-
624 BCE
Tales de Milet
(624 a.C - 546a.C)
Presocràtic (intenten explicar l’origen de la naturalesa i de l’univers.)
Filòsof grec presocràtic al que es considera el fundador de l'escola de Milet de filosofia i, per tant, l'iniciador de filosofia occidental.
La seva teoria filosòfica és que l'aigua és el prinici de totaes les coses que exiteixen. -
569 BCE
Pitàgores
(c. 569 a.C - c. 475 a.C)
Presocràtic ( intenten explicar l’origen de la naturalesa i de l’univers.)
Introdueix la creença de que la raó és més fiable que els sentits i és el primer pas fins la racionalització de la multiplicitat de tot allò que existeix. -
540 BCE
Heràclit i Parmènides
(540 a.C. - 470 a.C)
Presocràtic (intenten explicar l’origen de la naturalesa i de l’univers)
estudi crític de les condicions de possibilitat del coneixement humà en general, que s'ocupa de respondre a qüestions com: en què consisteix conèixer?, què volem dir quan diem que sabem o coneixem alguna cosa?, què podem conèixer?, com sabem que el que creiem sobre el món és veritable?, o bé «com és possible un coneixement digne de crèdit»? -
Period: 501 BCE to 201
Història filosofia antiga
Aquest períodes começa amb els filòsofs perosocràtics passant per la tradició iniciada per Sòcrates, i continuada per Plató i Aristòtil, arriba fins a la filosofia Hel·lenística. -
486 BCE
Protàgores
Sofistes (c. 486 a.C- c. 411 a.C)
Segons la teoria relativista de Protàgores, no hi ha veritats absolutes perquè tot està condicionat pel context, pel temps i el lloc en el qual cada esdeveniment succeeix. El mateix esdeveniment o discurs és interpretat de manera diferent per cada persona, en funció del quan, on i com -
470 BCE
Sòcrates
c. 470 a.C - c. 399 a.C
Defensa el coneixement de la veritat i la universalitat del Bé i dels valors morals
- Intel·lectualisme moral
- Qui no coneix el bé són ignorants -
460 BCE
Gòrgies
Sofistes (c. 460 a. C - c. 380 a. C)
La seva filosofia es basava en l'afirmació que res existeix o, si existeix, no es pot conéixer realment i, si es pot conéixer, aqueix coneixement no es pot transmetre. I encara que poguera comunicar-se, no s'entendria com es pretén. Gòrgies va fer aquesta afirmació basant-se en la naturalesa subjectiva de la ment humana. -
427 BCE
Plató
(c. 427 a.C - c. 347 a.C)
afirma l’existència d’idees objectives (idealisme) i desconfia dels sentits com a font de coneixement.
Dins la realitat estava el món sensible, conegut pels sentits (aparent) i el món intel·ligible que era el món de les idees, conegut per la raó -
384 BCE
Aristòtil
(c. 384 a. C.-Calcis, 322 a. C)
Aristòtil, afirma el valor del coneixement empíric (empirisme), aquell que es genera a partir dels sentits.
Nega i critica la dualitat de mons del seu mestre Plató -
4 BCE
Séneca
Hel·lenisme (4 a. C - 65 d. C.)
“Parell ser feliç cal viure en guerra amb les pròpies passions i en pau amb les dels altres”. Aquesta és una de les cites que millor defineix la filosofia de Sèneca, un dels pensadors romans amb major influència en la filosofia de l'Edat mitjana i el Renaixement. -
Period: 301 to 1301
Història Filosofia Medieval
La filosofia medieval és tot el conjunt de corrents de pensament i tractats filosòfics que es van desenvolupar des de la caiguda de l'Imperi romà (476 d. de C.) fins al Renaixement.
La filosofia es centra en la relació entre fe i raó.
Diferents autors adapten les tesis dels principals filòsofs (Plató i Aristòtil) al pensament cristià. -
341
Epicur
Hel·lenisme (c. 341 a. C - 270 a. C)
La filosofia per a Epicur era oposada a la platònica i a l'aristotèlica. El seu pensament girava entorn d'una idea: no hi ha res més enllà de la realitat i el món sensible; per tant, negava la immortalitat de l'ànima. De fet, promovia que l'ànima, igual que la resta d'elements, estava constituïda per àtoms. -
354
Agustí d'Hipona
(c. 354 d.C - c. 430 d.C)
-La seva filosofia és predominantment una teologia, sent Déu no sols la veritat a la qual aspira el coneixement sinó la fi al qual tendeix la vida de l'home, que troba la seva raó de ser en la *beatitud, en la visió beatífica de Déu que aconseguiran els benaurats en l'altra vida.
-Adapta el neoplatonisme al cristianisme -
1224
Tomàs d'Aquino
(1224 - 1274)
-La idea fonamental que estableix Aquino per a demostrar que Déu existeix és que Déu, encara que és invisible i infinit, pot ser demostrat a través dels seus efectes, els quals sí que són visibles i finits
-Adapta l’aritotalisme al cristianisme →Escolàstica. -
1285
Guillem d'Ockam
(1285 - 1349)
-Per a Guillermo de Ockham, l'única entitat veritablement necessària és Déu; tota la resta és contingent. Per tant, no accepta el principi de raó suficient, rebutja la distinció entre essència i existència i s'oposa a la doctrina tomista d'intel·lecte agent i pacient.
-Nova filosofia Nominalisme. -
Period: 1401 to
Història Filosofia Moderna
La filosofia moderna és aquella filosofia desenvolupada durant l'edat moderna i associada amb la modernitat.
