-
Ja és aquí la filla del Carnestoltes!
Dissabte de mascarots de 1996, la una i cinc de la matinada i el meu pare tot just acabava d'arribar a l'hospital de fer de Carnastoltes del millor Carnaval del món, el de Vilanova i la Geltrú. Nàixer una de les nits més memorables de l'any va ser tota una sort i m'ha marcat la vida fent-me estimar aquesta festa encara més, si és possible. -
L'entrada al Gabot
Amb només set mesos i mig entro al Gabot, una llar d'infants del barri de Baix A Mar de Vilanova i la Geltrú. És ben clar que aquella escola bressol em va marcar i és encara avui en dia recordo el que hem cantàvem i deien les mestres. Allà vaig aprendre i jugar molt, era una segona casa per mi i la meva família, ja que l'ambient era molt còmode i proper. Vaig tenir molta sort d'anar-hi. -
El primer Carnaval de molts!
Cada any la mateixa cantarella! Les comparses amb els companys i companyes de classe, disfresses individuals o en grup, el Vidalet amb tots els cosins, la festa del Caramel, els sermons del rei Carnastoltes, el dilluns de Coros al teatre principal amb els avis... I es que per als vilanovins i les vilanovines aquesta festa es converteix en LA MILLOR SETMANA DE L'ANY. -
Benvingut Magí!
Quan va nàixer el Magí, el meu germà, per mi va ser tot un món. Me mare sempre diu que costumar-me a compartir allò que fins el moment havia sigut només meu no em va ser fàcil, però, tot i així, va aportar molta alegría al meu dia a dia. -
L'entrada a l'escola Llebetx
M'atraveixo a dir que l'escola Llebetx és el centre que més m'ha marcat de tots. Tenir només una línia, ser laica i pública, estar apartada de la ciutat i aprop del mar i la muntanya... són aspectes que els meus pares van prioritzar a l'hora d'inscriure'm a una escola i sens dubte van prendre una bona decisió. Al Llebetx em van ensenyen a treball en equip, a ser creativa, a cuidar i aprofitar l'entorn natural i animal, a ser comprensiva i tolerant amb les persones, a tenir iniciativa... -
Les nostres preuades vacances
Menorca, Formentera, el càmping d'Arnes, la Bretanya, la Martinica... Cada estiu, des de que era ben petita, hem anar de vacances a un lloc o a un altre i això ens ha permés conèixer cultures i maneres de fer diferents a la nostra des de ben petits. Crec que ens ha marcat -a mi i al meu germà Magí- perquè també ens ha fet ser persones obertes i extrovertides amb ganes de saber coses i conèixer gent diversa, així com valorar i estimar la natura i els animals. -
Els mítics Caps d'any
Des d'abans que nasqués jo els meus pares i els seus amics cada Cap d'any marxaven a una casa rural uns dies per celebrar-ho. Allà hi montàvem un gran sopar i una gran festa i els infants sempre hi feiem alguna representació teatral, ball o cançó. Un dels meus millors amics, la Gina i el Tomeu, els fills d'uns amics dels meus pares, llavors vivíen al Montseny i per tant normalment no els vèiem. D'aquesta manera sempre esperavem amb moltes ganes que arribés Nadal per poder retrobar-nos tots. -
El naixament de l'Abril
Quan jo tenia sis anys va nàixer l'Abril, la filla del Jordi i la Marina -una parella d'amics dels meus pares que sempre m'han cuidat com si fossin els meus tiets-, i em van proposar ser la seva padrina. La meva reacció va ser d'il·lusió però també de preocupació. Em va espantar tant la responsabilitat que vaig sentir de cop, que li vaig preguntar a la meva mare si m'ajudaria a recordar-me del que havia de fer. Vaig tenir molta sort, em sento orgullosa i feliç de ser la seva padrina. -
La cercavila de l'Imaginari
