-
625 BCE
Tales de Milet (624 a.C - 546 a.C)
Filòsof grec presocràtic al que es considera el fundador de l'escola de Milet de filosofia i, per tant, l'iniciador de filosofia occidental. Se li van atribuir grans i prodigiosos coneixements en múltiples sabers. Especialment, es considerava que posseïa grans coneixements astronòmics, d'entre els quals destaquen l'ús de l'Óssa Menor com a guia per a navegants i, especialment, la fabulosa predicció de l'eclipsi de sol . -
Period: 625 BCE to 270 BCE
FILOSOFIA ANTIGA
Aquest període comença amb els filòsofs presocràtics i
passant per la tradició iniciada per Sòcrates, i continuada
per Plató i Aristòtil, arriba fins a la filosofia Hel·lenística. -
569 BCE
Pitàgores (569 a.C - 475 a.C)
Va fundar una secta-escola d'índole místic-religiosa i filosòfic-política que centrava els seus interessos intel·lectuals en la música i les matemàtiques posades al servei de la renovació de la vida moral. La influència de l'escola pitagòrica va ser cada vegada més important i es va produir un ampli moviment popular de rebot de l'elitisme antidemocràtic dels pitagòrics, que va posar fi a la vida de diversos membres d'aquesta escola, i els altres van haver d'exiliar-se. -
535 BCE
Heràclit (535 a.C - 470 a.C)
El coneixement que es té d'aquest autor és bastant pobre. Va escriure una obra, el títol de la qual ens és desconegut, encara que com la majoria de les obres dels presocràtics és coneguda com a ὶύ, és a dir: Sobre la naturalesa. A les dificultats del coneixement de l'obra d'Heràclit s'afegeix l'estil críptic i oracular de les seves sentències, escrites en forma aforística i de contingut ambigu, que li van valer l'àlies d'Heràclit el fosc. -
515 BCE
Parmènides (515 a.C - S.V a.C)
El proemi descriu com Parmènides va ser raptat per ens divins que li condueixen mitjançant un carro tirat per egües i guiat per les filles del Sol cap a la presència d'una deessa benvolent, més enllà de les portes del dia i de la nit. No obstant això, ha de conèixer-les per a saber quin judici li han de merèixer aquestes falses opinions. D'altra banda, aquest accés a la veritat ha d'entendre's en clau epistemològica. -
481 BCE
Protàgores (481 a.C - 411 a.C)
Probablement a causa de la seva amistat amb Pèricles va ser acusat d'impietat pels enemics d'aquell. El fet d'assenyalar com a limitació del coneixement sobre l'existència dels déus la «foscor» del problema, es refereix, probablement al fet que es tracta d'un tema que transcendeix els límits de l'experiència, la qual cosa indica que la posició de Protàgores està basada en un cert empirisme i sensualisme. -
469 BCE
Sòcrates (469 a.C - 399 a.C)
Sòcrates no va posar per escrit les seves doctrines, i tots els seus ensenyaments són orals. A diferència dels sofistes, Sòcrates no construeix llargs i bells discursos, sinó diàlegs dividit en dues parts fonamentals: la ironia i la maièutica. Una llarga successió, de preguntes i respostes, la recerca de la definició, o el concepte, que suposaria un veritable saber. El punt de partida d'aquesta indagació no pot ser un altre que el de la confessió de la pròpia ignorància -
427 BCE
Plató (427 a.C - 347 a.C)
La motivació inicial de la seva filosofia va ser fonamentalment política i moral. Sòcrates havia assenyalat la necessitat d'una justícia en si, d'una bondat en si. Aquesta distinció entre dos ordres de realitat diferents –que Sòcrates havia albirat en l'àmbit de l'ètica– fa pensar a Plató, seguint al seu mestre, que la simple seguretat no pot ser fonament de la justícia ni de l'ordre, com ho mostra la història de les tiranies i altres formes de govern injustes. -
384 BCE
Aristòtil (384 a.C - 322 a.C)
La filosofia d'Aristòtil es presenta, gairebé des del primer moment, com una crítica sistemàtica a la teoria de les idees platòniques i un intent de substituir la visió idealista platònica per una especulació de signe realista basada en el sentit comú i l'experiència.
