El segle XIX a Espanya timeline.

Va ser rei d'Espanya entre 1788 i 1808, un regnat marcat per la passivitat política i la influència de la seva esposa, Maria Lluïsa de Parma, i del primer ministre Manuel Godoy. Durant el seu regnat Espanya va entrar en conflictes amb el Regne Unit i va establir aliances amb la França revolucionària, cosa que va fer que la seva monarquia fos vista com a feble. La seva falta de lideratge va culminar amb la invasió napoleònica d'Espanya el 1808.

Va ser un acord entre Napoleó Bonaparte i Carles IV d'Espanya, que permetia el pas de tropes franceses per Espanya per envair Portugal. Aquest tractat va augmentar la influència francesa a Espanya, provocant tensions internes que van conduir a la crisi de la monarquia i, finalment, a la Guerra d'Independència Espanyola.

Va ser el conflicte entre Espanya i França després de la invasió francesa per part de Napoleó. Els espanyols, amb el suport de les guerrilles i els britànics, van lluitar per expulsar els francesos i restaurar la sobirania. La guerra va acabar amb la derrota de Napoleó i l'expulsió de les tropes franceses.

Van jugar un paper clau en la creació de la Constitució de 1812, que establia un sistema constitucional i representatiu, limitant els poders del monarca i promovent drets com la llibertat i la igualtat. Aquestes Corts van ser una resposta a la invasió francesa i la caiguda del govern borbònic, i van contribuir al naixement de l'estat modern espanyol.

Ferran VII, va acabar al tron d'Espanya el 1814 després de la Guerra d'Independència, va imposar un règim absolutista que va rebutjar la Constitució de 1812, redactada per les Corts de Cadis. El 1820, un aixecament militar liderat pel tinent coronel Rafael de Riego va obligar Ferran VII a restituir la Constitució i va donar lloc al Trienni Liberal (1820-1823), França, va intervenir militarment l'any 1823, restaurat Ferran VII en un règim absolutista i reprimit els liberals.

La Pragmàtica Sanció de 1830 va ser un decret creat per Ferran VII amb l'objectiu de derogar la Llei Salica i permetre que la seva filla, Isabel II, fos la seva hereva, en lloc del seu germà Carles. Aquesta llei havia exclòs a les dones de la successió al tron, i la Pragmàtica Sanció va ser una mesura per assegurar la continuïtat de la dinastia borbònica a través d'Isabel. Aquesta decisió va desencadenar el conflicte conegut com la Primera Guerra Carlina.

Van ser conflictes bèl·lics entre els carlistes, que volien la successió al tron de Carles (germà de Ferran) i un model absolutista, i els isabelins, que volien a Isabel II (filla de Ferran) i la monarquia liberal. Van començar després de la mort de Ferran VII. Hi va haver tres guerres: la Primera Guerra Carlina, va acabar amb la derrota dels carlistes; la Segona Guerra Carlina va ser una revolta més petita, i la Tercera Guerra Carlina, que va finalitzar amb la victòria definitiva dels isabelins

Va ser reina d'Espanya des de 1833 fins a 1868. El seu regnat va estar marcat per la polarització política entre liberals i absolutistes, amb les Guerres Carlines i les tensions internes a la cort. Va exercir com a regent fins a 1843, quan va arribar a la majoria d'edat. Malgrat algunes reformes liberals, la seva monarquia va veure diversos canvis de govern i guerres internes. Va ser finalment desterrada després de la Revolució de 1868, que va acabar amb la seva abdicació.

Va ser un líder militar i polític espanyol que va jugar un paper clau durant la Regència d'Isabel II. Va liderar els liberals progressistes i va ser una figura important en la Primera Guerra Carlina, destacant-se en la victòria de Luchana. Va exercir com a regent, fins que va ser desplaçat per la regència de la Reina Isabel II, la qual va establir un règim més moderat. La seva figura és controvertida, amb una gran influència política però també amb crítiques.

Va ser un polític i reformista espanyol que va jugar un paper destacat durant el regnat d'Isabel II. Va ser ministre d'Hisenda i va dur a terme una reforma econòmica coneguda com la Desamortització de Mendizábal, que va consistir en la venda de terres eclesiàstiques per alleujar el deute públic i promoure la modernització. Aquesta reforma va tenir un gran impacte en l'estructura social i econòmica d'Espanya, però també va generar oposició entre els conservadors i l'Església.

La crisi econòmica de 1867 a Espanya va ser causada per la fallida de diverses institucions financeres, la caiguda de la borsa i una profunda recessió industrial. La falta d'inversions i la caiguda de la producció agrícola van agreujar la situació. Aquesta crisi va augmentar el dèficit públic i va generar tensions socials, amb molts sectors afectats pel creixement de l'atur i la pobresa. La falta d'un sistema financer estable va dificultar la recuperació econòmica immediata.

