-
L'any 711, el regne visigot patia una guerra civil que enfrontava Roderic i Akhila per la successió al tron del darrer rei visigot, Vitiza. Akhila va de- manar ajuda als musulmans del nord d'Àfrica. El governador d'aquella zona, Musa, i el seu gene- ral Tariq varen travessar l'estret de Gibraltar amb les seves tropes i varen derrotar Roderic a la batalla de Guadalete (1). Després varen ocu- par Sevilla, a continuació Còrdova, i l'any 713 varen conquerir Toledo. -
L'any 718, Pelai, un noble visigot, es va conver- tir en cabdill d'un grup de refugiats a les munta- nyes asturianes. Es va enfrontar als musulmans a la batalla de Covadonga (722), una escara- mussa de resultat incert, però que li va perme- tre consolidar el seu poder per crear el regne d'Astúries i establir la cort a Oviedo. -
L'any 750, la dinastia abbàssida va aconseguir el poder de l'islam i la família omeia va ser assassi- nada a Damasc. Només un dels seus membres, el jove Abd al-Rahman, va aconseguir escapar de la massacre i arribar fins a al-Andalus, on va aconseguir el poder.
L'any 756, es va proclamar emir independent de Còrdova, amb el nom d'Abd al-Rahman I. -
La major part de la població andalusina es dedi- cava a l'agricultura. Conreaven cereals, vinya, oliveres i fruiters. Varen crear tècniques de rega- diu i varen introduir conreus nous, com el cotó, l'arròs, les carxofes...
A les ciutats es va desenvolupar una artesania de qualitat. Varen destacar la ceràmica, el repu- jat del cuiro, l'orfebreria, el vori, les armes, el treball de la seda... Els artesans s'ajuntaven per socs i per barriades. -
A partir del segle IX, els reis cristi- ans es varen llançar a un procés d'expansió cap al sud (29). Aquesta expansió es coneix com a recon- questa, ja que defensaven que les terres de la Península eren seves perquè es consideraven hereus del regne visigot.
Aquest procés va ser lent i va passar per diferents etapes:
• L'avenç fins al Duero. Durant els segles IX i X, els regnes cristi- ans avançaren cap al sud fins a la vall del riu Duero. -
La zona pirinenca formava part de l'Imperi caro- lingi. Carlemany hi havia fundat la Marca Hispà- nica, un territori fronterer organitzat en comtats la missió dels quals era protegir l'imperi de l'avenç musulmà. En el segle IX, quan es va dis- soldre l'Imperi carolingi, aquestes regions es va- ren independitzar. Hi varen sorgir tres nuclis di- ferents: Navarra, Aragó i els comtats catalans. -
El rei prenia les decisions. La cort era iti- nerant, per això els consellers es traslladaven on fos el monarca.
• També dirigia l'exèrcit. No era permanent, però els guerrers estaven units al monarca a través del vassallatge. La guerra era una pràc- tica habitual en aquell temps. Per això, al reg- ne asturlleonès, per exemple, es va construir tota una xarxa de fortaleses per defensar el territori. -
La societat andalusina era heterogènia. El grup més poderós era el dels conqueridors i els seus descendents. De tots aquests, la minoria d'origen àrab es va reservar les millors terres i els càr- recs de govern. Els conqueridors d'origen berber ocupaven una posició inferior, per la qual cosa varen protagonitzar revoltes. La resta de la població s'organitzava segons criteris religiosos: -
En el segle X, el regne de Lleó va viure un període de crisi. Afectat per les lluites internes i per les incursions musulmanes freqüents, va frenar l'ex- pansió territorial. En aquesta època es va consoli- dar el poder de Castella, un territori situat a la part oriental del regne. Era una zona poc poblada. -
A partir del segle X va governar a Navarra la di- nastia Ximena, que va estendre la seva influèn- cia per terres de les actuals Àlaba i la Rioja.
