-
624 BCE
Tales de Milet (624 a.C-545 a.C)
Filòsof grec presocràtic al qual es considera el fundador de l'escola de Milet de filosofia. Es presenta com un gran savi. Se li van atribuir grans i prodigiosos coneixements en múltiples sabers. Es considerava que posseïa grans coneixements astronòmics, d'estaquen l’ús de l’Óssa Menor com a guia per a navegants i, especialment, la fabulosa predicció de l’eclipsi del sol. -
586 BCE
Pitàgores (586 a.C. - 490 a.C.)
Pitàgores fa que aparegui una nova tradició en la filosofia que va marcar les anomenades escoles itàliques, i apareix també una nova vinculació entre l'especulació filosòfica i els ideals de purificació moral. Es considera el primer matemàtic de veritat de la història i va fer aportacions que van revolucionar la geometria i aritmètica. -
535 BCE
Heràclit (535 aC - 470 aC)
Filòsof grec presocràtic. El pensament d'Heràclit va jugar un paper decisiu en l'estoïcisme, que reinterpreta i reelabora les seves tesis, i és especialment a través d'aquesta escola que l'heracliteísme va ser conegut durant el període hel·lenístic i posteriorment. -
515 BCE
Parmènides (515 aC - 470 aC)
Filòsof grec presocràtic. La seva filosofia no podia ser ignorada i va marcar decisivament el pensament posterior engendrant l'ontologia i la metafísica. El fonament central d’aquesta filòsofa era el concepte de Ser, el qual és etern, immutable i indivisible. Els seus arguments per a fomentar-ho eren: El Ser no podia haver estat creat, perquè sí és així, abans de la seva creació era un no-ser, és a dir, no existia. -
490 BCE
Protàgores (490 aC - 420 aC)
Filòsof grec. Sofista. Protàgores se centra en el relativisme del coneixement, la importància per al desenvolupament de la virtut i la naturalesa social de l’ésser humà. La seva obra va tenir una gran influència en la filosofia posterior, especialment en la manera de concebre la veritat i moral. -
485 BCE
Gòrgies (485 aC - 380 aC)
Filòsof sofista grec. Li va marcar decisivament la influència de l'escola eleàtica, que va fer entrar en crisi les seves conviccions, conduint-li a mantenir tesis nihilistes, que va exposar en la seva obra principal, i l’única plenament filosòfica: Sobre la naturalesa i sobre el no-ser. Va voler posar en ridícul les tesis dels seguidors de l’escola d’Elea i va acabar abraçant un profund nihilisme i escepticisme. -
468 BCE
Sòcrates (469 aC - 15 de febrer 399 aC)
Filòsof grec. Sòcrates identifica el coneixement d'aquests conceptes ètics amb la pràctica de la virtut i la consecució de la felicitat. Per ell la veritat s'identifica «saber» amb «virtut», fins al punt d'afirmar que «ningú fa el mal voluntàriament» , però vincula a més la felicitat en obrar bé, o a viure bé; a la primera doctrina l'anomena intel·lectualisme ètic i a la segona, eudemonisme. -
427 BCE
Plató (427 aC - 347 aC)
Primer gran filòsof del qual tenim coneixement complet, ja que s’han conservat totes les obres que va publicar. Per ell hi ha dos tipus de realitats: la realitat és la sensible on es troben les entitats sensibles, aquelles que es poden percebre amb els sentits, com un arbre, les persones i tots els objectes inanimats i la realitat és la intangible on habiten les entitats intel·ligibles anomenades “idees” que són aquelles que no es poden percebre pels sentits, sinó a través de la raó. -
382 BCE
Aristòtil (384 aC - 322 aC)
Probablement el de major importància juntament amb Plató. El seu pensament va abastar des de la lògica, de la qual és considerat fundador, fins a la metafísica, l'ètica, la psicologia, la cosmologia i les ciències de la naturalesa. De fet, va ser també un notable estudiós de la zoologia, àmbit on va desenvolupar importants coneixements. La seva influència i la del conjunt de l’aristotelisme, va ser dominant durant molts segles i, de fet, l’interès per l’estudi del seu pensament mai ha decaigut. -
341 BCE
Epicur (341 aC - 270 aC)
Hel·lenisme. Filòsof grec fundador del Jardí i l’epicureisme. Està convençut que la filosofia és un instrument d’alliberació. Ell aconsegueix això desenvolupant una filosofia sistemàtica on proposa explicar-nos com està organitzada la societat, què és l’ésser humà en aquesta realitat i en què consisteix la felicitat. La seva filosofia té tres disciplines: canònica, física i ètica. -
