-
624 BCE
Tales de Milet
Considerat el primer filòsof de la història occidental, Tales va proposar que el principi de totes les coses, era l’aigua. Tales pertanyia a la ciutat de Milet, una ciutat portuària de l’Àsia Menor (actual Turquia) amb molta activitat comercial. També és reconegut per haver introduït l’ús de la geometria en la mesura dels espais, anticipant les bases de les ciències físiques. -
Period: 600 BCE to 300
Filosofia antiga
-
570 BCE
Pitàgores
Va ser el fundador del pitagorisme, una escola filosòfica que combinava matemàtica, filosofia i religió. Pitàgores creia que els nombres eren l’essència de totes les coses i que la realitat estava estructurada d'acord amb patrons matemàtics. Va proposar la teoria de l’harmonia de les esferes, que defensa que els cossos celestes produeixen una harmonia audible en els seus moviments. La seva concepció del món va influenciar els posteriors desenvolupaments de la música, la matemàtica i la física. -
535 BCE
Heràclit
Va ser conegut com el “filòsof de l’esdevenir” per la seva idea que tot està en constant canvi, sintetitzada en la famosa frase “tot flueix” (panta rhei). Heràclit va proposar que el foc era l’element primordial de l’univers, un símbol del canvi i la transformació. A més de la seva metafísica de la impermanència, va desenvolupar una concepció dialèctica de la realitat on els oposats es complementen, com la guerra i la pau o el dia i la nit. -
515 BCE
Parmènides
Considerat el fundador de l’ontologia, va defensar que la realitat és immutable, eterna i una. A Sobre la naturalesa, Parmènides argumenta que el canvi és una il·lusió dels sentits, ja que només l’ésser existeix realment. -
485 BCE
Protàgores
Un dels principals sofistes, Protàgores va introduir el relativisme amb l’afirmació que “l’home és la mesura de totes les coses”. Defensava que el coneixement és relatiu a cada individu i circumstància. Els seus ensenyaments es basaven en la retòrica i la capacitat de persuadir, la qual cosa va portar a un enfrontament amb Sòcrates i amb aquells que creien en veritats absolutes. La seva obra més destacada és Sobre la veritat, tot i que gran part s'ha perdut. -
485 BCE
Gòrgies
Va ser un sofista famós per la seva oratòria i escepticisme radical. En el seu “Elogi d'Helena”, Gòrgies defensa la capacitat de l’oratòria per canviar la percepció i influir en les emocions. La seva visió es resumeix en la famosa paradoxa: “Res no existeix; si alguna cosa existís, no la podríem conèixer; i si la coneguéssim, no la podríem comunicar”. Va contribuir al desenvolupament de la retòrica i va influir en el pensament escepticisme posterior. -
470 BCE
Sòcrates
Considerat un dels pares de la filosofia occidental, Sòcrates va defensar que la filosofia havia de centrar-se en l'ètica i la virtut. Conegut pel seu mètode de qüestionament, el mètode socràtic, Sòcrates desafiava constantment les idees acceptades de la seva època, posant a prova les creences dels seus interlocutors per portar-los a una major comprensió de la veritat. Els seus diàlegs exploren temes com la justícia, el bé i el coneixement. Va ser condemnat a mort. -
427 BCE
Plató
Fundador de l'Acadèmia d’Atenes i va crear una filosofia dualista que separa el món sensible del món intel·ligible o de les Idees. Plató explora la justícia i proposa un model de govern ideal basat en la filosofia. Va desenvolupar el concepte de “món de les idees”, on es troben els arquetips de totes les coses. A més, a “El Banquet”, explora l'amor, i a “El Fedó”, la immortalitat de l’ànima. La seva obra va tenir una influència fonamental en la filosofia occidental i el pensament religiós. -
384 BCE
Aristòtil
Va fundar el Liceu i va desenvolupar una filosofia sistemàtica que cobreix des de la metafísica fins a l’ètica, la biologia i la lògica. A Ètica, Aristòtil defineix la virtut com a mitjana entre extrems, i a Metafísica, explora les causes i els principis fonamentals de la realitat. També va defensar una concepció teleològica de l’univers, on tot té una finalitat natural. La seva influència es va mantenir fins al Renaixement i és considerada una de les més grans de tota la filosofia. -
341 BCE
Epicur
