Eix cronològic Història de la filosofia

  • 700 BCE

    Filosofia Antiga (VII a.C. - VI d.C.)

    L'antiga filosofia explora veritats universals a través de principis naturals, en lloc de mites. Es centra en l'ètica i la recerca de la saviesa a través del diàleg. Desenvolupa una teoria del coneixement que distingeix entre l'univers sensible i un ideal, organitzant el saber en lògica, metafísica, ètica i política. Aquesta tradició influeix en la filosofia posterior, establint les bases del pensament occidental i plantejant qüestions sobre l'existència i la moral.
  • 624 BCE

    Tales de Milet (624 a.C. - 546 a.C.)

    Tales de Milet (624 a.C. - 546 a.C.)
    Se'l reconeix com el primer filòsof, Tales és famós pel seu concepte que "l'aigua és l'origen de tot". Es va destacar com un pioner en la introducció del pensament racional i científic, intentant trobar explicacions naturals per a fenòmens que prèviament es percebien com a sobrenaturals.
  • 570 BCE

    Pitàgores (570 a.C. - 495 a.C.)

    Pitàgores (570 a.C. - 495 a.C.)
    Pitàgores, fundador d'una comunitat filosòfica i religiosa, és famós per la reflexió sobre els noms i el vincle amb la realitat. Suggereix que tot és un nombre i que es pot assolir la comprensió del cosmos mitjançant les matemàtiques, la música i l'harmonia.
  • 535 BCE

    Heràclit (535 a.C. - 475 a.C.)

    Heràclit (535 a.C. - 475 a.C.)
    Suggereix que el canvi és l'essència de la realitat, condensada a la frase "tot flueix". Heràclit va introduir el concepte de la unitat dels contraris, argumentant que la batalla i la contradicció són indispensables per a l'existència i el balanç de les coses.
  • 515 BCE

    Parmènides (515 a.C. - c. 450 a.C.)

    Parmènides (515 a.C. - c. 450 a.C.)
    A diferència d'Heràclit, Parmènides va sostenir que l'ésser és singular, inalterable i perpetu. Sostenia que els sentits ens enganyen i que només mitjançant la raó es pot assolir la veritat, que rebutja el canvi i la diversitat.
  • 490 BCE

    Protàgores (490 a.C. - c. 420 a.C.)

    Protàgores (490 a.C. - c. 420 a.C.)
    Protàgores, reconegut com un dels sofistes més influents, va defensar el relativisme, amb la cèlebre declaració “l'home és la mesura de tot”. Pensava que la veritat és subjectiva i depèn de lindividu i del seu entorn.
  • 483 BCE

    Gòrgies (483 a.C. - c. 375 a.C.)

    Gòrgies (483 a.C. - c. 375 a.C.)
    Gòrgies és reconegut com un dels primers destacats oradors. Promourà un tipus d'escèpticisme extrem, argumentant que no es pot conèixer la veritat i que el llenguatge i la retòrica poden alterar la percepció de la realitat.
  • 470 BCE

    Sòcrates (470 a.C. - 399 a.C.)

    Sòcrates (470 a.C. - 399 a.C.)
    Sòcrates fou un filòsof que valorava la rellevància de l'autoconeixement i la cerca de la veritat mitjançant el diàleg. Feia servir el mètode socràtic, que implica formular preguntes que inciten a la reflexió ia l'examen crític de les idees, destacant així l'ètica i la virtut.
  • 427 BCE

    Plató (427 a.C. - 347 a.C.)

    Plató (427 a.C. - 347 a.C.)
    Plató, fundador de l'Acadèmia Atenesa, va proposar la teoria de les Idees, en què les existències materials són simplement una rèplica imperfecta d'estructures ideals i inalterables. L'obra més reconeguda d'ell, La República, indaga en l'equitat i el caràcter de la societat perfecta.
  • 384 BCE

    Aristòtil (384 a.C. - 322 a.C.)

    Aristòtil  (384 a.C. - 322 a.C.)
    Aristòtil, estudiant de Plató, va descartar la teoria de les Idees i es va enfocar a l'observació empírica i l'anàlisi lògica. Va desenvolupar la lògica formal i va indagar en camps com la metafísica, l'ètica, la política i la biologia, fonamentant així els fonaments del pensament científic subsegüent.
  • 341 BCE

    Epicur (341 a.C. - 270 a.C.)

    Epicur (341 a.C. - 270 a.C.)
    Epicur, precursor de l'epicureisme, va argumentar que el plaer, entès com l'absència de patiment i preocupació, és el màxim bé. Va fomentar una vida de companyonia i recerca de saviesa, descartant el temor cap als déus i la mort.
  • 4 BCE

    Séneca (4 a.C. - 65 d.C.)