8 BCE
Sèneca (8 aC - 1dC)
Sèneca va ser un filòsof estoic i escriptor llatí. Concep la filosofia com un consol i un mitjà per l'aspiració a la felicitat, caracteritzada per la pau, la consecució de la virtut i la tranquil·litat de l'esperit. En aquest sentit, segueix les directrius fonamentals de l'ideal del savi pròpies de l'estoïcisme, com la necessitat d'aconseguir l'apatia, la resignació davant l'esdevenir marcat pel destí i la providència, l'autodomini i la recerca de la veritat en un mateix. -
354
Agustí d’Hipona (3 de novembre 354 - 28 d’agost 430)
La figura més important de la filosofia cristiana de l'antiguitat. Va afirmar que Fe i Raó no són incompatibles i que només existeix una veritat que Déu ens ha donat. S’acaba afirmant que l'ésser humà no és lliure, però ell afirma que l'ésser humà no és responsable dels seus actes i, per tant, no pot ser jutjat i castigat per les seves faltes, podria arribar a ser un problema, però Agustí ho soluciona dient que Déu sap des de l'inici dels temps quina serà la meva lliure elecció. -
Jan 25, 1225
Tomàs d’Aquino (25 gener 1225 - 7 març 1274)
Considerat el filòsof i el teòleg de major relleu dins de la filosofia escolàstica. Tomàs d’Aquino s’esforça per integrar l’aristotelisme amb la doctrina cristiana, però els temes importants que tracta de manera diferent són Déu com a primer motor d’un món etern, ell deia que l’ànima era la forma del cos, és a dir, que dona vida el cos, però no té existència independent i argumenta que les essències són creades per Déu. -
1285
Guillem d’Occam (1285 - 9 abril 1349)
Filòsof anglès, una de les figures més representatives de l'Escolàstica. El seu pensament provoca un gir del pensament eclesiàstic, una dissolució d’aquest el s. XIV, trenca la confiança en les grans síntesis entre la filosofia i el cristianisme i dona lloc a una separació entre la raó i la fe, entre la filosofia. Per ell no es pot demostrar l’existència de Déu ni els atributs divins. -
Descartes (1596–1650)
Descartes resol la qüestió fonamental de la filosofia, la de la relació entre el pensament i l'ésser. Admet dues substàncies: la del cos l'atribut del qual és l'extensió, i la de l'ànima l'atribut de la qual és el pensament. D'on surten dos principis independents: l'u material, i l'altre espiritual. -
Locke (29 d’agost de 1632 - 28 d’octubre de 1704)
Filòsof empirista anglès. Locke sosté que coneixem idees, no objectes, però a diferència del primer afirma que aquelles procedeixen només de l'experiència, interna o externa. No hi ha ni idees ni principis innats i l'enteniment és, abans de produir idees a partir de l'experiència. -
Hume (26 d'abril 1711 - 25 d'agost de 1776)
Filòsof empirista escocès, figura màxima de la Il·lustració anglesa i de l'empirisme britànic i un dels pensadors de major influència en la filosofia posterior. -
Kant ( 22 d’abril de 1724- 12 de febrer de 1804)
El filòsof alemany que més gran influència ha tingut en la història del pensament. No nega l'existència de Déu, ni un ordre moral, ni la realitat pensable d'un món físic. El que ell nega, excepte en el moral, és que la raó humana pugui transcendir i arribar a aquests ens en si mateixos. -
Marx (1818-1883)
Revolucionari, filòsof, economista, historiador i periodista alemany. Va ser més conegut per les seves influents teories sobre el capitalisme i les seves contribucions al pensament social i polític modern. Es va relacionar amb el cercle dels filòsofs pertanyents a l'anomenada esquerra hegeliana, la que més tard va criticar. Durant tota la seva vida un profund respecte per l'altura intel·lectual de Hegel i per la seva concepció de la dialèctica. -
Nietzsche (15 d' octubre de 1844- 25 d' agost de 1900)
Perspicaç crític i «psicòleg» que la seva filosofia, crítica radical als fonaments de la cultura occidental basada en una metafísica, una religió i una moral que han suplantat i invertit els valors vitals. D'altra banda, és un intent de superació d'aquesta cultura a la qual qualifica de producte del ressentiment contra la vida. -
Freud (6 de maig de 1856- 23 de setembre de 1939)
Metge neuròleg, inventor de la psicoanàlisi. Se li considera el pare de la psicologia moderna.
