De l'any 476 al 1500.

Imperi Romà Occident

476

L’Imperi Romà occidental s’esfondrà el 476, però l’Imperi oriental, amb capital a Constantinoble –més tard dita Bizanci–, romandria en peu, com a única seu imperial romana. Occident es troba en un moment de trànsit i de convulsió, que alguns historiadors han qualificat d’Antiguitattardana, perquè la cultura romana continua –i amb ella el dret– però abandonada a la seva sort. I entrem, lentament, en la qualificada en el mòdul anterior, edatdelanostàlgia, que és l’altaEdatMitjana.

Breviari d’Alaric

506

O Lex Romana Wisigothoru, havia estat compilat vers l’any 506 pel rei visigot Alaric II i recollia un nombre important de constitucions imperials –leges– que provenien del Codi Teodosià (435) i uns pocs iura, concretament uns fragments de Pau, de Papinià i sobretot una obra extractada de les institucions de Gai. Per tant, aquesta obra visigoda, que fou coneguda i utilitzada a Occident,

Digest

603

El Digest, que era el recull de iura que contenia, per tant, la part més important i rica de la tradició jurídica romana, va ser molt desconegut durant tota l’alta Edat Mitjana occidental: després d’una citació al Digest feta per Gregori el Gran el 603, a Occident (comptant-hi Itàlia) ja no se’n coneix cap altra traça directa fins el s. XI, uns 400 anys després.

Mort del profeta Mahoma

632

A la mort del profeta Mahoma l’any 632, va començar la lluita per la seva successió. Al llarg del s. VII es van definir dues grans fraccions o grups: els xiïtes , o partidaris d’Alí, cosí i cunyat de Mahoma, i els sunnites, seguidors del clan dels omeies i partidaris de la tradició.

Regne Visigot de Toledo

711

Al s. VIII, però, sorgeix l’amenaça musulmana pel sud, que va començar amb la conquesta i la desaparició del regne visigot de Toledo el 711; el nord està amenaçat per pobles eslaus i a l’est hi ha l’Imperi Bizantí, que, ocupat en querelles internes, ignora Occident.

El regnat de Pipí I

752

El regnat de Pipí I (752-768) es caracteritzà, sobretot, per una intensa activitat de conquesta, que dugué el regne dels francs des de l’Ebre, al sud –instaurant la Marca Hispànica contra els musulmans que havien ocupat la península ibèrica–, cap a l’Elba, al nord, i ocupant bona part de la península itàlica.

Restauració Impreri Occidental.

800

L’accés de la nova dinastia carolíngia va tenir un altre efecte no menys important: la «restauració» de l’Imperi occidental la nit de Nadal de l’any 800, quan Carlemany, fill de Pipí I, va rebre la corona imperial a la basílica de Sant Pere de Roma de mans del papa Lleó III. S’havia restaurat l’Imperi Romà d’Occident i Carlemany era qualificat d’Augustus imperator romanum gubernans imperium.

Mort de Lluís el Pietós.

840

El fill de Carlemany, Lluís el Pietós, va morir l’any 840 després de tres anys de lluites fratricides, i els tres fills de Lluís es van dividir l’Imperi en el tractat de Verdun l’any 843: la Francia occidentalis va quedar en mans de Carles el Calb, la Francia media en mans de Lotari i la Francia orientalis en mans de Lluís el Germànic, que a més retindria la dignitat imperial (o sigui, el títol d’emperador).

Lluís II

844

Carlemany anuncià la renovatio romani imperii (renovació de l'Imperi Romà) i utilitzava el títol de «rei dels francs que governava l’Imperi Romà»– i amb Lluís II (844-875) –que es considerava «emperador dels romans». Otó I va ser més discret en aquest sentit, i es proclamava només «emperador».

