Enzo Ferrari timeline.

Enzo Ferrari va néixer el 18 de febrer de 1898 a Mòdena, encara que el seu certificat parla del dia 20,I va créixer a la vall del Po, al nord d'Itàlia. El pare d'Enzo, Alfredo Ferrari, treballava en una empresa d'estructures metàl·liques. Alfredo desitjava que els seus fills Enzo i Dino Ferrari es dediquessin a continuar amb el negoci familiar, però Enzo afirmava que volia ser periodista o cantant d'òpera.

El 1908 Alfredo Ferrari va portar els seus dos fills a veure una carrera de cotxes a prop de Mòdena. Enzo va tenir l'oportunitat de veure en carrera Vincenzo Lancia. Des d'aquest moment, la seva vida quedaria marcada per les curses d'automòbils. Alfredo va enviar els seus dos fills a una escola d'enginyeria mecànica.

Dino seria enviat al capdavant a la Primera Guerra Mundial on va morir. Alfredo Ferrari va morir el 1916, de manera que l'empresa familiar va fer fallida gairebé immediatament.
Enzo Ferrari va quedar pràcticament sol, el 1917 va ser reclutat per l'exèrcit. Va intentar demostrar els seus dots com a mecànic, on no el van tenir en compte.
Als 20 anys Enzo va acabar el seu servei a l'exèrcit, però es va trobar amb una Itàlia de postguerra totalment en crisi.

Un any després, va aconseguir aconseguir feina en una empresa de fabricants de cotxes anomenada CMN, a Milà. Aquí Ferrari va comprar un Alfa Romeo usat per competir en carreres, cridant l'atenció dels directius d'Alfa Romeo, que el van convidar a treballar a la marca i competir amb els seus cotxes de carreres. Enzo va competir en petites carreres del 1920 al 1924, però els seus resultats van ser dolents. Ferrari va demanar a Alfa Romeo que li permetés convertir-se en un venedor de la marca.

En l'activitat que duïa a terme per Alfa Romeo Enzo va coneixer a Laura Dominica Garello amb qui posteriorment es casaria i formaria una família

Alfa Romeo tenia pensat competir amb un cotxe anomenat P1 al Gran Premi d'Itàlia celebrat al circuit de Monza. Ferrari, juntament amb diversos mecànics que va aconseguir convèncer perquè deixessin la Fiat i comencessin a treballar amb ell, arriba a Monza un dia abans de la cursa. Ugo Sivocci va ser el pilot escollit, però a la volta de reconeixement se surt del circuit i mor. Ferrari pateix una forta crisi emocional.

'Cavall Desenfrenat'
Tot va sorgir arran que el juny del 1923 Enzo Ferrari va guanyar una carrera al circuit de Savio (Ravenna). Allí va conèixer la Comtessa Paolina, mare del Comte Francesco Baracca; aquest últim va ser un heroi nacional a l'aviació de la Primera Guerra Mundial i pintava un cavall enfurismat al lateral dels seus avions. La comtessa va demanar expressament a Enzo que pintés el cavall als seus cotxes i la resta és història.

El P1 havia fracassat, Ferrari necessitava redissenyar-lo pel que van aconseguir portar de Fiat l'enginyer Vittorio Jano, un geni de la mecànica. Junts redissenyen el P1 i el bategen P2. Al volant posen Antonio Ascari. El P2 guanya la carrera, aconsegueix el rècord de la volta i la velocitat més alta a pista. Ferrari llavors proposa a Alfa Romeo que ho deixi a càrrec de les activitats de competició de la companyia, cosa accepten. L'1 de desembre de 1929, es va fundar la Scuderia Ferrari.

Tot i els seus èxits professionals la seva vida familiar no era res bona, la seva mare i la seva dona Laura es detestaven mútuament. El 1932 Laura dóna a llum el seu primer fill Dino Ferrari, però immediatament el nen és diagnosticat amb distròfia muscular. Enzo va intentar aturar la malaltia amb diferents dietes i amb diverses medicines importades de diversos països.Va morir al 1956 als seus 24 anys. Des d'aleshores Enzo visitava cada matí la tomba del primer fill abans d'anar a treballar.

Al 1939 Alfa Romeo trenca llaços amb la Scuderia d'Enzo, per la qual cosa aquest es veu obligat a treballar amb el govern feixista, per sobreviure financerament.
Així al 1940 neix Auto Avio Costruzioni Ferrari que treballava amb la companyia nacional d'aviació a Roma, per a Piaggio i per a RIV. Al 1943 durant la II Guerra Mundial, la fàbrica Ferrari es trasllada de a Maranello per ordre del govern, per protegir-la dels bombardejos. Al 1946 va començar el disseny i fabricació del primer Ferrari.