Va fundar una escola centrada en la recerca de la felicitat a través de la satisfacció de desitjos simples i naturals i l’eliminació de les pors irracionals. A “Carta a Meneceu”, Epicur explica la seva filosofia sobre la recerca de la felicitat mitjançant l’absència de dolor (ataràxia) i la moderació. Va rebutjar la creença en déus que intervenen en la vida humana, considerant que la filosofia ha de ser una guia per assolir la serenitat i el plaer moderat. -
4 BCE
Sèneca
Filòsof i dramaturg romà, va influenciar l’estoïcisme romà amb la seva obra De la constància del savi, on argumenta que el savi és immune als danys externs. A “De la ira”, ensenya la importància de controlar les emocions negatives per aconseguir la tranquil·litat. La seva ètica proposa l'autocontrol i la indiferència davant les circumstàncies externes. Tot i el seu poder com a conseller de Neró, va ser condemnat a suïcidi pel mateix emperador. -
Period: 301 to 1400
Filosofia Medieval
-
354
Agustí d'Hipona
Considerat el més gran pensador del cristianisme primerenc, Agustí va desenvolupar una filosofia de la història a “La ciutat de Déu”, distingint entre la ciutat terrenal i la celestial. A “Confessions”, relata la seva recerca de la veritat i la seva conversió. Creia que la veritat es revela a través de la fe en Déu i que la raó sola no pot assolir la veritat plena. Va influenciar tota la teologia cristiana i va establir la doctrina del pecat original. -
1225
Tomàs d'Aquino
El màxim representant de l’escolàstica, va escriure la “Summa Theologiae”, una obra monumental on exposa una síntesi entre la fe cristiana i la filosofia d’Aristòtil. Va establir cinc proves de l’existència de Déu basades en la raó i va defensar la compatibilitat entre la fe i la raó. La seva obra és fonamental per a la filosofia cristiana i va ser declarada doctrina oficial per l’Església catòlica. -
1287
Guillem d'Occam
Va desenvolupar el principi de la “navalla d’Occam”, segons el qual la solució més simple és la millor, una idea que va influenciar la ciència moderna. La seva filosofia nominalista defensa que només els individus són reals i que els universals són noms sense existència pròpia. Va posar en qüestió l’autoritat de l’escolàstica i va anticipar idees de l’empirisme modern. -
Period: 1401 to
Filosofia Moderna
-
Descartes
Conegut com el pare de la filosofia moderna, va defensar el dualisme entre ment i cos. A “Meditacions metafísiques”, va establir el cogito ergo sum com a veritat fonamental, i va desenvolupar una metodologia basada en el dubte radical. Descartes va defensar l'existència d'una “substància pensant” separada del cos físic. La seva obra va marcar l'inici de la filosofia moderna i va establir les bases del racionalisme. -
Locke
Considerat el pare de l’empirisme, Locke va argumentar que la ment és una “taula rasa” en la qual les experiències escriuen el coneixement. A “Assaig sobre l’enteniment humà”, va defensar que tot coneixement prové de l’experiència sensorial. Va influenciar el liberalisme polític amb el seu concepte de drets naturals, afirmant que el govern deriva el seu poder del consentiment dels governats. -
Hume
Filòsof escocès, va desenvolupar un escepticisme radical sobre el coneixement i va qüestionar la causalitat. En el seu “Tractat sobre la naturalesa humana”, Hume argumenta que la identitat personal és una il·lusió creada per la memòria i les associacions d’idees. Va influir el pensament científic i va ser precursor de l’empirisme radical. -
Kant
A “Crítica de la raó pura”, va defensar que el coneixement és un producte de l’experiència i de les estructures de la ment. Va introduir la noció d’imperatiu categòric com a base de l'ètica, afirmant que les accions han de ser universals. Kant va sintetitzar racionalisme i empirisme, i va redefinir el camp de la metafísica. -
Period: to
Filosofia Contemporània
-
Karl Marx
Fundador del marxisme, Marx va centrar-se en l’anàlisi de les relacions socials i econòmiques, desenvolupant una crítica al capitalisme a “El Capital”. Defensava que la història de la humanitat és la història de la lluita de classes i que la societat capitalista es basa en l’explotació de la classe treballadora. A “El manifest comunista” (amb Engels), va exposar la seva visió d'una societat sense classes, on els mitjans de producció estarien en mans de tots. -