La Revolució Gloriosa de 1868 va ser un aixecament militar i popular contra Isabel II, a causa de la seva política autoritària i la corrupció del seu govern. Els militars i els liberals van derrocar la reina, que va marxar a l'exili a França. Això va portar a la instauració d'un govern provisional que va abolir la monarquia, creant un clima d'incertesa política. Es va convocar una nova Constitució, amb l'objectiu de trobar un sistema polític més estable.

Amadeu de Savoia va ser escollit rei d'Espanya el 1870 després de la Revolució Gloriosa, però el seu regnat es va caracteritzar per la manca de suport popular i la inestabilitat política. Malgrat els seus intents de modernitzar Espanya, va afrontar l'oposició dels republicans, carlistes i una crisi econòmica. La seva monarquia va ser vista com a imposada per forces estrangeres, i va abdicat el 1873, amb el país immers en una crisi política que va portar a la proclamació de la Primera República.

La Primera República Espanyola es va proclamar l'11 de febrer de 1873 després de l'abdicació d'Amadeu I. Va ser un període de gran inestabilitat política, amb quatre presidents en menys d'un any. Els conflictes interns, com la guerra carlista i la revolta de Cuba, van debilitar el règim. Els republicans no van aconseguir unificar les seves posicions, i la falta de suport popular va afavorir la restauració monàrquica, quan Alfons XII va ser proclamat rei el desembre de 1874.

Alfons XII va ser proclamat rei d'Espanya el 29 de desembre de 1874, després de la restauració de la monarquia borbònica. Va posar fi a la Primera República i va iniciar una nova etapa de consolidació política durant la Restauració. Va instaurar un sistema bipartidista amb els conservadors i liberals alternant-se al poder mitjançant el "turno pacífico", que garantís l'estabilitat política. El seu regnat va coincidir amb una relativa pau social i una lleugera millora econòmica.

La Constitució va ser promulgada durant el regnat d'Alfons XII i va establir una monarquia constitucional. Garantia drets individuals i establia un sistema parlamentari amb un monarca com a figura central. Tot i la seva aparença liberal, el sistema polític de la Restauració va ser marcat per l'autoritarisme i la manipulació electoral. Va establir un sistema de partits basat en el bipartidisme, amb el Partit Conservador i el Liberal alternant-se al poder per mitjà de la "comissió de turnos".

El bipartidisme establert a Espanya després de 1876 es va caracteritzar per l'alternança de poder entre el Partit Conservador i el Partit Liberal. Aquest sistema es basava en una manipulació electoral coneguda on els dos grans partits es repartien el poder per evitar qualsevol conflicte. Tot i la seva estabilitat aparent, el sistema estava marcat per la corrupció, el clientelisme i la manca d'autèntica democràcia, amb un sufragi limitat i una gran influència de l'exèrcit i l'oligarquia.

Van ser la principal oposició als conservadors durant la Restauració borbònica. Defensaven els drets individuals, la llibertat de premsa i la democràcia parlamentària. Els liberals promouen la modernització del sistema polític i la separació de poders, així com la reforma de l'Estat. Encara que competien amb els conservadors per accedir al poder, en molts casos van acceptar el sistema de "turno pacífico", alternant-se al govern amb els conservadors.

Antonio Cánovas del Castillo va ser un dels figures més influents de la Restauració borbònica, dissenyant el sistema polític que va permetre la instauració de la monarquia d'Alfons XIII. Va ser arquitecte del "turno pacífico", que assegurava l'alternança de poder entre liberals i conservadors per evitar l'instabilitat política. Va defensar els valors conservadors, incloent la centralització de l'Estat, l'ordre social i la protecció dels interessos tradicionals com l'Església i la monarquia.

Va ser una figura clau del liberalisme espanyol durant la Restauració borbònica. Líder del Partit Liberal, va defensar un sistema parlamentari més democràtic i obert. Sagasta va ser en diverses ocasions president del Consell de Ministres i va destacar per la seva flexibilitat política, negociant acords amb els conservadors per garantir la pau i la governabilitat. També va promoure reformes socials i econòmiques per modernitzar Espanya, tot mantenint la monarquia com a institució central.

Van ser els protagonistes de la restauració borbònica el 1876, amb l'objectiu de recuperar l'ordre després de la crisi política de la Primera República. El seu projecte es va basar en la consolidació del sistema monàrquic, la preservació de l'autoritat de l'Estat i la protecció dels interessos de l'aristocràcia i l'alta burgesia. Amb la política del "turno pacífico", alternaven el poder amb els liberals per mantenir una aparença de govern estable i evitar els conflictes.

Va ser un conflicte determinant per a l'Imperi espanyol, enfrontant Espanya contra els Estats Units. Cuba buscava la seva independència, i l'esclat de la guerra es va accelerar per l'explosió del vaixell nord-americà Maine al port de La Habana. La derrota espanyola va culminar amb la signatura del Tractat de París, pel qual Espanya va perdre Cuba, Filipines i Puerto Rico. Aquestes pèrdues van marcar el final de l'imperialisme colonial d'Espanya i el naixement d'una nova era política.