Història de la Filosofia

TALES DE MILET (639-545 a.C)

639 BCE

Tales de Milet va ser un filòsof, matemàtic, geòmetre, físic i legislador grec, i va ser considerat un dels Set Savis de Grècia en l'antiguitat. Va ser el primer autor conegut pel seu nom i pensament, tot i que no va escriure cap obra. Per al filòsof presocràtic, Tales de Mileto, l'aigua és el principi de totes les coses que hi ha. L'aigua és origen que va començar a l'univers, una idea que els grecs van anomenar arjé. D'aquesta manera, va néixer la primera teoria occidental sobre el món físic.

PITÀGORES (580 - 524 a.C)

580 BCE

Pitàgres va ser un líder d’un grup religiós (els Pitagòrics) del cual consideren que l'ànima és una part immaterial, unida al cos, sent la part més important de l'ésser humà, la qual és capaç de viure fora del cos. Així Pitàgores té una visió dual de l'ésser humà, dividint-lo en cos i ànima . La realitat és de tipus matemàtica, les coses són números. L'ànima humana pot elevar-se prou per fusionar-se amb el diví. Consideraven que el número 1 és l’origen de l’univers i el 10 es la perfecció.

HERÀCLIT (540 - 470 a.C)

540 BCE

Heràclit creia que l'univers es regia per la confrontació d'oposats, que determinaven que el món fos completament dinàmic. Ho és tant que el seu futur és completament impredictible, ja que els éssers estan canviant constantment sense seguir cap ordre establert. Tot procés de coneixement pren un període de temps durant el qual l'objecte canvia i ja no és el que era.

PARMÈNIDES (540 - 450 a.C)

540 BCE

Parmènides sosté que la naturalesa no pot consistir en una oposició entre contraris, ja que l'univers ha de ser necessàriament un continu ple de Ser.
Veiem diferents éssers i diferents parts, però això és pura aparença, en realitat només hi ha una existència, no hi ha cap diferència, no hi ha parts, així que és completament impossible saber-ho.

SÒCRATES (470 - 399 a.C)

470 BCE

Sòcrates està persuadit que el bé més gran de l'ésser humà no consisteix a atendre les coses que li pertanyen, a les que posseeix, sinó més aviat al que és ell mateix. Les riqueses i els honors es tenen i són una mica exterior a l'home, però ser més savi i més perfecte és una cosa que s'és, i s'és des de dins.

PLATÓ (427-347 a.C)

427 BCE

Plató, el deixeble més important de Sòcrates, va afirmar que, a més d'aquest món físic, material i canviant tal com el veiem, hi ha un altre pla d'existència, un altre món, més enllà de l'espai i el temps, amb un caràcter immutable i perfecte en el qual trobar la idea, la veritable definició d'un concepte universal. Les nostres ànimes habiten aquest món abans de néixer. Defensa la relació inversa entre cos i ment.

ARISTÒTIL (384-322 aC)

384 BCE

Va estudiar a l'acadèmia Plató d'Atenes, on després va ensenyar durant gairebé 20 anys. Aristòtil és considerat el fundador de la lògica, gràcies al plantejament un sistema de sil·logismes, i el pare de la biologia, en ser la primera persona a fer una classificació dels éssers vius. I a partir d'ell va formular la primera teoria sobre la classificació i sistemàtica dels animals, i una completa teoria de la ciència i la metodologia de la investigació científica

EPICUR (341 - 270 a.C)

341 BCE

Epicur és un dels filòsofs més destacats del període Hel·lenistic. Hi ha dos factors que determinen el nostre grau de felicitat: el plaer i el dolor. El primer ens acosta, mentre que el segon ens allunya de la mateixa. D'aquesta manera, Epicur determina que la clau d'una vida feliç és aconseguir acumular la quantitat més gran de plaer mentre reduïm al màxim el dolor.

SÉNECA (4 a.C - 65 d.C)

4 BCE

Sèneca estava interessat a explorar diferents maneres de preparar-se per a una ètica cosmopolita, creient que els humans depenien d'un esperit racional que governava el món. D'aquesta manera intenta respondre a l'impuls primari de la vida quotidiana. La filosofia de Sèneca presenta un sentit de fer el bé d'acord amb la moral, que cerca assolir la felicitat i requereix acció per establir una relació amb l'esperit racional que domina el món natural.