Friedrich Nietzsche
Conegut per la seva crítica a la moral tradicional i a la religió cristiana, Nietzsche va afirmar que “Déu ha mort” i que caldria crear nous valors per substituir els antics. En obres com “Així parlà Zaratustra” i “Més enllà del bé i del mal”, Nietzsche va introduir conceptes com el superhome (Übermensch) i la voluntat de poder, advocant per una transformació radical de l'individu i una vida basada en la creació de valors propis. -
Sigmund Freud
El pare de la psicoanàlisi, Freud va explorar la dinàmica de la ment humana, especialment la influència de l’inconscient. En obres com “La interpretació dels somnis” i “Psicopatologia de la vida quotidiana”, va desenvolupar una teoria sobre el conflicte entre les forces inconscients i la consciència, que inclouen els conceptes de id, ego i superego. La seva obra ha influenciat profundament la psicologia, la literatura i la filosofia. -
Ortega y Gasset
Filòsof espanyol conegut per la seva obra “La rebel·lió de les masses”, on critica la cultura de masses i la pèrdua de l’individu en una societat moderna dominada per la mediocritat i el conformisme. Ortega va defensar la necessitat de trobar una missió o propòsit personal, argumentant que la societat només avançarà si els individus assoleixen la seva “autenticitat”. El seu treball ha influenciat el pensament social i polític. -
Martin Heidegger
Heidegger va desenvolupar una filosofia ontològica centrada en l'anàlisi de l'existència humana. En la seva obra principal, “Ésser i temps”, va introduir el concepte de Dasein (l’ésser-aquí) i va reflexionar sobre la temporalitat, l’angoixa i l’autenticitat. Heidegger va defensar que l’ésser humà està “llançat” en un món de significats i interpretacions, que ha d’afrontar la seva finitud i la seva pròpia existència autèntica. -
Hans-Georg Gadamer
A "Veritat i mètode", Gadamer va desenvolupar una hermenèutica filosòfica que explora la interpretació com a diàleg entre el lector i el text. Gadamer sosté que la comprensió sempre està influenciada per la història i la tradició, fet que implica que qualsevol interpretació és un procés obert de significats. La seva obra destaca la importància de la tradició com a base de la comprensió i l'enteniment humà. -
Maria Zambrano
Filòsofa espanyola que va desenvolupar una “filosofia poètica” centrada en la relació entre la raó i la intuïció. A obres com “Claredat i enteniment”, Zambrano va reflexionar sobre la mística i la introspecció, explorant la idea de la “raó poètica” com a forma de coneixement que transcendeix la racionalitat pura. La seva obra és un testimoni de la importància de l’espiritualitat i de la recerca de sentit, i ha estat reconeguda per la seva originalitat i profunditat. -
Jean-Paul Sartre
Filòsof i escriptor existencialista, Sartre va defensar la llibertat radical de l’ésser humà i la seva responsabilitat per donar sentit a la pròpia vida. A “L'ésser i el no-res”, argumenta que l’existència precedeix l’essència, i que cada persona ha de crear els seus propis valors i significats. La seva obra ha influenciat la filosofia de la llibertat, la psicologia i la literatura, i va ser una de les veus més destacades de l’existencialisme francès. -
Hannah Arendt
Filòsofa política influent, Arendt va explorar les condicions de la llibertat i la responsabilitat en el seu treball “Els orígens del totalitarisme”, on analitza el nazisme i l’estalinisme com a exemples de la pèrdua de llibertat individual. En altres obres com “La condició humana”, va abordar la importància de l’acció i del judici en el món públic. Va reflexionar sobre la naturalesa del poder i de l’autoritat i va defensar la importància de la política com a espai de pluralitat i diàleg. -
Jürgen Habermas
En la seva “Teoria de l'acció comunicativa”, Habermas proposa un ideal de raó comunicativa, en què el diàleg sincer i raonat esdevé la base d'una societat justa. Amb una perspectiva crítica sobre la racionalitat instrumental, defensa que les relacions socials es poden millorar a través de l’ètica del discurs, fent èmfasi en la participació democràtica i el consens. Ha influenciat la teoria social, l’ètica i la política contemporània.