El renaixement, l’humanisme, la revolució científica i finalment la il·lustració influeixen els els diferents autors d’aquesta època. -
Descartes
(1596 - 1650)
Descartes resol com a dualista la qüestió fonamental de la filosofia, la de la relació entre el pensament i l'ésser. Admet dues substàncies: la del cos l'atribut del qual és l'extensió, i la de l'ànima l'atribut de la qual és el pensament. D'on, dos principis independents: l'u material, i l'altre espiritual. -
Locke
(1632 - 1704)
Postula que els homes viuen en l'estat de naturalesa en una situació de pau i sotmesos a lleis naturals que sorgeixen de la raó (el dret a exercir justícia per mà pròpia i la limitació de la propietat privada per mitjà d'elements en la seva majoria peribles). -
Hume
(1711 - 1776)
Segons Hume, les idees pertanyen al passat i les percepcions al present i una de les claus de la teoria empirista és el que ocorre en relació al futur, del qual diu tenim una creença, no un coneixement. El pensador empirista es manifesta en contra de la causalitat necessària -
Kant
(1724 - 1804)
És un fílosof il·lustrat.
La filosofia de Kant no nega l'existència de Déu, ni un ordre moral, ni la realitat pensable d'un món físic. El que nega —excepte en el moral— és que la raó humana pugui transcendir i arribar a aquests ens en si mateixos: siguin el «món», «Déu» o l'«ànima». -
Period: to
Història filosofia contemporània
A la filosofia contemporània conflueixen diferents corrents amb un remarcat tarannà crític. -
Marx
(1818 - 1883)
La teoria marxista proposa, a més d'eliminar les classes socials, que el proletariat s'encarregui de governar sota un sistema socialista amb l'objectiu de fer canvis socioeconòmics capaços de comportar al comunisme i a una societat més igualitària. -
Nietzsche
(1844 - 1900)
La filosofia de Nietzsche és el voluntarisme: contraposa a la raó la voluntat. Considera que la força motriu universal de desenvolupament és la “lluita per l'existència”, que es converteix en “voluntat de poder”. Enfront de la teoria científica del progrés, presenta el mite sobre “l'etern retorn de totes les coses”.
"Filosofis del martell" -
Freud
(1856 - 1939)
Pare de la psicologia moderna.
Psicoanàlisi →Inconscient
Va concloure que el camí cap a la comprensió de la ment es trobava en l'anàlisi dels somnis. Va advertir que tots els somnis són el compliment encobert d'una fantasia o d'un desig reprimit i per a tenir accés a aquest és necessari mirar a través del seu contingut manifest i desentranyar el seu contingut latent. -
Ortega y Gasset
(1883 - 1955)
Escola de Frankfurt: Les prioritats eren exclusivament l'eficàcia i la productivitat, al cost que fos.
En l'antropologia filosòfica d'Ortega y Gasset l'home és un ésser d'obertura, és un ésser dialògic, l'existència del qual requereix del concurs dels altres i del propi món. No existeix separació home i món sinó coexistència. No es dona l'u sense l'altre. -
Heidegger
(1889 - 1976)
Existencialisme: creença radical de la llibertat i el desemparament de l'ésser humà, així com per la convicció que la seva existència només tindrà el sentit que ell decideixi donar-li.
Heidegger apunta que el pensament filosòfic ha oblidat la importància del no-res, que és la base sobre la qual es construeix l'ésser. I això perquè en última instància l'home és “ser per a la mort”, ja que tota obra humana està marcada pel fet ineluctable de la finitud. -
Gadamer
(1900 - 2002)
Hermenèutica: Es caracteritza per reivindicar que els esdeveniments i els àmbits d'allò que és humà no es poden conèixer mitjançant una descripció objectiva, sinó que requereixen una comprensió o interpretació subjectiva.
Gadamer sosté que no hi ha un horitzó en el qual estigui situat l'intèrpret, i un altre al qual es traslladi, sinó que existeix un horitzó únic. El trasllat de l'intèrpret a una altra situació, consisteix a posar-se a si mateix en la situació de l'altre. -
Maria Zambrano
(1904 - 1991)
Escola de Frankfurt: Les prioritats eren exclusivament l'eficàcia i la productivitat, al cost que fos.
El de Zambrano és un pensament interessat en la transformació que no nega, sinó que pressuposa la pertinença i que, per tant, concep la llibertat com una pràctica, un exercici de transcendència a realitzar en la vida diària, i en la convivència amb altres éssers humans als quals ens uneix la pertinença a l'Univers -
Sartre
(1905 - 1980)
Existencialisme :creença radical de la llibertat i el desemparament de l'ésser humà, així com per la convicció que la seva existència només tindrà el sentit que ell decideixi donar-li.
Sartre considera que l'ésser humà està "condemnat a ser lliure", és a dir, llançat a l'acció i responsabilitat plena de la seva vida, sense excuses.
Concep l'existència humana com a existència conscient. -
Hannah Arendt
(1906 - 1975)
Escola de Frankfurt: Les prioritats eren exclusivament l'eficàcia i la productivitat, al cost que fos.
En la teoria de Arendt, el cos es defineix a partir de les seves accions, és a través de la mundanitat del quotidià, que podem trobar allò que ens defineix com a humans, que ens separa d'altres espècies i que ens atorga sentit dins del món que habitem. -
Habermas
1929 (93 anys)
Escola de Frankfurt: Les prioritats eren exclusivament l'eficàcia i la productivitat, al cost que fos.
Proposa la teoria dels interessos directors del coneixement. Entén per interessos les orientacions essencials que són intrínseques a la reproducció i autoconstitució de l'espècie humana. Aquests interessos són tres: tècnic, pràctic i emancipatiu.