    Séneca (4 a.C. - 65 d.C.)
    Sèneca, un filòsof estoic de Roma, va defensar que la virtut i la raó són fonamentals per a una vida plena. Escriviu sobre l'ètica estoica, subratllant la rellevància de la serenitat interna i la gestió de les emocions.
  • 354

    Agustí d'Hipona (354 - 430)

    Va fusionar la filosofia cristiana amb el platonisme, defensant la noció que la veritat resideix en Déu. Agustí s'endinsa en temes com el lliure albir, el pecat original i la gràcia divina, fonamentant així els fonaments de la teologia cristiana.
  • 400

    Filosofia Medieval (V - XV)

    El pensament medieval, caracteritzat per la influència del cristianisme a la filosofia. Filòsofs com Tomàs d'Aquino i Guillem d'Ockam van fusionar conceptes de l'antiga filosofia grega amb doctrines de fe. Aquesta etapa s'enfoca a inquietuds com l'essència de Déu, l'ésser humà i la connexió entre la fe i la lògica. Se segmenta en tres etapes: la patrística, l'escolàstica i la del Renaixement. La filosofia medieval va ser fonamental per al desenvolupament del pensament occidental.
  • 1125

    Tomàs d'Aquino (1225 - 1274)

    Va fusionar la filosofia d'Aristòtil amb el cristianisme, sostenint que la fe i la raó es complementen mútuament. L'obra Summa Theologica representa un esforç per interpretar la doctrina cristiana a través de l'ús de la raó i la lògica.
  • 1287

    Guillem d'Ockham (1287 - 1347)

    Ockham és famós pel seu principi de la navalla d'Ockham, que va defensar que no s'han de dir més entitats de les necessàries per explicar un fenomen. Era un partidari del nominalisme, descartant l‟existència de conceptes universals que no depenen de les coses específiques.
  • René Descartes (1596 - 1650)

    Considerat el precursor del racionalisme, Descartes va establir el mètode deductiu i la cèlebre expressió "Cogito, ergo sum" (Penso, per tant existeixo) com l'inici de la seva filosofia. Va investigar el caràcter del dubto, la certesa i la connexió entre la ment i el cos.
  • Filosofia Moderna (XVII - XIX)

    La filosofia moderna es distingeix per una transformació en la manera de pensar, enfocant-se en la racionalitat i l'experiència com a fonts de saviesa. Algunes personalitats excel·lents inclouen René Descartes, amb el racionalisme; John Locke i David Hume, amb l'empirisme; i Immanuel Kant, que intenta fusionar els dos corrents. La filosofia moderna tracta qüestions com l'essència del saber, l'ètica i la política i impacta de manera significativa el pensament occidental.
  • John Locke (1632 - 1704)

    Filòsof empíric, Locke argumentava que tot saber sorgeix de l'experiència i defensava el concepte de la “taula rasa”, que sosté que la ment humana s'assembla a un llibre blanc en néixer. Les teories sobre els drets naturals han impactat en els conceptes de democràcia i llibertat.
  • David Hume (1711 - 1776)

    Hume, un dels més destacats empiristes, va qüestionar el concepte de causa i efecte, sostenint que no podem posseir una entesa segura de la causalitat. L'obra va qüestionar els conceptes de la metafísica convencional i va impactar en el pensament filosòfic subsegüent.
  • Immanuel Kant (1724 - 1804)

    Kant va intentar condensar el racionalisme i l'empirisme amb el seu idealisme transcendent, sostenint que el pensament humà organitza l'experiència. S'enfoca a la moral, proposant que les accions han de ser dirigides per principis universals i que la llibertat és fonamental per a l'ètica.
  • Filosofia Contemporània (XIX - XXI)

    La filosofia contemporània es distingeix per una àmplia varietat de corrents, com l'existencialisme, el positivisme i la filosofia analítica. Els pensadors d'aquesta època tracten temes com la llibertat, la identitat i la moral, meditant sobre les repercussions de la modernitat. Figures com Karl Marx, Friedrich Nietzsche i Martin Heidegger han tingut un impacte en el pensament contemporani i han intentat comprendre les complexitats de la vida moderna.
  • Karl Marx (1818 - 1883)

    Marx va desenvolupar la seva teoria del materialisme històric, argumentant que la narrativa es desenvolupa mitjançant conflictes de classes i que les circumstàncies materials estableixen les idees i les institucions d'una societat. S'oposa al capitalisme defensant la noció d'una societat sense distincions de classes.
  • Friedrich Nietzsche (1844 - 1900)

    Nietzsche desafia els valors convencionals, declarant que "Déu ha mort" com a forma de transmetre la crisi dels valors ètics. Va proposar la noció del superhumà (Übermensch) i va donar suport a l'aspiració de poder com a força impulsora de l'ésser humà.
  • Sigmund Freud (1856 - 1939)

    Freud va ser el precursor de la psicoanàlisi, la qual investiga l'impacte de l'inconscient en el comportament humà. Formulà teories sobre la construcció de la personalitat, la disputa entre l'ego i l'inconscient, i la rellevància dels somnis en la interpretació de la psique.
  • Martin Heidegger (1889 - 1976)

    Heidegger s'endinsa a l'essència de l'ésser i va suggerir que la interpretació de l'ésser humà requereix un examen del seu vincle amb el temps i l'existència. L'obra Ser i temps és essencial per a la filosofia moderna.
  • Jean-Paul Sartre (1905 - 1980)

    Sartre és un dels exponents més destacats de l'existencialisme. Sostenia que l'existència precedeix l'essència, argumentant que els individus no tenen una naturalesa preestablerta i han de construir el seu propi sentit a la vida mitjançant les eleccions. L'obra més famosa d'aquest autor, L'ésser i el no-res, indaga en la llibertat personal, l'angoixa i la responsabilitat ètica. Sartre també sostenia que l'autenticitat significa reconèixer la nostra llibertat i enfrontar-ne les repercussions.