-
625 BCE
Tales de Milet (S.VII-S.VI a.C.)--> Presocràtic
Teoria filosòfica de Tales:
- Planteja el 1r problema de la filosofia: Quin es el principi de la naturalesa?. Amb aquesta pregunta inaugura la transició del mite al logos (ja no s’explica la naturalesa amb éssers sobrenaturals sinó que es fa amb explicacions racionals, argumentades i raonades extretes a partir d’observacions) i, per tant, es el pare del pensament racional.
Tales també inaugura la filosofia occidental i considera que l’element originari es l’aigua. -
Period: 600 BCE to 400
Filosofia Antiga
-
569 BCE
Pitàgores (S.VI– S.V a.C.)--> Presocràtic
El pitagorisme consta d’una renovació moral on cobren importància els ideals d’ascetisme.
Pitagores també inicia la cosmologia filosòfica (disciplina dirigida a la contemplació filosòfica de l’univers en la seva totalitat i els seus fonaments conceptuals) i una nova vinculació entre l’essència i principis filosòfics i els ideals de purificació moral. -
535 BCE
Heràclit (S.IV-S.III a.C.)--> Presocràtic
Va escriure una obra mitjançant el seu estil que reforça el menyspreu per la majoria, que és incapaç d’entendre’l perquè son cecs davant el sentit ocult de la natura. Crea una doctrina nova que no parteix del pensament de ningú. Nuclis doctrina--> El logos, la llei universal d’esdevenir i l'ànima.
Una altre tesi important es que l’harmonia es el producte de la lluita de contraris i si aquesta lluita s’acabés, s’acabaria el cosmos (tensió contínua). D’aquesta lluita surt el perpetu esdevenir. -
515 BCE
Parmènides (S.VI-S.V a.C.)--> Presocràtic
La seva teoria es resumeix en un proemi on una entitat divina es dirigeix a ell per mostrar-li la veritat. Al proemi ens presenta 2 vies: La via de la veritat i la via de la opinio.
La via de la veritat: Defensa que l’ésser és i el no-ser no és. Per tant, l’ésser és: únic, etern, immòbil, immutable i no pot tenir principi ni fi.
Aquest proemi funda la lògica, perquè deriva la veritat dels principis de no contracció.
Parmènides també defensa que l’ens canvia i que l’ésser és immutable. -
484 BCE
Aristòtil (S.IV a.C.)
Aristòtil és un dels filòsofs més importants. La seva filosofia (critica idees platòniques) és una especulació realista basada en el sentit comú i l'experiència.
Defensa que el saber és múltiple i que cada camp del saber té els seus principis. També sosté que tot coneixement es pràctic, productiu o teòric. Dins d'aquestes divisions es classifiquen les següents ciències però la primordial és la metafísica.
A més, Plató crea la ciència de l'ésser i diu que el món és essència i substància. -
481 BCE
Protàgores (S.V a.C.)--> Sofista
La seva filosofia és antropològica. La seva preocupació era que els homes poguessin educar-se.
Protàgores també afirma que tot flueix així que no existeix cap veritat absoluta. La nostra veritat depén del nostre estat psicològic (relativisme del coneixement). Per tant, rebutja tot lo absolut i per ell tot es relatiu.
A més, defensa que la humanitat progressa i escriu una doctrina sobre el càstig perque creu que l’evolució de la humanitat depén de l’educació ja que la virtut pot ser ensenyada. -
470 BCE
Sòcrates (S.V-S.IV a.C.)
Destaca que reconeix la seva ignorància i sosté que no es savi, sinó filòsof. Que sigui obert i estigui predisposat a aprendre el fa savi al reconèixer la seva ignorància. També pensa que els valors morals eren objectius i defensa la universitalitat del bé.
Encara que no va posar per escrit les seves doctines sabem que fa fer una recerca de l’universal i que identifica el terme saber amb virtut (intel·lectualisme ètic) i vincula la felicitat en obrar bé (eudemonisme). -
427 BCE
Plató (S.V-S.IV a.C.)
És el filòsof més influent de la història. Crea un sistema filosòfic i mètode d'exposició de la filosofia.
El pensment platònic esta influït pel pitagorisme. Aquest exposa que es necessita bondat i justícia. L'estudi de la justícia formula "la teoria de les idees de Plató" (el centre de tota filosofia).
Plató separa el món sensorial i la raó i divideix la realitat en món sensible i intel·ligible.
A més, ens mostra el dualisme platònic en el mite de la caverna i la metàfora de la línia. -
341 BCE
Epicur (S.IV-S.III a.C.)--> hel·lenista
Epicur divideix la filosofia en 3: canònica, física i ètica-->totes depenen de la ètica.
També fonamenta el saber en l’empirisme sensualista i elimina el dualisme entre ànima i cos.
Filosofia canònica: Món més ençà que el cos on la veritat es la percepció.
Filosofia física: Com els àtoms es poden declinar, s'explica la llibertat de l’ànima humana.
Filosofia ètica: Defensa l’hedonisme i sosté que el nostre objectiu es el plaer espiritual on eliminem els obstacles que ens fan infeliços. -
354
Agustí d'Hipona (S.IV-S.V)
Defensor de la fé cristiana que vol harmonitzar fé i raó (però en realitat defén que tot s’explica a a partir de la fé) → origina la filosofia cristiana.
Defensa que la veritat es descobreix amb l’ànima i que el temps suposa el mal al món.