La cercavila de l'Imaginari és una cercavila popular infantil que es celebra per la Festa Major de les Neus de la meva ciutat el dia 6 d'agost al que he participat des de ben petita. Quan era una nena hi sortia ballant cada any un ball diferent i ara, de més gran, hi surto fent de monitora dels infants del ball de "La lluna en un cove". Per mi ha significat una forta vinculació amb la cultura vilanovina i amb el teixit associatiu de la ciutat. -
Un regal molt esperat
Quan el Vatxo ja era gran, jo i el Magí sempre els demanàvem als meus pares tenir un altre gos. Volíem que ajudés al Vatxo a vigilar la casa on vivíem i un dia, de cop i volta, ens van portar a recollir-lo per sorpresa. El Coco va ser el gos que més coses em va ensenyar. Era molt agraït i carinyós, tant podies jugar amb ell a perseguir-lo com podies passar-te hores i hores acariciant-lo sense parar. Amb ell vaig aprendre a estimar, entendre i respectar als animals incondicionalment. -
L'arribada del Tòful
El Tòful era un gos petaner que el meu pare es va trobar el dia de l'aniversari de la meva mare al barri de la Collada de Vilanova. El meu pare va interpretar aquest fet com un senyal del destí i sense pensar's-ho el va portar a casa a viure amb el Coco i el Vatxo. -
Comença la meva aventura al món dels cavalls
Cada estiu anava a un casal diferent i però aquell any va ser diferent, ho va canviar tot. Vaig provar-ho i m'hi vaig enamorar instantàniament. Des de llavors, i fins al 2010 quan em van regalar el Dorello, vaig muntar -amb el mètode tradicional, tant en doma clàssica com en salt- a molts cavalls i eugues diferents, sempre amb la meva actual entrenadora Crisitna. -
La mort del Vatxo
El Vatxo va ser el primer gos que vaig tenir. Quan vaig nàixer ja era de la família i des de ben petita sempre m'ha protegit i cuida moltíssim. El meu pare sempre explica que quan jo dormia a casa no hi havia qui el tragués de casa i que per aquest motiu havien de sortir a passejar-lo sempre amb mi al cotxet. -
L'ESO al institut Manuel de Cabanyes
De l'ESO m'emporto noms pròpis. D'aquella època m'enduc tot el que vaig aprendre de persones fantàstiques amb les que encara ara, amb qui més qui menys, tinc contacte. També em va servir per apropar-me als meus avis ja que cada dina dinava a casa seva i va ser una gran oportunitat que ara anyoro. -
L'arribada del Dorello
L’arribada del Dorello em va fer la més feliç del món. De mica en mica, vam començar a conèixer-nos i ens vam anar adaptant l’un a l’altre. Durant aquests 7 anys junts, hem evolucionat i aprés moltes coses. Ara, quan miro enrere i penso en tot el que m’ha donat tenir el Dorello no me’n sé a venir. Amb el temps, he arribat a la conclusió que els cavalls em curen emocionalment. Sento que m’alliberen, m’allunyen de la negativitat i em fan recordar qui sóc. -
Dir-li adéu de l'àvi Joan
He tingut la sort de poder conèixer als meus quatre avis. A més, els quatre m'han ensenyat coses molt diferents i n'estic molt orgullosa. L'avi Joan era molt bromisa. Tenia en do de la paraula i l'humor i sempre m'explicava acudits i em recitava poemes o frases fetes tradicionals vilanovines. Quan va tocar dir-li adéu, després d'estar una setmana molt malalt, em va costar assumir-ho però amb un parell de dies vaig entendre que aquestes coses no tenen un perquè, simplement era el seu moment. -
Començo el Batxillerat d'Arts Escèniques, Música i Dansa
Per mi, aquesta etapa, va suposar començar a decidir i escollir per mi mateixa. A l'inici del Batxillerat no tenia gens clar que volia estudiar i no estava gens motivada. Trobar uns estudis més encarats al que a mi m'agradava, com són la música i el cinema, em va fer gaudir molt més aquests dos anys i encaminar-me a saber decidir el meu futur. A part, ser un grup reduït d'alumnes ens va deixar conèixer-nos més i millor i això va ser un regal. -
Despedir-me de la Júlia...
