaurar l’absolutisme, abolint la Constitució de 1812 i perseguint els liberals, fet que va dividir el país i va provocar forts enfrontaments entre absolutistes i liberals.

Les guerres carlistes van ser tres conflictes principals originats per la disputa dinàstica entre els partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó i els defensors d'Isabel II.
Primera Guerra Carlina (1833-1840): Va ser la més intensa i va tenir lloc al País Basc, Navarra i Catalunya. Segona Guerra Carlina (1846-1849): De menor intensitat, es va concentrar sobretot a Catalunya.
Tercera Guerra Carlina (1872-1876): Va ser l'última els carlins van ser derrotats durant el regnat d'Alfons XII.

Aquesta llei promulgada per Ferran VII permetia que les dones poguessin accedir al tron, anul·lant la Llei Sàlica imposada pels Borbons. Això assegurava que la seva filla Isabel heretés la corona, en detriment del seu germà Carles Maria Isidre, qui reivindicava els seus drets. Aquesta decisió va desencadenar un conflicte successori que va derivar en les Guerres Carlistes, enfrontant els partidaris d’Isabel (liberals) amb els de Carles (absolutistes).

Isabel II va regnar en un període de conflicte entre liberals i absolutistes. Després de la mort de Ferran VII, el país es va dividir en dues faccions: els isabelins (liberals) i els carlins (absolutistes), cosa que va desencadenar les Guerres Carlines. El seu regnat va veure reformes liberals i una consolidació del liberalisme, però també va estar marcat per la corrupció i la inestabilitat política.

Reforma econòmica impulsada pel ministre liberal Juan Álvarez Mendizábal que consistia en la confiscació i venda de béns de l’Església i altres institucions religioses. L’objectiu era reduir el deute públic, finançar la guerra contra els carlins i fomentar el desenvolupament econòmic. Tot i que va beneficiar la burgesia, aquesta mesura va provocar greus tensions socials i va privar les classes populars de recursos tradicionals com les terres comunals.

Va ser militar i polític liberal que va tenir un paper destacat en la Primera Guerra Carlina, aconseguint la victòria isabelina. Posteriorment, va ser regent d’Espanya entre 1840 i 1843 durant la minoria d’edat d’Isabel II. Tot i ser un defensor de les reformes liberals, la seva tendència al centralisme i els enfrontaments amb els progressistes més radicals van provocar el seu declivi polític. Va liderar una revolta militar fallida el 1854 i va acabar retirant-se de la política activa.

Va ser un període d’inestabilitat econòmica marcat per la caiguda del sistema financer, l’atur i l'augment dels preus dels productes bàsics. La crisi va generar una gran desafecció cap al règim d’Isabel II, considerat corrupte i ineficaç. Aquest descontentament social i polític va preparar el terreny per a la Revolució de 1868, que va posar fi al regnat d’Isabel II.

V ser una revolució liderada per progressistes, republicans i demòcrates, amb el suport de militars com Juan Prim i Francisco Serrano, que va destronar Isabel II. Va posar fi al seu regnat autoritari i va iniciar un període d’inestabilitat política que va incloure el regnat breu d’Amadeu I i la Primera República. Va ser un intent de democratitzar Espanya.

Militar i polític català que va liderar la Revolució de 1868, coneguda com La Gloriosa, que va enderrocar Isabel II. Va ser un dels principals impulsors de la recerca d’un nou rei per a Espanya, proposant Amadeu I de Savoia, qui va ser coronat el 1871. Prim va intentar instaurar una monarquia parlamentària amb reformes liberals, però la seva gestió es va veure truncada per l’assassinat el desembre de 1870, poc abans de la coronació d’Amadeu.

Amadeu de Savoia va ser rei d'Espanya després de la destitució d'Isabel II. Era un monarca italià de la casa de Savoia, triat pel Parlament espanyol per portar estabilitat. Tot i els seus intents de reformes i conciliar diverses faccions polítiques, va trobar una forta oposició i manca de suport tant dels republicans com dels monàrquics, cosa que el va portar a abdicar el 1873.

Figura clau de la Restauració Borbònica, va ser el fundador del Partit Conservador i principal artífex del retorn d'Alfons XII al tron el 1874. Va establir el sistema bipartidista basat en l’alternança entre conservadors i liberals, conegut com torn pacífic. Durant el seu mandat, va defensar l’ordre, el centralisme i la continuïtat de les institucions tradicionals. Va morir assassinat el 1897 per un anarquista.

Va ser el primer intent republicà a Espanya després de l’abdicació d’Amadeu I. Va estar marcada per greus divisions entre republicans federals i unitàries, aixecaments cantonalistes i la Guerra Carlista. Tot i la voluntat de reformar el país, va ser un període molt inestable que va acabar amb el cop d’Estat del general Pavía, que va donar lloc a la Restauració Borbònica.

La Constitució del 1876, promulgada durant el regnat d'Alfons XII, va consolidar el sistema polític de la Restauració borbònica a Espanya. Dissenyada per Cánovas del Castillo, establia una monarquia constitucional i parlamentària amb una gran flexibilitat per adaptar-se a governs conservadors o liberals. TVa introduir un sistema de bipartidisme basat en el torn pacífic entre liberals i conservadors, afavorint l’estabilitat política fins a la seva abolició amb la Segona República el 1931.

Líder del Partit Liberal i opositor polític de Cánovas, amb qui va alternar el poder en el sistema bipartidista de la Restauració. Va impulsar reformes importants durant els seus mandats, com la llibertat de premsa i l’educació pública. Va ser una figura clau per modernitzar Espanya i ampliar els drets civils, tot i les limitacions del sistema caciquista. Va governar en diversos períodes entre 1881 i 1902, consolidant la seva reputació com un dels líders liberals més destacats del segle XIX.

La Guerra de Cuba va ser l'última etapa del procés independentista cubà contra el domini espanyol. La intervenció dels Estats Units, després de l'enfonsament del vaixell Maine, va precipitar la derrota d'Espanya. La guerra va concloure amb el Tractat de París (1898), que va posar fi a l'imperi colonial espanyol i va lliurar Cuba, Puerto Rico, Guam i Filipines als Estats Units.