El saber productiu és la tècnica de saber fer coses, com l'art, l'agricultura, la retòrica i la poètica. El teòric no té un altre objecte que la recerca de la veritat, en un mateix i en les coses. -
341 BCE
Epicur (341 a.C - 270 a.C)
En la seva concepció ètica, Epicur defensa l'hedonisme, i sosté que la fi de la vida humana és el plaer, però no es tracta del plaer purament material, sinó que és més aviat d'índole espiritual i afectiu i, per tant, tranquil i durador . No obstant això, per a Epicur, l'autèntic plaer només s'aconsegueix quan s'aconsegueix l'autarquia, el ple domini d'un mateix, dels propis desitjos i afeccions. La cura d'aquests béns, així com la consecució dels plaers. -
354
Agustí d'Hipona (354 - 430)
La característica interna pròpia del pensament d'Agustí d'Hipona és el caràcter de convers que manifesta en tot moment: és a partir de la fe que tot ha d'explicar-se; la fe, que no requereix cap justificació exterior a ella mateixa, és el fonament natural de la raó, feble pel pecat. No obstant això, el fet mateix de fundar la comprensió racional en la fe obliga a certa comprensió o reflexió racional d'alguns aspectes fonamentals de la mateixa fe. -
Period: 354 to 1347
FILOSOFIA MEDIEVAL
La filosofia es centra en la relació entre fe i raó.
Diferents autors autors adapten les tesis dels principals
filòsofs (Plató i Aristòtil) al pensament cristià. -
1225
Tomàs d'Aquino (1225 - 1247)
Les seves obres són eminentment teològiques, però, a diferència d'uns altres escolàstics, concedeix, en principi, a la raó la seva pròpia autonomia en totes aquelles coses que no es deguin a la revelació. Per a expressar aquesta autonomia i naturalitat de la raó recorre a la filosofia aristotèlica com a instrument adequat i, així, per a combatre l'averroisme llatí, utilitza les seves pròpies armes: els textos mateixos d'Aristòtil. -
1285
Guillem d'Occam (1285 - 1347)
La filosofia d'Occam s'inscriu en la crítica que els franciscans, per obra principalment de Duns Escot, dirigien a la síntesi entre cristianisme i aristotelisme, intentada per Tomàs d'Aquino. El punt de partida de la nova proposta filosòfica d'Occam és un empirisme epistemològic que el porta a exercir una crítica radical a tot element innecessari de l'edifici filosòfic. -
René Descartes (1596 - 1650)
Quines són les veritats que podem conèixer amb certesa? Aquesta és la qüestió central del Discurs del mètode i, sobretot, de la primera de les Meditacions . Rebutjant la filosofia escolàstica i aristotèlica com a incapaç de donar resposta a les exigències científiques de la seva època, Descartes s'inspira en les matemàtiques per a desenvolupar un mètode que aporti certesa a l'esperit humà en totes les qüestions -
Period: to
FILOSOFIA MODERNA
El Renaixement, l’humanisme, la revolució científica i
finalment la Il·lustració influeixen en els diferents autors
d’aquesta època. Un factor comú a la majoria d’autors és el seu interès per l’epistemologia, la teoria del coneixement: Com puc
conèixer? Quin és el límit del pensament humà? -
John Locke (1623 - 1704)
Igual que Descartes, Locke sosté que coneixem idees, no objectes, però a diferència del primer afirma que aquelles procedeixen només de l'experiència, interna o externa. Aquestes són les afirmacions fonamentals de l'empirisme anglès clàssic . No obstant això, ni tothom accepta les mateixes idees o idèntics principis, teòrics o morals, ni ningú n'és conscient, abans d'aprendre'ls per experiència. -
David Hume (1711 - 1776)
Segons diu en el seu Tractat sobre la naturalesa humana, que porta el subtítol de Intent d'introduir el mètode experimental de raonament en els assumptes morals, Hume va voler dur a terme, al món moral humà, allò que Newton havia fet amb el món físic . Aquestes percepcions són impressions, si són sensacions o sentiments , i són percepcions vivaces i intenses; o són idees, si són records o imaginacions de sensacions. -
Immanuel Kant (1724 - 1804)
Els elements introductoris d'aquest sistema els denomina pròpiament filosofia transcendental i els exposa Kant. Per «filosofia transcendental» entén l'examen a què cal sotmetre a la raó humana per a indagar les condicions que fan possible el coneixement a priori, o bé el mer intentar respondre a la pregunta de «com són possibles els judicis sintèticsa priori?», o a la de «com és possible l'experiència?», o bé a la de «com és possible la naturalesa?». -
Karl Marx (1818 - 1883)
Va estudiar dret i història a les universitats de Bonn i Berlín. Es va relacionar amb el cercle dels filòsofs pertanyents a l'anomenada esquerra hegeliana, mantenint especialment contacte amb Bruno Bauer i amb Moses Hess. Durant aquesta època Marx i, en general, tot el cercle dels hegelians d'esquerra, van estar molt influenciats per Feuerbach, encara que posteriorment Marx, que apreciava la crítica feuerbachiana de Hegel , va criticar el que ell va considerar les insuficiències d'aquest autor. -
Period: to
FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA
A la filosofia contemporània conflueixen diferents corrents amb un remarcat tarannà crític.