Va concloure que el camí cap a la comprensió de la ment es trobava en l'anàlisi dels somnis. Va advertir que tots els somnis són el compliment encobert d'una fantasia o d'un desig reprimit i per a tenir accés a aquest és necessari mirar a través del seu contingut manifest i desentranyar el seu contingut latent. -
Ortega y Gasset ( 9 de maig de 1883- 18 d’octubre de 1955)
Filòsof i assagista espanyol. El filòsof espanyol contemporani més influent fins als anys setanta o vuitanta. Al 1923 va fundar i dirigir la prestigiosa «Revista de Occidente».
En l'antropologia filosòfica és un ésser d'obertura, és un ésser dialògic, l'existència del qual requereix del concurs dels altres i del propi món. No existeix separació home i món sinó coexistència. No es dona l'u sense l'altre. -
Heidegger (26 de setembre de 1889- 26 de maig de 1976)
Pensa que el pesament filosòfic ha olvidat la importància del no-res, la qual es la base en la qual es construeix l'ésser. "Ser per a la mort" que vol dir que tota obra humana està marcada pel fet inelucable de la finitud. -
María Zambrano (22 d’abril de 1904 - 6 de febrer de 1991)
Va ser una intel·lectual, filòsofa i assagista espanyola. Escola de Frankfurt El de Zambrano és un pensament interessat en la transformació que no nega, sinó que pressuposa la pertinença i que, per tant, concep la llibertat com una pràctica, un exercici de transcendència a realitzar en la vida diària, i en la convivència amb altres éssers humans als quals ens uneix la pertinença a l'Univers. -
Sartre ( 21 de juny de 1905- 15 d’abril de 1980)
Filòsof, dramaturg i novel·lista francès. Considera que l'ésser humà està "condemnat a ser lliure", és a dir, llançat a l'acció i responsabilitat plena de la seva vida, sense excuses.
Concep l'existència humana com a existència conscient. -
Gadamer ( 11 de febrer de 1900- 13 de març de 2002)
És de l’hermenèutica. Va ser un filòsof alemany que va conrear l'hermenèutica i va realitzar comentaris sobre la filosofia antiga Centra la seva investigació en com es poden interpretar i comprendre les coses, especialment en les ciències humanes. La seva teoria hermenèutica, influenciada per heideggeriana, defineix les bases d’una teoria general sobre la comprensió. -
Hannah Arendt (14 d’octubre de 1906- 4 de desembre de 1975)
Va ser una politòloga alemanya d'origen jueu. Escola de Frankfurt En la teoria de Arendt, el cos es defineix a partir de les seves accions, és a través de la mundanitat del quotidià, que podem trobar allò que ens defineix com a humans, que ens separa d'altres espècies i que ens atorga sentit dins del món que habitem. -
Habermas ( 18 de juny de 1929)
Filòsof i sociòleg alemany. Professor de filosofia i sociologia i és considerat el membre més destacat de la segona generació de filòsofs de l’escola de Frankfurt. Fórmula la seva doctrina de la «situació ideal de diàleg» com a nucli de la seva teoria. Es distingeixen tres formes d’interès i, per aquesta raó, tres classes de ciències: les ciències empíriques (de la naturalesa), les ciències històric-hermenèutiques (amb l’interès pràctic) i les ciències emancipatòries (interès emancipador).