El cop més dur que he viscut mai és, sens dubte, la mort de la Júlia -una de les meves millors amigues- per un accident amb moto quan tan sols teníem 16 anys. Aquest fet em va provocar un dolor devastador, al que sentia encara ara em costa posar-li paraules. Va ser la vegada que més real i a prop vaig notar la mort, i em va desestabilitzar emocionalment durant mesos. Per l'altra banda, però, em va servir per valorar les persones que tenia al meu costat i les petites coses del dia a dia. -
Un petit però gran canvi
D'ençà que vaig començar a muntar a cavall sempre ho havia fet amb el mètode tradicional. Havia fet doma clàssica, salt... i sempre amb ferradures i ferros a la boca del cavall. Un dia vaig topar amb un veterinari que em va obrir els ulls del que suposava tot allò pels cavalls i vaig decidir, junt amb un grup de companyes, canviar la vida del Dorello. No va ser fàcil ni per mi ni per ell però estic molt contenta d'haver-ho fet, ja que ha estat un avenç en qualitat de vida pel meu cavall. -
La separació dels meus pares
Tot i que pocs dies abans havia notat que entre el mau pare i la meva mare hi havia alguna cosa que no anava bé, que es separessin em va sobtar, ja que sempre els havia vist com una parella de les que duraria tota la vida. Els primers dies van ser difícils però tenir el cap distret amb la Selectivitat em va ajudar. Al cap d'un parell de setmanes, després de parlar-ho amb ells i amb les meves amigues diferents vegades, ho vaig pair i acceptar de manera molt natural. -
Marxem al festival de teatre d'Avinyó!
El meu primer viatge sola -sense ni el meu pare ni la meva mare- amb la Sara. I per rematar-ho al festival de teatre d'Avinyó, un poblet al sud-oest de França. Aquell viatge em va despertar la meva part més artística i creativa, em va inspirar. Recordo els carrerons plens de gent tocant i ballant, les paradetes d'artesanía que hi havia per tot arreu, les obres de teatre que hi havia a cada cantonada, la gent de totes parts del món compartint i gaudint juntes... -
El meu primer Rototom
El primer festival de música al que anava sense el meus pares i ni més ni menys que el Rototom. Un dels festivals internacionals de música i cultura reggae més important del moment. Era mitjans d'agost i, després de força insistència, unes amigues meves em van convèncer per anar-hi i al cap de dos dies agafàvem el cotxe. Només arribar vaig enamorar-me del lloc, de la gent, de l'ambient que s'hi respirava... A partir de llavors s'ha convertit en una mena de ritual que faig cada estiu. -
Començo el CFGS d'Educació Infantil
Després de prendre'm un any per mi -per treure'm el carnet de cotxe, per estudiar anglés, per treballar, per relaxar-me i decidir el meu futur sense pressions...- començo el Cicle Formatiu de Grau Superior d'Educació Infantil al Col·legi Santa Teresa de Jesús de Vilanova. D'aquets dos anys m'enduc aprenentatges de cara al treball en equip, una bona tasca personal d'autogestió de les emocions i l'amistat de la Lara -que ha sigut el gran regal que m'ha donat aquest cicle-. -
Molt més que un curs de monitora de lleure...