Així destaquen els anomenats filòsofs de la sospita: Marx (S. XIX), Nietzsche (S. XIX) i Freud (S. XX). -
Friedrich Nietzsche (1844 - 1900)
El conjunt de la filosofia de Nietzsche és, una crítica radical als fonaments de la cultura occidental basada en una metafísica; d'altra banda, és un intent de superació d'aquesta cultura a la qual qualifica de producte del ressentiment contra la vida. Per això ha de veure's en Nietzsche, no només un perspicaç crític i «psicòleg» , sinó que el seu pensament també intenta una superació de la decadència i del ressentiment de la cultura que critica. -
Sigmund Freud (1856 - 1939)
La teoria Freud trencava amb la creença que la sexualitat es naixia a l'adolescència, ja que ell afirmava que aquesta és una constant en la vida del subjecte des del naixement, s'estructura al llarg del temps mentre més passa per diferents etapes . -
Martin Heidegger (1889 - 1976)
L'obra que suposa l'elevació de Heidegger a la primera línia de la filosofia és Sein und Zeit . És la pregunta fonamental perquè tot reconèixer ens, sigui teòric o pràctic, pressuposa una certa manera d'entendre què és ser. Per això podem dir que és alhora pregunta fundacional de tot pensament filosòfic, que en tant que pretén dur a terme una anàlisi de la realitat, de la praxi i de la teoria que es desenvolupen sobre ella, ha de plantejar prèviament l'esmentada qüestió. -
Hans Georg Gadamer (1900- 2002)
La seva investigació es dirigeix a l'estudi de les condicions de possibilitat de la interpretació i la comprensió, especialment en les ciències humanes, i entén aquesta comprensió com a tret constitutiu del Dasein humà. Més enllà del criteri d'objectivitat ofert per les ciències de la naturalesa, sotmesa a les condicions d'una abstracció metòdica . -
Jean-Paul Sartre (1905 - 1980)
El pensament filosòfic de Sartre neix en les fonts de la fenomenologia de Husserl, a les quals acudeix com a reacció a la seva formació idealista i racionalista, i es desenvolupa en etapes marcades per les seves obres més representatives: adaptació de la fenomenologia husserliana (La transcendència de l'Ego), fonamentació ontològica de la llibertat (L'ésser i el no-res), humanisme existencialista (L'existencialisme és un humanisme), i humanisme marxista (Crítica de la raó dialèctica). -
Jürgen Habermas (1929 - Actualitat)
Després d'una primera etapa en què segueix molt directament els plantejaments de la teoria crítica segons Horkheimer i Adorno, de qui va ser deixeble, renova aquesta mateixa teoria, mantenint la perspectiva d'oposició al cientisme positivista i d'intent de transformació de la societat mitjançant la reflexió crítica, recolzant-se més que en la tradició idealista en la nova filosofia del llenguatge. Formula, així, la seva doctrina de la «situació ideal de diàleg» com a nucli de la seva teoria.