-
624 BCE
Tales de Milet
624 a. C.- 546 a. C. Tales va plantejar el primer problema de la filosofia: Quin és el primer principi (arkhé) de la naturalesa? Amb això va introduir una nova forma de pensament que ja no es basava en la intervenció d'éssers sobrenaturals per a explicar la naturalesa. Per això és considerat el primer que efectua l'anomenada transició del mite al logos. Per a ell arkhé és l'aigua. Segurament va basar aquesta teoria en diverses raons: l'aigua envolta tota la Terra. -
570 BCE
Pitàgores
570 aC-490 aC
Va ser un filòsof i matemàtic grec, conegut per la seva col·laboració a l'avanç de l'aritmètica, la geometria i la matemàtica hel·lènica. Se sap que Pitàgores va viatjar a Egipte i Babilònia on va poder culturitzar-se i aprendre a escriure poesia. Després que Pitàgores emigres a Crotona, Itàlia, va fundar la seva escola que va tenir un gran impacte i influencia els grans governants regionals. -
540 BCE
Heràclit
540 a.C-480 a.C
La tesis d'Heràclit deia que l'harmonia és producte de la lluita dels contraris. Però per a ell l'harmonia no és, com per als pitagòrics, fruit d'una reconciliació, sinó que és pròpiament la lluita o la tensió. Si aquesta cessés acabaria també el cosmos. -
515 BCE
Parmènides
515 aC
Neix al 530, va ser un filosof greg presocratic, originari d'Elea. Es creu que va raciónar vigorosament contra el pitagorisme. Ell va escriure un poema de 154 versos i un proemi que descriu com Parmènides va ser raptat per éssers divins que el condueixen, en un carro tirat per egües i filles del sol, cap a una d'eessa benevolent. La deessa li acull assenyalant-li que ha estat l'amor a la justícia i a la saviesa els qui li han portat a la seva presència i a l'autèntic camí del coneixement. -
470 BCE
Sòcrates
470 a.C-399 a.C
Sòcrates es limita a un tipus d'investigació diferent del dels sofistes, retòric, dialèctic i fins a contradictori i que el seu objectiu és l'universal o la definició.
Sòcrates identifica el coneixement d'aquests conceptes ètics amb la pràctica de la virtut i la consecució de la felicitat. Identifica «saber» amb «virtut» fins al punt d'afirmar que «ningú fa el mal voluntàriament» però vincula a més la felicitat en obrar bé, o a viure bé. -
460 BCE
Gòrgies
460 a.C-380 a.C
En la seva obra Sobre la naturalesa o sobre el no-ser ataca la postura eleàtica, i defensa l'escepticisme. Les seves idees poden resumir-se en tres tesis: Res no existeix (Si alguna cosa existís, hauria de ser eterna o bé no ser-ho.) Si existís alguna cosa no podria ser coneguda. (parteix de l'afirmació de Parmènides) Si alguna cosa existent pogués ser coneguda, no es podria comunicar amb el llenguatge. (defensa que la paraula no comunica més que sons) -
460 BCE
Protàgores
Filòsof grec que neix a Abdera, i un dels principals exponents del moviment sofista. Va residir bastants anys a Atenes on va travar amistat amb Eurípides i amb el governant Pèricles. Protàgores es va encarregar de promoure el subjectivisme en sostenir que la interpretació de qualsevol experiència, o de qualsevol cosa, està condicionada per l'individu. -
427 BCE
Plató
427 a.C - 347 a.C
Plató neix a Atenes i és creador d'un sistema filosòfic que explica com és la realitat i la creació de fenomen a través del món de les idees, la qual es forma pel món sensible. Per a nosaltres possiblement plató és al filòsof més influent en tota la història. En algunes de les seves obres Plató fa figurar als seus germans com contertulians de Sòcrates. -
384 BCE
Aristòtil
384 aC-322 aC
El seu pensament va abastar des de la lògica, de la qual és considerat fundador, fins a la metafísica, l'ètica, la psicologia, la cosmologia i les ciències de la naturalesa. -
341 BCE
Epicur
341 a.C - 270 a.C
Epicur neix a Samos, de nen es va interessar per l'origen del Caos, del que parlava Hesíode en la seva Teogonia. Buscava sobretot procurar l'assossec necessari per a una vida feliç i plaent en la qual els temors al destí, els déus o la mort quedessin definitivament eliminats, no era creient. -
4 BCE
Sèneca
4 a.C-65 d. C
Tres de les característiques més específiques del pensament de Sèneca són: El fet de destacar la voluntat com a facultat ben diferenciada de l'enteniment. La insistència en el caràcter consubstancialment pecador de l'home. La seva ferma oposició a l'esclavitud i la seva afirmació de la plena igualtat de tots els homes: l'única noblesa és la que procedeix de l'esperit i que pot forjar-se cada home. -
354
Agusti d'Hipona
354 d.C - 430 d.C
Neix a Tagaste (actualment Algèria). Va ser la figura més important de la filosofia cristiana. Llegint Ciceró es va iniciar en la filosofia i s'explica que un dels seus diàlegs, l'Hortensius, l'havia de portar al cristianisme. Va ser seguidor del maniqueisme, en el qual inicialment li va semblar trobar resposta als seus dubtes sobre el mal en el món. Defendeix que els éssers humans som entitats relacionades. -
1225
Tomàs d’Aquino
1225-1274
Les virtuts cardinals de Sant Tomàs són la prudència, la justícia, la temprança i la fortalesa, i les virtuts teologals són la fe, l'esperança i la caritat. De totes elles la més importants és la caritat. La tesi central de la metafísica tomista és que l'ésser no es diu en sentit unívoc quan s'atribueix a Déu i a les criatures. No obstant això, tampoc no és el cas que quan s'afirma que els éssers creats són i Déu és, es tracti d'una afirmació equívoca. -
1285
Guillem d’Occam
1285-1347
