-
Platò
Té una concepció positiva dels vells. Pensa que és l’etapa en que l’esser humà
assoleix les més òptimes virtuts morals: prudència, saviesa, discrecció, bon judici. -
Aristòtil
Té una concepció negativa de la vellesa. És una etapa de debilitat, inutilitat
per la vida social, és mereixedora de compassió. -
El primer tractat filosòfic sobre la vellesa és el de Ciceró
En aquest hi
ha un elogi de la vellesa, i descarta la compassió, sinó que mereix respecte i veneració. -
En el període medieval Sant Agustí
entén el vell com a model
de dignitat i saviesa i per tant com a guía d’ensenyament. En canvi S Tomàs d’Aquino
(Aristotèlic) subratlla l'egoisme solitari i la decadencia física i moral del vell. -
Renaixement
Pel que fa el Renaixement, hi ha una aversió a tot allò que és vell i caduc, la vellesa
com a pas cap a la mort -
Barroc
En el Barroc això canvia i s’entén com un període on l’ésser humà mostra les seves
virtuts, lliure de les passions i els vicis dels joves, fent així un camí que el porti a una
bona mort -
SCHOPENHAUER
Per ell l’avorriment i la malaltia no són
símptomes de vellesa. -
XX
Al s XX la balança s’ha anat inclinant amb el temps cap a una actitud mental més
conciliadora, per tal d’existir i ocupar un espai en la vida social.