El curs de monitora de lleureem va aportar molt més que el simple títol, va ser com una porta a un nou món que m'ha captivat. Quan vaig fer-lo estava fent el CFGS d'Educació Infantil i no sabia que fer al acabar-lo. Aquest curs em va donar la possibilitat de conèixer el món de l'educació social i, sobretot, de l'esplai. Així, el juliol següent vaig fer de monitora del Drac Màgic i el curs 2015-2016 vaig entrar com a monitora d'un grup. -
El concert de l'Adele
Poder anar a un concert de l'Adele a escoltar-la i veire-la, per mi va ser un somni fet realitat. Des de que la vaig sentir per primer cop em va emcionar i l'he seguit des de llavors, d'ençà que va treure el seu primer "single" quan encara estudiava. He seguit moltes entrevistes i vídeos d'ella i m'agrada molt com a cantant però més com a persona, ja que té molta personalitat i sempre defensa i parla d'allò amb el que creu. -
La porta a una nova etapa
Fa tot just dos anys, i després de pensar’m-ho força pel compromís que això suposava, em decidia a ser cuinera de les colònies d’estiu del Drac Màgic sabent que aquest fet m’obriria les portes a ser monitora el següent curs. I així va ser. Recordo aquelles colònies amb molta tendresa, vaig trobat el meu lloc. No en sabia el com ni el perquè però l’últim dia d’aquella estada tenia un sentiment dins l’estómac que encara ara no sé explicar. Aquells deu dies d’estiu em van canviar la vida. -
L'inici més dolç
Després d'un any d'haver-nos conegut, jo i la Judit vam començar la meva primera i única relació de parella. Fins llavors havia conegut a diversos nois i noies però mai m'havia acabat d'interessar-me o agradar-me ningú més enllà d'això. En el cas de la Judit, però, va anar diferent. Va ser tot molt fàcil però molt apassionant alhora. Sense gairebé adonar-nos vam passar de l'amistat a l'enamorament en questió d'un parell de mesos. El que més valoro d'aquesta relació és la confiança que teniem. -
El viatge a Irlanda
Un dia del mes de setembre anterior, després de pensar-ho durant gairebé un any, vam comprar un vol d'anada i tornada al lloc més barat que vam torbar, Irlanda. I quin encert! Vam visitar les ciutats més grans i els seus museus, pobles més petitets, remar veure llacs enormes i fins i tot vam passejar amb bici per parcs naturals inacabables... Va ser una aventura que ens va servir per conèixer-nos millor i ens va obrir portes a llocs increibles. -
La mort del Coco...
El Coco va morir de pancreatitis, una malaltia al pàncrees força dolorosa. Encara recordo l'últim cop que el vaig veure, estava tan preciós com sempre però dins d'una gàbia al veterinari. Tremolava de por i tenia tubs per tot arreu, sabia que alguna cosa no anava bé. Jo volia transmetre-li molta força i alegria però no podia parar de plorar. Va ser un moment molt dur i els dies següents també, a casa faltava aquella energia que només ell desprenia. -
Ja són aquí el Ros i el També!
Ja des d'abans que morís el Coco haviem decidit que no tindríem cap altre gos gran quan morís perquè no era compatible ni còmode per les vides que portem tant jo com la meva mare. Tot i això, mai haviem descartat tenir un gat i és per això que ben aviat, quan vam tenir l'oportunitat, vam quedar-nos-en dos. El Ros i el També, dos germans amb caràcters gairabé oposats que ens alegren els dies. -
Marxo a Eivissa amb la Judit
Volíem que fos un viatge per descansar i agafar forces i així va ser. Ens esperava un estiu carregat d'aventures i feina i fer una parada per tornar a agafar aire ens va venir molt bé. Com sempre, anar amb ella de viatge era molt divertit i diferent. La complicitat i la confiança que teníem ens va fer les coses molt fàcils, tot i els entrebancs. Ens agradava molt perdre'ns i haver d'improvisar i així va ser tot el cap de setmana. -
Viladrau serà sempre nostre!
Aquest estiu passsat, a l'agost, vaig anar a unes colònies formatives de 14 dies al poble de Viladrau, a Mas Pujolar. Allà hi vivíem 25 futures directroes de lleure i 25 futures monitores de lleure de tota Catalunya amb formadors i formadores que anaven i veníen. Va ser una experiència inoblidable, es va crear una bombolla atemporal col·lectiva preciosa Sortir d’aquesta bombolla i tornar a la realitat, però, no és fàcil sinó força dur però aprens que la vida és això i t’arrisques a viure-la. -
Comença l'aventura universitària
Tot i que no totalment convençuda -per variar-, començo Educació Social a la Universitat de Barcelona amb ganes i curiositat per saber on hem portaran aquests quatre anys que ara s'inicien. Anar-hi amb la Lara se'ns dubte em fa estar molt més motivada, ja que gràcies al Cicle Superior, s'ha convertit en una persona molt important pel meu dia a dia i estic molt contenta de poder compartir aquesta experiència amb ella.
