-
Period: 700 BCE to 400
Filosofia antiga
La filosofia va néixer a les colònies gregues de l’Àsia Menor i d’Itàlia. -
Period: 700 BCE to 500 BCE
Etapa naturalística
Els primers filòsofs es preguntaven sobre l’origen i la causa de les coses. Els primers filòsofs van ser Tales, Anaximandre, Empèdocles, Pitàgores, Heràclit i Parmènides. -
Period: 500 BCE to 400 BCE
Etapa humanística
Apareixen els sofistes i Sòcrates que es centraven en la veritat i en la paraula en la política. -
Period: 400 BCE to 300 BCE
Plató i Aristòtil
Plató va formular la teoria de les idees en què deia que existeixen dos mons: el món de les idees (que és immaterial i etern) i el món físic (en què tot és material i pot canviar i és una còpia del món de les idees). Aristòtil defensava l’existència de veritats objectives. -
Period: 300 BCE to 100 BCE
Etapa hel·lenística
Després de la mort d’Alexandre el Gran s’inicia l’etapa hel·lenística. El pas de la polis a l’Imperi va donar lloc a noves escoles: estoïcisme, epicureisme i escepticisme, que es centraven principalment en com hem de viure per ser feliços. -
Period: 100 to 600
Escola patrística
La primera escola d’aquesta època s’anomena patrística. Sant Agustí tracta de relacionar la raó i la fe, tracta temes com la il·luminació i l’amor com a via de coneixement, el lliure albir, el concepte de temps…
El bisbe d’Hipona va dir que era necessari creure per a entendre. -
Period: 400 to 1400
Filosofia medieval
Quan va caure l’Imperi Romà i es va consolidar el cristianisme com a religió oficial, es va començar a utilitzar la filosofia per donar explicació racional als ensenyaments de les Sagrades Escriptures, considerades veritats absolutes. -
Period: 1100 to 1300
Escolàstica
A partir del segle XII les idees d’Aristòtil es reintrodueixen a Europa i sorgeix un moviment anomenat escolàstica. Els seus màxims representants van ser sant Tomàs d’Aquino i Duns Escot.
Sant Tomàs d’Aquino va presentar cinc vies per argumentar racionalment l’existència de Déu. -
Period: 1300 to 1400
Nominalisme
El frare franciscà Guillem d’Occam va dir que els conceptes genèrics no existeixen sinó que el que existeixen són les persones particulars i els noms d’aquests conceptes són maneres de referir-nos a aquests objectes. -
Period: 1400 to
Renaixement
Va ser un moviment inspirat en els clàssics grecs i llatins. Tot i que hi continua havent una visió cristiana del món sorgeix l’humanisme, en què l’home és el centre de tot.
Van aparèixer importants científics com Copèrnic, Kepler i Galileu i els principals filòsofs van ser Nicolau de Cusa, Marsilio Ficino, Pico della Mirandola, Giordano Bruno, Erasme de Rotterdam, Tomàs Moro i Francis Bacon. Va sorgir el gènere de la utopia. -
Period: to
Filosofia moderna
El modernisme estudia els límits de la raó humana. Van sorgir dues escoles: la racionalista i l'empírica. -
Period: to
Racionalisme
Els personatges més importants foren Descartes, Malebranche, Spinoza i Leibniz. El racionalisme defensava que la raó és l’única manera d’assolir el coneixement perquè els sentits són insuficients o enganyosos. Volien portar la filosofia més enllà i convertir-la en una ciència exacta com les matemàtiques. -
Empirisme
Els personatges més importants van ser Hobbes, Locke, Berkeley i Hume. L’empirisme s’oposava al racionalisme perquè defensaven que la raó havia de tenir en compte els sentits perquè aquests et garanteixen que el coneixement és veritable. -
Il·lustració
Diderot i D’Alembert van escriure la primera enciclopèdia moderna, en què hi van col·laborar Voltaire, Rousseau i Montesquieu. La seva intenció era fomentar la llibertat de pensament perquè trencava amb les creences tradicionals.
La il·lustració reclama la llibertat de l’home. -
Romanticisme
El romanticisme alemany representat per Goethe suposarà una exaltació de la llibertat i el sentiment davant la il·lustració. Fichte, Schelling i Hegel van ser els filòsofs més importants de l’idealisme alemany i les revolucions liberals del segle XIX s’inspiren en aquest moviment. -
Period: to
Filosofia contemporània
La filosofia contemporània té un tarannà crític i una actitud de denúncia i sospita. Aquesta actitud és característica en els corrents filosòfics del segle XIX: marxisme, psicoanàlisi freudiana o l’irracionalisme de Nietzsche. -
Fenomenologia
(Edmund Husserl i Max Scheler)
Situaven el subjecte al centre del coneixement i consideraven que la filosofia és capaç de fer una anàlisi i reflexió complexa per explicar els fenòmens. -
Neopositivisme i filosofia analítica
(Bertrand Russell i Ludwig Wittgenstein)
Deien que la filosofia havia d’analitzar i aclarir el llenguatge perquè molts problemes filosòfics són la causats per la seva mala interpretació. -
Existencialisme
(Martin Heidegger i Jean-Paul Sartre)
Creien que l’ésser humà era lliure i estava desemparat i que la seva existència només tindrà el sentit que ell li doni. -
Personalisme
(Emmanuel Mounier i Jacques Maritain)
Reconeixien el valor i la dignitat de la persona com a principi fonamental amb una inspiració cristiana. -
Estructuralisme
(Claude Lévi-Strauss, Louis Althusser i Michel Foucault)
Es basa en el convenciment que la cultura, el llenguatge, la història, etc., formen sistemes que s’han d’estudiar analitzant-ne l’estructura. -
Hermenèutica
(Hans-Georg Gadamer i Paul Ricoeur)
Reivindica que els esdeveniments i els àmbits d’allò humà no es pot conèixer mitjançant una descripció objectiva, sinó que requereixen una comprensió i interpretació subjectives. -
Escola de Frankfurt
(Max Horkheimer, Theodor Adorn i Jürgen Habermas)
Proposen una crítica a la tècnica, la ciència, el consumisme, la cultura massificada…, és a dir a tot allò que contribueix a deshumanitzar la societat.