Cronologia d’Espanya al segle XIX timeline

El Tractat de Fontainebleau va ser signat el 27 d'octubre de 1807 a la ciutat francesa de Fontainebleau entre Manuel Godoy, vàlid del rei d'Espanya Carles IV de Borbó, i Napoleó Bonaparte, emperador dels francesos. El tractat pactava la invasió militar conjunta francoespanyola de Portugal i es permetia el pas de les tropes franceses per territori espanyol, sent així l'antecedent de la posterior invasió francesa de la península Ibèrica i de la Guerra del Francès.

La Guerra del Francès va ser un conflicte bèl·lic que es va donar entre el 1808 i el 1814 dins el context de les guerres napoleòniques, que va enfrontar les potències aliades d'Espanya, el Regne Unit i Portugal contra el Primer Imperi francès. Va ser provocada per la pretensió de Napoleó de posicionar el seu germà Josep Bonaparte en el tron espanyol després de les abdicacions de Baiona.

La Constitució de Càdis coneguda també com "La Pepa", pel fet d'haver-se aprovat el dia de sant Josep, va ser la primera legislació fonamental de la Monarquia espanyola redactada per les Corts de Cadis el 1812. La Constitució enllaçava amb les lleis tradicionals de la Monarquia espanyola però també incorporava principis del liberalisme i la separació de poders.

Ferran VII va néixer el 1784, tercer descendent home i novè fill de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma. La mort anticipada dels seus germans Carles i Felip, va ser el motiu pel qual va ser l'hereder del tron el 1808. Era conegut com “El Deseado” perquè s’esperava d’ell la confirmació de la Constitució, però enganyant a la població espanyola, va aplicar la monarquia absolutista i això va causar que l’anomenesin “Rey Felón”. Va morir el 1833 cedint el tron a la seva filla Isabel II de tres anys.

La Pragmàtica Sanció de 1789 va ser acordada pel rei Carles IV d'Espanya i aprovada per les Corts, impossibilitava a les dones accedir al tron. El 1830 el rei Ferran VII, assabentat que la criatura que gestava al ventre de la seva dona podia ser una nena, va establir una Pragmàtica Sanció que anul·lava la Llei Sàlica i restaurava així el dret de les dones a accedir al tron d'Espanya. Aquesta decisió va fer que la corona fos per a Isabel II, en comptes de Carles Maria d'Isidre, germà del rei.

Les Guerres Carlines van ser una sèrie de conflictes civils que van tenir lloc a Espanya entre el 1833 i el 1876. Es devien a un enfrontament entre principis polítics oposats i una discussió pel tron. S’enfrontaven els Carlins, partidaris de la monarquia absoluta i Carles Maria Isidre de Borbó, contra els Isabelins, partidaris del liberalisme i d'Isabel II d'Espanya. Finalment van guanyar els Isabelins.

Isabel II d’Espanya, coneguda també com “la de los tristes destinos”, va néixer el 1830 sent filla de Ferran VII i Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies. Va regnar Espanya entre el 1833 i 1868 gràcies a l’anul·lació de la Llei Sàlica. Això va provocar la rebel·lió de Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII i oncle d'Isabel II, que volia proclamar-se rei. Isabel II era més liberalista i va aplicar una monarquia constitucional. Finalment en el 1904 va morir.

La desamortització de Mendizábal, promoguda pel polític Juan Álvarez Mendizábal en 1836, va ser un procés governamental de comercialització de terres i propietats de l'església. Els objectius eren: obtenir ingressos per pagar el deute públic de l'Estat i crear una classe mitjana agrària de pagesos propietaris. Els resultats van ser: el deute públic no es va resoldre, la majoria de béns van ser comprats per burgesos en subhastes i la desigualtat social no es va moderar.

Baldomero Espartero, nascut al 1793, va ser un militar i polític espanyol progressista i partidari del lliure comerç. Va ostentar els títols de Virrei de Navarra, Príncep de Vergara… entre d’altres, com a recompensa per la seva labor en el camp de batalla, especialment per quan va dirigir l’exèrcit isabelí en la primera guerra carlina. Volia aplicar reformes més liberals amb una llibertat econòmica, però Catalunya s’hi va oposar i aquesta va ser la causa del bombardeig a Barcelona al 1842.