AGUSTÍ D’HIPONA (354 - 430 d.C)

354

Agustí afirmaria que la fe i la raó no poden ser incompatibles perquè la veritat és una de sola i Déu ens ha donat dues fonts. Un altre punt que cal destacar és l'intent de reconciliar l'omnisciència de Déu amb la llibertat humana. Aquesta és una qüestió delicada, perquè si finalment afirma que l'home no és lliure, afirma que l'home no és responsable dels seus actes i per tant no pot ser jutjat i castigat per culpa seva.

TOMÀS D’AQUINO (1225 - 1274)

1225

Seria el responsable de convertir la filosofia d'Aristòtil al cristianisme, però les dues qüestions més importants a parer seu serien la separació d'essència i la prova de l'existència de Déu després de la mort. La idea fonamental que estableix Aquino per demostrar que Déu existeix és que Déu, encara que és invisible i infinit, pot ser demostrat a través dels seus efectes, els quals sí que són visibles i finits.

GUILLEM D'OCKHAM (1285 - 1347 d.C)

1285

Deia que la ciència és un coneixement cert i evident d'una cosa veritable. Afirma que la ciència és un coneixement basat en l'experiència. Ockham considera que hi pot haver coneixement científic de coses contingents.

DESCARTES (1596 - 1650 d.C)

1596

El pensament de René Descartes fou l'origen de dos moviments filosòfics, diferenciats pel concepte d’Idea Innata → El Racionalisme i l'Empirisme. Els que acceptin l’existència d'idees innates seran considerats Racionalistes i els que no l'acceptin les seves existències seran els Empiristes. Ell no és un observador neutral, ell és un científic preocupat pel mètode de la ciència. Com a model de coneixement utilitza les matemàtiques.

JOHN LOCKE (1632 - 1704 d.C)

1632

John Locke fou l’iniciador del moviment filosòfic de l’Empirisme, al rebutjar l’existència d'idees innates, per tant, la possibilitat d’arribar al coneixement al marge de l’experiència. Defensa al néixer d'una ment lliure de contingut anomenada “tabula rasa”. John Locke considerava que l’única possibilitat de coneixement es feia a través de l’experiència sensible, negant qualsevol possibilitat de coneixement a través d'idees innates, tal com proposava Descartes.

DAVID HUME (1711 - 1776 d.C)

1711

David Hume filòsof en plena polèmica filosòfica Racionalisme-Empirisme, aquest element té com idea fonamental per entendre el seu pensament. David radicalitza la proposta empirista iniciada de Locke, derivant l'empirisme cap a l'escepticisme més radical. Els racionalistes accepten l'existència d'idees innates, mentre que els empiristes consideren que l'única font de coneixement és l'experiència sensible. Hume ho porta a l’extrem sent aquesta la clau per entendre l'escepticisme del seu pensament.

KANT (1724 - 1804 d.C)

1721

La filosofia kantiana és una filosofia crítica que s’engloba dins el racionalisme, empirisme i il·lustració: afirma que el coneixement es limita a l’experiència, Kant s'aproxima a l’empirisme, afirmant que no tot el coneixement prové de l’experiència s'aproxima al racionalisme. Si no investigar la possibilitat i límits de la Raó tant en el seu aspecte teòric com en la seva dimensió pràctica i establer els principis i límits del coneixement científic delinear el destí últim de l'home.

KARL MARX (1818 - 1883 d.C)

1812

Marx pretenia crear una forma d'estat on desapareguis la injustícia social i fonamentar aquest estat amb un pensament filosòfic que el justifiqui. Formant part dels Filòsofs de la Sospita, on aquests autors tenien en comú una concepció de la Filosofia com a element crític amb la societat que coneixen. Tracta d'autors extremadament crítics amb el món que els envolta. Karl Marx que reclama que els filòsofs no han de limitar-se a descriure el món, sinó que es tracta de transformar-lo.