El moment de màxima esplendor va coincidir amb el regnat de Sanç III el Gran (1000-1035) (27). Mitjançant aliances matrimonials, relacions de vassallatge i l'ús de la força quan trobava re- sistència (28), va incorporar al seu regne els comtats aragonesos, Castella, que va heretar de -
A al-Andalus es va desenvolupar una cultura es- plèndida en la qual varen influir la prosperitat econòmica i una certa tolerància intel·lectual, so- bretot durant l'època califal i les primeres taifes. Hi varen destacar pensadors musulmans i jueus importants, com Avicenna, Avempace, Aver- rois o Maimònides, que varen comentar les obres dels grans filòsofs clàssics. -
L'any 976, va accedir al títol de califa Hišam II, que només tenia onze anys. El govern va quedar aleshores a les mans d'Almansor, un general brillant que va emprendre nombroses campanyes de saqueig o ràtzies contra els regnes cristians del nord, entre les quals varen destacar els atacs a les ciutats de Barcelona i Santia- go de Compostel·la -
Fins al segle XI, els reis organitzaven les terres conquerides en circumscripcions formades per una vila o ciutat que exercia de capital i nombrosos llogarets que en depenien. per hi-atreure a pobladors, atorgaven cartes de poblament o furs, que eren documents que oferien una sèrie de privilegis a qui residís en aquest territori. -
Després de la mort d'Almansor el 1002, les lluites internes varen assolar al-Andalus fins que es va deposar el darrer califa de Còr- dova, el 1031. El califat es va dividir a partir de llavors en nombro- sos regnes o taifes (8), una situació que reflectia les profundes divisions ètniques i polítiques de la societat andalusina. Aquest va ser el començament d'una etapa d'una forta crisi política, però de gran esplendor cultural a al-Andalus. -
Els almoràvits eren berbers del nord d'Àfrica que professaven els principis més estrictes de l'islam. El 1086 varen travessar l'estret de Gibral- tar i varen arribar a la península Ibèrica per fre- nar l'avenç dels regnes cristians (5) El 1089 va- ren iniciar l'ocupació de diverses taifes, però els avenços cristians i la impopularitat d'algunes de les mesures que varen adoptar varen provocar revoltes. -
Castella i Lleó es varen separar diverses vegades. Després de la mort de Ferran I, el regne es va dividir entre els seus fills, però un d'ells, Alfons VI (1072-1109), va aconseguir tornar-lo a unificar. Així i tot, el regne es va tornar a separar el 1157, quan Alfons VIII va heretar el tron castellà i Ferran II va accedir al tron lleonès. -
La progressiva decadència lleonesa d'ençà de final del segle X va augmentar el poder i la influència dels comtes de Castella i dels reis de Navarra. El 1035 Castella es va convertir en un regne propi amb Ferran I, que també va ser rei de Lleó.
En els segles XI, XII i XIII el regne castellanolleonès es va consoli- dar com el més extens i poderós de la Península, tot i que va patir una minva territorial important quan Portugal en va assolir la independència, el 1142. -
La Corona catalanoaragonesa no es va expandir per la península Ibè- rica tant com la Corona de Castella.
En el segle XII, Alfons I el Bataller va conquerir les terres de la vall de l'Ebre. Més tard, en el segle XIII, Jaume I el Conqueridor va pren- dre València, Alacant, Múrcia i les illes Balears. -
Després de la desaparició dels regnes de taifes, el regne nassarita de Granada es va convertir en el darrer territori musulmà a la Península (8). Hi va consolidar el seu poder la dinastia Nasr o nas- sarita. S'estenia per les actuals províncies de Mà- laga, Almeria, Granada i la part oriental de Cadis. El regne nassarita era dèbil. Durant més de dos segles va ser vassall de Castella. Els reis grana- dins pagaven un tribut als monarques castellans i els ajudaven en cas de guerra. -
La dinastia dels Trastàmara va accedir al tron aragonès el 1412, després que Martí I l'Humà es morís sense descendència. En el Compromís de Casp, els representants dels diferents regnes varen triar com a rei Fer- ran I, fill de Joan I de Castella. L'arribada d'aquesta dinastia nova va coincidir amb l'esclat de conflictes socials. -
L'Alhambra, construïda al llarg dels segles XIV i XV, és un conjunt d'edificis formats per la fortalesa o alcassaba i els palaus dels reis nassarites (9). El conjunt palatí s'organitzava en dos espais:
L'espai públic era la zona en la qual el rei exercia les funcions de govern. Es distribuïa al voltant de tres patis paral·lels: el de Machuca, el de la Cambra Daurada i el de Comares o dels Arrayanes (10).