En els seus constants viatges a Maranello coneixeria a Lina Lardi una secretària amb què tindria un romanç als 46 anys. Amb ella va tenir el seu segon fill, Piero, que actualment és vicepresident de la marca de cotxes fundada pel seu pare.

Al 1947 Enzo i el públic estan a punt per tornar a les carreres. Aquest any Enzo acaba el desenvolupament del Ferrari 125 amb motor de litre i mig. La primera carrera en què un Ferrari competiria seria a Piacenza, Itàlia. Les expectatives de Ferrari per ell com per la premsa. A la carrera, a només 3 voltes del final i amb el Ferrari al primer es trenca la bomba de combustible. Enzo com un gran fracàs. Enzo des d'aquest moment no va tornar a assistir mai a una carrera en què un Ferrari competís.

Enzo va començar el desenvolupament de diversos vehicles sense precedents, de velocitats mai abans vistes. Ferrari va començar a guanyar gairebé totes les competicions, però els costos de les carreres eren enormes i a Ferrari se li acabaven els diners. Per això, malgrat la total falta d'interès en la idea, Ferrari comença a vendre versions de turismes dels seus cotxes.

Al 1957 a la celebració de la Mille Miglia, hi participaven 5 Ferrari entre més de 250 participants.Hi havia més de 10 milions de persones de públic. Per l'extensió era impossible controlar tot el públic. El Ferrari més potent, el 335 de 4,1 litres pilotat per Alfonso de Portago, va perdre el control i més de 15 persones van morir, inclòs,el pilot, i moltes més van quedar ferides. Enzo Ferrari va ser acusat d'homicidi sense premeditació. Quatre anys després es van retirar els càrrecs.

El 1961 Ford es decideix a competir amb Ferrari, obtenint resultats diversos. Ferrari va començar a perdre i el cost de mantenir la Scuderia augmentava. Tot i la venda de turismes els diners s'esgotaven. El 1967 la Scuderia Ferrari estava a la vora de la fallida. Aleshores es va acostar Fiat per ajuda econòmica. L'acord amb Fiat contemplava que Enzo s'encarregaria dels automòbils de carrera i Fiat fabricaria els turismes de Ferrari. Al 1988 el Grup Fiat es convertiria en l'accionista majoritari.

Les 24 Hores de Le Mans de 1966 van ser el 34è Gran Premi de Resistència i es van dur a terme els dies 18 i 19 de juny de 1966.També va ser la setena prova de la temporada del Campionat Mundial d'Automòbils Esportius de 1966. Va ser la primera victòria general a Le Mans per al Ford GT40, així com la primera victòria general per a un constructor nord-americà.

Les llavors de Fiorano es remunten a la dècada de 1960, quan un perspicaç Enzo Ferrari va adquirir una petita parcel·la de terreny agrícola al costat de la fàbrica. Fer proves a la via pública i al proper Autòdrom de Mòdena ja era incompatible amb el creixent secretisme al món de l'automobilisme contemporani.
El 1972 van començar les obres i un circuit en forma de vuit va emergir gradualment, tan a prop dels tallers que els automòbils de Fórmula 1 podien desplaçar-se fins allà.

S'encarregava personalment d'escollir els pilots que correrien per a la seva escuderia. Una de les eleccions més memorables es va donar el 1977, quan les relacions amb Niki Lauda estaven en el seu pitjor moment. Ferrari buscava amb urgència un reemplaçament, i Enzo es va decidir pel desconegut Gilles Villeneuve, que encara que mai no guanyaria un campionat del món, es convertiria en el pilot favorit d'Enzo i en un dels pilots més recordats de la Fórmula 1 degut al seu estil de pilotatge.

Enzo Ferrari va passar una vida reservada i poques vegades va concedir entrevistes. Poques vegades va deixar Mòdena i Maranello i mai va anar a cap Gran Premi fora d'Itàlia després de la dècada de 1950. Se'l veia habitualment als Grans Premis de Monza. El seu darrer viatge conegut a l'estranger va ser l'any 1982 quan va anar a París per negociar un compromís entre les parts en conflicte FISA i FOCA. Mai va volar en un avió i mai va posar els peus en un ascensor.

La vida d'Enzo Ferrari va arribar al final el 14 d'agost del 1988, a causa d'una fallada renal, en companyia de la família. La seva mort es va registrar el 16 d'agost per desig exprés, ja que la seva partida de naixement es certificava amb dos dies de retard.
Enzo deia que era un error anomenar-lo triomfador: “he perdut tot a la meva vida: la meva dona Laura, el meu fill Dino, la primera fàbrica, la meva joventut, la bona vista, la passió per les dones i moltes carreres i cotxes”.