NIETZSCHE (1844-1900 dC)

1844

Nietzsche parlava de la necessitat de canviar falsos valors que denominaven en la societat occidental al llarg de la història, una moralitat que neix a partir d'un ressentiment contra la vida. Nietzsche critica la falsa consciència moral que porta a ‘humà a la decadència. La moral cristiana de l'època a Occident converteix als ciutadans en esclaus d'ells mateixos, basada en el sacrifici i el dolor que els poderosos la utilitzen per a dominar als oprimits. La solució arribarà amb l'home del futur

FREUD(1856-1939)

1856

Criticava la falsa consciència racional. Que estableix la relació entre l'ésser humà i raó on diu que la major part de la psique humana és irracional i es basa en pulsions inconscients que desconeixem, però controlen i governen la nostra vida i conducta. Per al pare de la psicoanàlisi, les motivacions humanes són irracionals i són causades per l'inconscient. L'ésser humà viu en lluita interior constant entre els seus instints i la solució és la teràpia psicoanalítica.

ORTEGA I GASSET (1883 - 1955 d.C)

1884

Segons Ortega y Gasset, la filosofia és un moviment de descensc a la realitat originària, font de sentit de tot l'existent: la vida. El filòsof ha de descobrir en l'enigmàtic de la realitat, el logos o la raó per què succeeixen les coses i tot el que ens passa en trobar-nos vivint. Aquest reacciona enfront de l'intel·lectualisme racionalista amb el seu mètode raciovitalisme a més de rebutjar la raó especulativa, abstracta i instrumental per a interpretar la condició humana d'estar en el món.

HEIDEGGER(1889-1889 d.C)

1889

Heidegger explicava que, encara que l'Ésser no s'hi pugui reduir a l'ens, sí que necessitem triar un ens des del qual començar a interrogar l'Ésser. Per a l'alemany, l'ens per excel·lència i les qualitats del qual són més idònies per a aquesta comesa és l'ésser humà anomenat Dasein, que, literalment, significa «ser-aquí».

GADAMER(1900-2002 d.C)

1900

Gadamer fou considerat el pare de l'hermenèutica filosòfica contemporània, art de la interpretació es remunta als orígens de l'escriptura i a la necessitat de trobar el sentit dels textos. Aquest sosté que no existeix la interpretació últimes i definitives. Situava el mètode i la veritat on es troba l'u amb l'altre i afirma que no existeix una única interpretació d'un text ja que depèn de la interpretació que li dona cada persona. Ell creia que l'individualisme era basat en els seus perjudicis.

MARIA ZAMBRANO(1904 - 1991 d.C)

1904

La filosofia de Zambrano es mou entre l'ètica i la poesia. Aquesta parla en la seva obra de dos tipus d'actitud: l'actitud filosòfica i l'actitud poètica. La primera és la que s'origina quan l'ésser humà que es fa preguntes. I la segona, serà precisament la resposta a aquestes preguntes.

SARTRE(1905-1980 d.C)

1905

Sartre elaborava una teoria de l'ésser, on parteix de la distinció de dues maneres de ser → l'ésser en si, o dels fenòmens i l'ésser per a si, el de la consciència. L'ésser humà, afirma el filòsof, és llibertat, i en aquest sentit, la llibertat es presenta com una condemna, ja que no és lliure per a deixar de ser lliure. Condemnat a haver de triar contínuament. I això es manifesta en l'angoixa, l'experiència metafísica del no-res o de la llibertat sense direcció.

HANNAH ARENDT(1906 - 1975 d.C)

1906

Situem el concepte de pensament en Arendt com a part de les activitats que per a ella constitueixen la condició humana, encara que ho classifiqui en la vita contemplativa. El fet de pensar com a activitat no pot separar-se de la facultat de jutjar, crucial per al sojorn de la realitat humana en el món. Pensament i facultat de jutjar poden ser destruïts, la qual cosa origina els majors mals. Arendt descobreix una filosofia política en la qual pensament i judici van de bracet.

HABERMAS (1929 d.C)

1929

Jürgen Habermas, en els seus primers escrits, presenta amb riquesa conceptual la noció d'Autoreflexió, concepte lligat a l'explicació del desenvolupament sociocultural de l'home i al rol històric evolutiu que acompanya el coneixement científic.Habermas sosté que en tota emissió comunicativa el parlant planteja pretensions de validesa, enfront de les quals el receptor pot prendre postura amb un sí o no. Si l'oïdor reconeix les pretensions de validesa, s'haurà aconseguit l'enteniment.