Escriu la primera obra filosòfica de la història que es Ciutat de Déu. -
Period: 476 to 1453
Filosofia medieval
-
1225
Tomàs d'Aquino (S.XIII)
Sintetitza raó i fé. Escriu obres teològiques on la raò es una autonomia pròpia si no es dona el coneixement revelat.
L’ésser mateix construeix la idea central de tot el seu sistema i converteix el ser en existir. Només en aquest ésser déu identifica l’essència i l’existència. També distingeix en l’home i ciutadà: el ciutadà és l’home polític i no el mer home.
A més, defensa que tota llei es justifica pel bé comú que justifica el poder. -
1285
Guillem d'Occam (S.XIII-S.XIV)
Principal exponent del nominalisme.La seva filosofia es basa en la crítica dels franciscans cap a la síntesi entre cristianisme i aristotelisme. La seva proposta és un empirisme estimiològic i critica els elements innecessaris.També admet que podem conèixer intuitïvament l'individual i formes i conceptes sense abstracció,a aquestes aplica la seva teoria del coneixement(criteri d'economia del pensament).
La lògica d'Occam és un sistema de signes lingüístics(dividits en escrit, oral i mental). -
Period: 1401 to
Filosofía Moderna
-
Descartes,René (S.XVII)
(1596-1650)
Descartes,René la teoría cartesiana del coneixement, el dubte metòdic i el cogito
és l'estudi del fonament en què es basa el coneixement humà, fins al punt que es pot dir que amb ell apareix l’epistemologia o teoria del coneixement com a tema central de la filosofía moderna. -
Locke,John (S.XVII)
(1632-1704)
Locke,John creia que la ment humana és com un llenç en blanc.
Afirma que el nostre coneixement del món només pot procedir de l'experiència, a través dels sentits. Llavors som capaços de racionalitzar aquest coneixement per formular idees noves. -
Hume David(S.XVII)
(1711-1776)
Hume David va argumentar contra l'existència d'idees innates, i va postular que tot el coneixement humà es deriva únicament de l'experiència. Va argumentar que el raonament inductiu i la creença en la causalitat no es poden justificar racionalment; en canvi, són el resultat del costum i de l'hàbit mental. -
Kant,Immanuel (S.XVIII)
(1724-1804)
Kant,Immanuel va buscar, per sobre de tot, ensenyar l'ésser humà a pensar per si mateix i a rebutjar els dogmes de tota mena, que destrueixen la raó i sotmeten el lliure pensament a idees fixes. -
Period: to
Filosofía Contemporània
-
Marx Karl (S.XIX)
(1818-1883)
Marx Karl proposa,eliminar les classes socials, que el proletariat s'encarregui de governar sota un sistema socialista amb l'objectiu de fer canvis socioeconòmics capaços de comportar el comunisme i una societat més igualitària. -
Nietzsche, Friedrich (S.XIX)
(1844-1900)
Nietzsche, Friedrich sostenia que tot acte o projecte humà està motivat per la “voluntat de poder”. La voluntat de poder no és tan sols el poder sobre els altres, sinó el poder sobre un mateix, cosa que és necessària per a la creativitat. Aquesta capacitat es manifesta en l'autonomia del superhome, en la creativitat i el coratge. -
Freud, Sigmund (S.XX)
(1856-1939)
Freud,Sigmund volia demostrar que la major part d'activitats que realitza l'ésser humà són inconscients, deixant un petit percentatge per a altres que les fem conscientment. -
Heidegger,Martin(S.XX)
(1889-1976) (Existencialisme)
Heidegger, Martin es centra fonamentalment en l'estudi de l'existència humana i la història de l'ésser. L'expressió més representativa de la seva filosofia es troba a la inconclusa obra Ser i Temps on l'erudit aprofundeix d'una manera insondable en l'existència. -
Existencialisme (S.XIX)
Va ser un moment històric d’especial cruesa i desarrelament:el període de les dues guerres mundials i la tibant guerra freda que les va succeir.Es caracteritza per la creença radical en la llibertat i el desemparament de l'ésser humà -
Escola de Frankfurt
va sorgir com a reacció a un món tecnificat,en el qual les prioritats eren exclusivament l'eficàcia i la productivitat al cost que fos i proposa una crítica radical de tot allò que contribueix a deshumanitzar la nostra societat. -
Gadamer Hans-Georg (S.XX)
(1900-2002) (Hermenèutica)
Gadamer Hans-Georg es va proposar desenvolupar una nova teoria de l'experiència hermenèutica en tota la seva extensió, recollint les troballes de Schleiermacher i altres pensadors, com ara Wilhelm Dilthey i Martin Heidegger -
Hermenèutica (XVIII-XIX)
es tracta d’ un mètode propi de les ciències humanes.Es caracteritza per reivindicar que els esdeveniments i els àmbits d'allò que és humà no es poden conèixer mitjançant una descripció objectiva,sino que requereixen una comprensió o interpretació,inevitablement subjectiva. -
Sartre,Jean-Paul
(1905-1980) (Existencialisme)
Sartre,Jean-Paul es centra la seva anàlisi en la condició humana, la responsabilitat individual, la llibertat o el significat de la vida. -
Habermas ,Jürgen (S.XX)
(1929) (Escola de Frankfurt)
Habermas ,Jürgen va fer una filosofia per a la transformació social, per tant de matriu sociològica, que es recolza en la comunicació a través de la filosofia del llenguatge,perquè permet una comunicació i interacció eficaç, equilibrada i lliure.