Neix a Regne Unit, El seu pensament era que, res universal existeix fora de la ment, va tenir l'oportunitat d'estudiar a Oxford, portant-lo a donar classes de lògica i teologia. -
Descartes
1596-1650
Descartes considerava que aquest principi és la proposició “Penso: després, existeixo”. Partint d'aquesta tesi, Descartes també intentava deduir l'existència de Déu, i després, la convicció en la realitat del món exterior. -
John Locke
1632-1704
Neix a Wrington, i es un dels iniciadors del liberalisme polític, també va ser un filosof angles que s'orientat cap a la carrera eclesiàstica, encara que més tard ho deixa i s'encamina capa una carrera de medicina que també acava deixant de costat. Per a ell la ment humana era una fulla en blanc que adquiria coneixements per mitjà de l'observació i l'aprenentatge. -
Hume
1711-1776
El plantejament de Hume se sintetitza en tres tesis: l'origen de les idees, els objectes de la raó i la crítica de la causalitat i la inducció. Aquesta darrera tesi se subdivideix en set passos, pretenent així explicitar l'ordre analític en l'argumentació i caracteritzar-ne la concepció. -
Kant
1724 - 1804
Va néixer a Königsberg i va ser el filòsof alemany amb més influencia la història del pensament, ja que va fer un gir de 180 graus, metafòricament anomenat revolució copernicà. Kant pública, en 1749, en alemany, no en llatí, la seva primera obra: Idees sobre la veritable valoració de les forces vitals, inspirada en la física de Leibniz. -
Marx
1818-1883
La tesi principal del marxisme, la tesi del materialisme històric: quan canvia el mode de producció, quan canvien els instruments de treball, canvien amb ells les relacions de treball. -
Friedrich Nietzsche
1844 - 1900
Va néixer a Röcken i és considerat un gran pensador, filòsof i filòleg alemany del segle XiX en els últims cent anys. Ell afirma que cada ésser humà té la possibilitat, si així ho decideix i treballa intensament per això, de superar l'heteronomia i immaduresa per a caminar cap a una autonomia ètica. -
Freud
1856-1939
Aquesta teoria intenta explicar les forces inconscients que motiven el comportament humà, és a dir, aquells conflictes interns que apareixen durant la infància i que afecten, a posteriori, els comportaments i les emocions de l'individu. -
Gasset
1883-1955
La concepción sobre la vida humana constituye el nervio principal de la metafísica existencial de Ortega y Gasset. Según él, el ser del hombre es una "realidad radical"; radical porque todos los demás tipos de realidad -física y espiritual- dependen de la existencia del hombre. -
Martin Heidegger
1889 - 1976
Va néixer a Messkirch, Baden, Alemanya, va ser un filòsof alemany el qual va iniciar estudis de teologia, però aviat els va abandonar per a dedicar-se a la filosofia. L'obra que suposa l'elevació de Heidegger es Sein und Zeit (L'ésser i el temps). Aquesta comença amb el plantejament de la pregunta per l'ésser com a pregunta fonamental i fundacional de la filosofia. -
Hans Georg Gadamer
1900 - 2002
Va néixer a Marburg i ha estat professor en Leipzig (1939), Frankfurt (1947) i Heidelberg (des de 1949). Va ser un filosof alemany ya que va estudiar filosofia en Breslau. Per a gademer la raó és real i històrica, està donada no de manera espontània sinó que apareix sempre referida al donat en la qual cosa s'exerceix, tot individu es desembolica dins de la història a la qual pertany i de la qual no pot escapar a causa de les relacions de configuració de la seva ser en funció a ella. -
María Zambrano
1904 - 1991
Va néixer a Màlaga i va ser una dona intel·lectual i filòsofa Espanyola. Va assistir a les classes de José Ortega y Gasset, de Manuel Garcia Morente, Julián Besteiro i de Xavier Zubiri. El seu pensament és que la transformació que no nega, sinó que pressuposa la pertinença i que, per tant, concep la llibertat com una pràctica, un exercici de transcendència a realitzar en la vida diària, i en la convivència amb altres éssers humans als quals ens uneix la pertinença a l'Univers -
Sartre
1905-1980
Sartre expressa aquesta relació dialèctica entre subjectes-objectes amb la idea de la «mirada»: el «ser-vist-per-un altre» és la veritat del «veure-al-altre». La situació de mirades mútues es converteix en situació de conflicte de solució impossible: o la consciència converteix a l'altre en objecte o és convertida per l'altre en objecte. No és d'estranyar, doncs, que Sartre digués, en A porta tancada i al·ludint a aquesta dialèctica de negació, que «l'infern són els altres». -
Arendt
1906-1975
En les seves obres predomina l'interès per la filosofia política i, en particular, per l'estudi de les causes i origen del totalitarisme, de l'antisemitisme i de la crisi i decadència de la societat de masses, l'origen de les quals situa en la confusió dels ordres de lesfera privada i lesfera pública, no degudament diferenciats en la societat moderna, a la qual, a més, critica haver abandonat la religió, la tradició i l'autoritat. -
Habermas
1929-?
Després d'una primera etapa en què segueix molt directament els plantejaments de la teoria crítica segons Horkheimer i Adorno, renova aquesta mateixa teoria, mantenint la perspectiva d'oposició al cientisme positivista i d'intent de transformació de la societat mitjançant la reflexió crítica, recolzant-se més que en la tradició idealista en la nova filosofia del llenguatge. Formula, així, la seva doctrina de la «situació ideal de diàleg» com a nucli de la seva teoria.