Daniela Jiménez Escañuela - Fris cronològic de la història del teatre

Les primeres manifestacions teatrals tenen a veure amb les cerimònies que es feien en honor a Dionís. Es cantaven himnes i això va formar el cor. També feien servir màscares que tenien doble funció: el públic podria identificar més fàcilment els personatges i servien d'altaveu per als actors. Finalment, en aquesta època, les dones no tenien la possibilitat d'actuar. La tragèdia i la comèdia eren els dos gèneres més representats.

Van prendre com a referència el teatre grec, però preferien la comèdia, ja que la tragèdia era considerada gènere elitista. El teatre per als romans era una oportunitat de formació cívica i de crítica social encara que les trames eren conflictes senzills. Els autors més rellevants d'aquesta època van ser Plaute i Terenci. Les representacions teatrals romanes eren un gran espectacle i donaven molta importància al decorat. Quan va caure l'Imperi romà, el teatre va caure també.

Amb la caiguda de l'Imperi romà gairebé no hi ha producció teatral. L'església considerava que els actors eren immorals perquè no vivien d'acord amb les seves normes establertes. Les úniques representacions permeses eren les de temàtica religiosa. A mesura que va anar passant el temps les representacions van passar a fer-se al carrer. En l'àmbit profà, el desenvolupament de les actuacions teatrals les feien els joglars. Els homes es cobrien el cap amb un mocador per representar papers femenins.

Hi ha una tendència al teatre culte, en llatí, que es donava a les universitats amb l'objectiu d'ensenyar. També el teatre popular va establir les bases del teatre actual. Destaca la Commedia dell'arte italiana que era de caràcter popular. Els actors, amb màscares que només els cobrien la part superior de la cara, improvisaven els papers de personatges arquetípics. La improvisació caracteritzava aquest teatre, no hi havia assajos, però tenien un esquema de la representació (canovacci).

Es va professionalitzar la tasca dels actors, es va incloure les filles i esposes dels actors com a actrius, es van incloure monòlegs, cançons, acrobàcies i tota mena de lazzi per donar-li vida a la representació. Destaquen Molière i Shakespeare. A Espanya, els segles XVI i XVII reben el nom de Segles d'Or perquè va ser l'època de màxima esplendor de les lletres espanyoles i, en concret, va ser una època de gran èxit per al teatre.

A escena no es representaven els valors de la Il·lustració, per la qual cosa el teatre també va haver d'evolucionar. Aquest període s'anomena neoclassicisme perquè suposa una tornada als clàssics grecs i llatins. L'exageració del teatre barroc es va substituir pel respecte de les tres unitats: el temps, l'espai i l'acció havien de ser coherents, equilibrats i raonables. En aquesta època concebien l'art com un mitjà per ensenyar i fer servir l'espectacle teatral.

El gènere va aparèixer a Alemanya. El teatre romàntic no volia ensenyar sinó commoure i divertir. Tornen a barrejar la prosa i el vers, la tragèdia i la comèdia i trenquen les tres unitats neoclàssiques. Recrea ambients nocturns o sepulcrals. La trama té a veure amb un heroi que té una passió desmesurada que el porta a la mort o i l'heroïna sol ser un personatge innocent. L'amor és un tema fonamental del teatre romàntic. També hi té un paper important el tema de la llibertat individual.

Consisteix a reflectir la realitat tal com és. Les obres de teatre imiten la realitat perquè volen explicar la veritat d'una manera objectiva. Les històries són lineals i parlen de personatges quotidians amb problemes de la societat de finals del segle XIX. L'escenografia contempla fins a l'últim detall perquè l'espai que es recrea a l'escenari sigui el més fidel a la quotidianitat. Cal destacar el mètode Stanislavski i la quarta paret no sol trencar-se.

Al segle XX hi ha dos esdeveniments tristament històrics que afecten tota la societat i marquen les tendències en les arts escèniques: la Primera i la Segona Guerra Mundial. Altres fets històrics i socials tindran també el seu reflex als espectacles teatrals. Amb aquesta parada al segle XX, veurem que els elements teatrals que van més enllà del text són cada cop més importants. El teatre es converteix en la suma de totes les arts i les tendències es multipliquen.