Fragmentació Francia Media

855

La Francia media s’havia fragmentat, el 855, en tres noves unitats que aviat encara es multiplicarien, i la Francia occidentalis va veure com durant la segona meitat del s. IX i fins l’elecció d’Hug Capet el 987,. A la Francia orientalis –els territoris que molt més endavant formarien Alemanya– la dignitat o el títol imperial mantingut pels descendents de Carlemany va durar fins l’any 924, quan el tron imperial va quedar vacant durant 38 anys.

Otó I

962

el 962, Otó I, rei d’origen saxó d’un dels molts territoris en què s’havia disgregat l’antic imperi de Carlemany, va restaurar, amb total normalitat, com si res no hagués passat durant la vacant de 38 anys, la línia i la dignitat imperial amb el mateix nom d’«Imperi Franc» que havia utilitzat Carlemany. L’Imperi Germànic s’alimenta, certament, d’una herència romana.

Otó II

973

Otó I va ser més discret en aquest sentit, i es proclamava només «emperador». No seria fins el seu successor, Otó II (973-983), que l’Imperi seria qualificat amb normalitat de «romà». En canvi el qualificatiu de «sagrat» no apareixeria fins el 1157, mentre que la fórmula conjunta «SacreImperiRomà» només es troba a partir del 1254.

panorama polític a Occident l’any 1000

1000

-Imperi Germànic, ocupava una posició central, política i geogràfica.
-Bizanci, amb centre a Constantinoble i que s’expandia tant cap a l’Orient. - Estats pontificis, governats directament pel papa, ocupaven Roma i el territori circumdant, la part central de la península itàlica.

Panorama Polític a Occident l'any 1000 (II)

1000

El regne de França, nascut de la divisió de l’Imperi de Carlemany, era un dels principals centres polítics i geogràfics del s. XI.
• A Anglaterra Guillem el Conqueridor, d'origen normand, expulsà a els reis anglosaxons i s’imposà a l’alta noblesa.
• L’Islam es va dividir en tres califats: el de Bagdad, el d’El Caire i el de Còrdova.
A la península ibèrica els regnes cristians independents de Lleó, Castellà, Navarra, Aragó i Catalunya, pel sud conquerien territoris al califat de Còrdova.

lluita de les investidure

1073

Enfrontament que va esclatar a la segona meitat del segle XI entre l’emperador germànic Enric IV i el papa Gregori VII en l’anomenada lluita delesinvestidures. Cal indicar que Gregori VII (1073-1085) fou el principal artífex de la gran reforma, dita per això gregoriana, de l’Església, que hauria de conduir, amb el temps, a un enfortiment del poder intern del Papa en detriment de les anomenades esglésiesnacionals, cadascuna d’elles amb la seva pròpia legislació i dinàmiques eclesiàstiques.

Gregori VII

1075

Gregori VII, per mitjà del seu Dictatus Papae (1075), havia consumat l’ofensiva política i ideològica contra l’emperador, que era el màxim exponent del poder temporal. Gregori VII havia introduït un important matís en aquest dos plantejaments.D’una banda hi hauria la doctrina de la teocràcia pontifícia, que postula la submissió de l’emperador al papa, i d’una altra la doctrina del cesaropapisme, que postula la submissió del papa a l’emperador, tal com havia dut a la pràctica Justinià a Orient.

Dictatus Papae

1075

En plena guerra de les investidures amb l’emperador Enric IV, Gregori VII va exposar el seu Dictatus Papae l’any 1075. Es tracta d’un document amb 27 proposicions o màximes en les quals el papa afirma la primacia pontifícia sobre els poders temporals i els privilegis de l’Església romana. És suficient afirmar que Gregori VII va ser el gran reformador de l’Església medieval.

Métode escolàstic Bolonyès

1079

El mètode dels professors de Bolonya per abordar i treballar els textos legals no iniciava un camí radicalment nou, sinó que bevia d’uns precedents com la influència del mètode sic et non d’Abelard (1079-1142). Odofred, aquell jurista del s. XIII al qual ens hem referit, explicà en què consistia l’ensenyament del dret a Bolonya. Cal prestar-hi atenció perquè l’esquema de la lliçó oral per explicar el Corpus Iuris molt aviat tindria reflex o correspondència en un instrument escrit, la glossa.