La Revolució de 1868, anomenada la Gloriosa, va ser una sublevació militar. Va suposar el destronament i exili de la reina Isabel II i l'inici del període anomenat Sexenni Democràtic. L'any 1860 el descontentament contra el règim d'Isabel II era evident. Les causes van ser els desencerts del Govern de la reina, la crisi econòmica, l'absolutisme i aïllament polític. Els impulsors eren el Partit Progressista, el democràtic i la Unió Liberal (Juan Prim, Francisco Serrano i Juan Bautista Topete).

Joan Prim, va ser un militar i polític liberal espanyol que va arribar a ser president del Consell de Ministres. Va ser especialment conegut durant la primera guerra carlista i la guerra d'Àfrica, en les quals va destacar pel seu gran lideratge i habilitat de guerra. Gràcies als seus actes, el 1868 va convertir-se en ministre de guerra, sent un dels homes més influents a l'Espanya del moment però també odiat per ordenar bombardejar la ciutat de Barcelona.

Amadeu I d’Espanya, procedent de la dinastia de Savoia, va ser escollit com a rei d’Espanya de 1870 a 1873, durant el Sexenni Revolucionari, per les Corts espanyoles. El regnat d'Amadeu de Savoia va ser un període en què es va intentar modernitzar el país amb un sistema liberal, sota una monarquia democràtica. La inestabilitat política que vivia Espanya, el rebrot carlí, la guerra a Cuba i la mort de Joan Prim, van ser les causes perquè Amadeu decidís renunciar i tornar a Itàlia.

La Primera República Espanyola va ser l'administració política que hi va haver a Espanya des de la seva proclamació per les Corts Generals. Es tractava d'una forma de govern sense rei que va durar 11 mesos amb 4 presidents diferents. Van intentar una descentralització territorial i política i aplicar moltes reformes socials per modernitzar el país, però va ser un fracàs. Els republicans estaven desunits i aquesta república va acabar amb un cop d'estat.

Alfons XII d’Espanya, fill d’Isabel II i Francesc d'Assís, va ser rei d’Espanya entre el 1875 i el 1885. El seu regnat va suposar el retorn de la casa de Borbó a Espanya després del regnat d’Amadeu de Savoia i de la Primera República Espanyola. El regnat d’Alfons XII va iniciar el període de la Restauració, on es va consolidar un sistema polític bipartidista. Va aplicar una monarquia parlamentària d’aparença liberal, però va resultar ser un sistema escassament democràtic.

El bipartidisme és un sistema polític en el qual 2 partits polítics s’alternen el poder. En aquest cas s’alternaven els conservadors (Cánovas) i els liberals (Sagasta). Això passava al moment en què el poble ja no estava d’acord en les mesures que volia fer un, llavors en les següents votacions votaven l’altre. El rei Alfons XII feia d’àrbitre entre els partits polítics i convocava les eleccions quan creia convenient. Van aconseguir més estabilitat política i acabar amb els aixecaments militars.

Antonio Cánovas del Castillo era el líder del partit conservador. Sota el seu govern es va contribuir al sistema de torn pacífic, en el qual va crear una aparença de democràcia que posava fi a la inestabilitat política del país. El partit conservador atorgava molt poder al rei, volien reformes però restringides amb menys drets i llibertats i es definia com a estat confessional. A les eleccions es feia un sufragi censatari i molt limitat que només permetia votar entre el 3 i 5% de la població.

Práxedes Mateo Sagasta era el líder del partit liberal. El partit liberal reduïa el poder polític del rei i volien més drets i llibertats. Quan estaven al poder l'estat continuava sent confessional, però sí que admetien la llibertat de culte (les persones d'altres religions diferents de la catòlica no tenien ajudes, però no serien perseguides per practicar-les). A les eleccions també feien un sufragi censatari però més ampli.

La Guerra de Cuba, va ser l'última guerra per la independència dels cubans contra el domini espanyol. Espanya mantenia 3 colònies d’ultramar (Cuba, Filipines i Puerto Rico), però les desigualtats socials, el descontent dels cubans i l'explosió del cuirassat nord-americà Maine al port de l'Havana, van acabar provocant la guerra del 1898. Les colònies van tenir el suport dels EUA. El conflicte va finalitzar amb la rendició de les tropes reialistes davant l'avanç de l'Armada nord-americana.