Decret de Gracià

1140

Gracià no era cap papa, sinó un monjo que ensenyava teologia en un convent de la ciutat de Bolonya. Inspirat en una obra del bisbe Ivo de Chartres. el Decret de Gracià reunia tota la tradició canonística fins aquell moment i es convertia en la pedra angular de la codificació canònica que seguiria.

Radulfus Niger

1144

Radulfus Niger (1140-1217), un teòleg i cronista anglès, senyala els mèrits de Pepo com a veritable precursor del coneixement directe de l’obra de Justinià.

Escoles de dret i universitats

1200

L’any 1200 va ser Felip August, rei de França, i poc després, el 1219, el papa va prohibir que a París s’hi ensenyés dret romà. Les universitats més antigues dels regnes hispànics medievals van ser Palència (1212) i Lleida (1297-1300).

Jacques de Revigny i Pierre de Bellaperche

1230

Els primers i més importants comentaristes francesos, de l’escola d’Orleans, van ser Jacques de Revigny (aprox. 1230-1296) i Pierrede Bellaperche (aprox. 1230–1308).
Per als comentaristes, el Corpus Iuris Civilis ja no era un text sagrat, com gairebé sí que ho havia estat per als glossadors, sinó un tresor de continguts jurídics vius que calia processar per adequar-los a la realitat del seu moment.

Liber Extra

1234

El Decret de Gracià va marcar clarament un canvi d’inflexió en la formulació del dret de l’Església i va obrir la porta a noves col·leccions legislatives. Després del Decret se’n van fer algunes més, amb el material posterior, la més important de les quals va ser la de Bernat de Pavia (Papiense). Aquestes recopilacions posteriors al Decret de Gracià van quedar pràcticament sense cap efecte a partir de la recopilació oficial coneguda com a Decretals de Gregori IX o Liber Extra el 1234.

Raimon de Penyafort

1234

Efectivament, el 1234 Raimon de Penyafort (1180-1275), jurista canonista català que havia estat professor a l’estudi de Bolonya entre 1217 i 1222, va rebre l’encàrrec del papa Gregori IX d’elaborar la que seria la segona gran obra del corpus canònic: les Decretals de Gregori IX o Liber Extra.

Cino de Pistoia

1270

Durant el primer decenni del s. XIV, Cino de Pistoia (1270 – aprox. 1336) va aprendre dels mestres d’Orleans i va fundar ell mateix una nova escola (en el sentit metodològic, no institucional) i d’aquí va transmetre el nou mètode jurídic a les altres escoles italianes.

Liber Sextus

1298

Una nova compilació canònica –i ja seria la tercera, després del Decret de Gracià i les Decretals de Gregori IX–, també amb caràcter oficial, seria feta el 1298 sota el mandat del papa Bonifaci VIII. L’obra rebria el nom de Liber Sextus perquè es considerava una continuació de l’anterior compilació, que havia estat classificada internament en cinc llibres.

Bàrtolo de Sassoferrato

1314

Un dels més importants juristes de totes les èpoques, Bàrtolo de Sassoferrato (1314–1357), creador, al seu torn, de tota una escola que es coneixeria amb el nom de mos italicus.

Liber Septimu

1317

El 1317 el papa Joan XXII va promulgar la quarta i última gran compilació del dret canònic: el Liber Septimus o Clementinae, que pràcticament només incloïa decretals de Climent V (1305-1314).

Aparició de la impremta

1500

Al s. XV va contribuir a fixar els textos canònics i frenar la proliferació de versions tan típica de l’època medieval. Així, el 1500 l’impressor Johannes Chappuis va publicar a París de manera unitària el que aleshores van qualificar de Corpus Iuris Canonici.